La societat d'avui (una reflexió entre realitat, somni i desig)

Miro distretament la televisió mentre dino per dinar menjo un plat de verdura barrejada amb una bomba a l’Iraq, faig les postres amb una pastera que arriba a les costes de Lanzarote i prenc el cafè amb l’assassinat d’una jove embarassada de 7 mesos a mans del seu company sentimental. Tot això amanit amb la notícia que cada vegada els joves del nostre país utilitzen menys el català com a llengua vehicular. Veient el meu voltant, em pregunto si seré capaç de fer la digestió en condicions!
Surto a passejar pel bosc, si més no per intentar esbargir la ment; no en sóc capaç. Entremig dels roures s’entreveu l’amenaça de les torres de la molt alta tensió que properament volen instal·lar al nostre municipi, tot i l’oposició del poble. El cervell continua cavil·lant: com és possible que cada quatre anys els polítics ens vinguin a fer la gara-gara per guanyar uns vots i quan realment hi ha problemes, quan és l’hora d’escoltar el poble (democràcia no significa que el poble té la el poder?), tothom s’oblida de nosaltres? La resposta és una incògnita.Quan arribo de nou a casa veig la meva àvia cavant l’hort. Als seus vuitanta-quatre anys encara té esma per aixecar-se cada matí i continuar dins el món boig en el qual vivim. Tendrament em somriu i m’etziba: “Ajuda’m, que entre tots ho farem tot!”. M’arremango les mànigues i em poso al seu costat; la seva embranzida, la seva il·lusió són un incentiu per continuar cada matí i intentar canviar la societat d’avui i fer d’aquest món un lloc més habitable i plaent per a tothom.