L'horitzó (un conte)

Ja veig l’horitzó ben a prop. Només unes quantes braçades més i ja hi seré. Per fi! Serà el final feliç de la meva contesa després de tants esforços, tantes il·lusions i també tanta por! Ja he perdut el compte dels dies que fa que vam marxar de Dakar en una barqueta amb 57 persones més. Mare meva! vaig pensar quan vaig veure la gent que hi anava entrant; gent jove com jo, gent més gran i famílies senceres, com la parella que tenia al costat. Ella, una noia de somriure blanquíssim amb un nin al pit i un altre en camí, protegit de les intempèries climàtiques dins l’escalfor d’aquell ventre prominent, i ell un noi amb ulls plens d’esperança que la tenia agafada de la mà en tot moment. Durant la travessia hem parlat força de què esperem trobar quan arribem a Europa. I també he de confessar que em van fer enveja sana. Vaig pensar que un dia jo també formaré una família amb la Fàtima, aquella noia que em mira amb timidesa i que abans d’iniciar aquest viatge direcció a la felicitat, em va fer un petó als llavis que no he pogut esborrar de la meva memòria i que és el combustible més fort que m’empeny a no defallir per arribar a la platja. Va Youssuf, que tu pots! em vaig dient a mi mateix. A la costa sé que m’espera una fugida per les roques (espero ser afortunat i que no m’enxampi ningú!); i després un viatge de clandestinitat. El meu objectiu és arribar a Barcelona, a on viu el Mamadou, un noi que fa tres anys va marxar del nostre poble, Kaffrine. L’estiu passat va tornar per vacances i em va explicar la seva odissea per arribar a Barcelona, però ho va aconseguir. Allà té una feina, renta plats en un gran hotel. Em va dir que no està ni assegurat però que guanya molts diners i per això en pot enviar a la família. Jo faré el mateix: enviaré els diners als pares perquè puguin muntar una botigueta de queviures al poble i després tornaré per casar-me amb la Fàtima. Els pares han fet un gran esforç per ajudar-me a pagar el viatge en cayuco. Van vendre tot el ramat de vaques (menys una!) i ara només vivim del que ens dóna l’hortet (per cert, si no plou aviat, aquest any la collita serà molt minsa...). També vull que els diners que guanyaré a Barcelona o a on sigui (també el meu amic em va parlar d’anar a collir pomes prop d’un lloc que em sembla que es diu Lleida) serveixin perquè els meus germans puguin anar a escola. Ara, dels meus 7 germans, només n’hi van dos; els altres tres han d’ajudar a casa cuidant l’hort o fent feinetes pels veïns; a més no tenim prou diners per comprar-los els llibres a tots.. La nit abans de marxar, la mare em va preparar un farcellet amb quatre cosetes perquè pogués aguantar la llarga caminada que m’esperava fins a Dakar. Arribar-hi no va ser fàcil, molt cansament i enyor, però veure que el destí que vull serà aviat una realitat em recompensa. Guardo el mocador lligat al canell, és el record dels meus, sé que em portarà sort!
Quan vaig arribar a Dakar, amagat a les dunes, no em va ser difícil trobar un cayuco per marxar. Però com que no tenia suficients diners per pagar un “viatge segur”, és a dir, en una barca de pesca, amagat a la bodega, em vaig haver de conformar amb la barqueta de fusta... però 58 persones han estat massa càrrega per a aquelles fustes velles i hem naufragat. Davant dels meus ulls, molts companys s’han enfonsat, no sabien nedar (sé que sóc afortunat d’haver-ne après gràcies a un pastor a qui vaig acompanyar un estiu a un poblet de platja a vendre el seu bestiar). He intentat ajudar-los, però no he pogut. La salabror de les meves llàgrimes s’ha barrejat amb l’aigua de l’Atlàntic; el cor se m’ha esqueixat quan he vist a la família que m’ha fet companyia durant aquest dur viatge desmembrar-se sense remei. Però per ells continuaré, per ells arribaré a la platja, per ells resaré, per ells deixaré una flor en qualsevol lloc de terra ferma. Va Youssuf... els braços no m’aguanten, els ulls se’m tanquen, em costa respirar, se m’està enterbolint la ment, fa dos dies que no menjo, m’estic marejant... Va Youssuf, va, una braçada més, que l’horitzó és a prop...