El virus (un conte)


Fa dies que estic preocupada; tampoc exactament amoïnada, més aviat astorada però sumant-hi un deix d’inquietud. Farà qüestió de dues setmanes, un dimarts qualsevol em vaig llevar amb un picor anormal a l’entrecuix. Sense cap mena de pudor em vaig rascar i el lleu contacte de les gemmes dels meus dits m’estremí de cap a peus! Aaaaah Aaaaah! Quin orgasme! De bon començament vaig atribuir aquesta extremada sensibilitat als dies premenstruals,que ja se sap que la sensibilitat és més acusada (tot i que no ho hauria de fer, que em tiro pedres a la meva pròpia teulada, la síndrome premenstrual és l’excusa perfecte per un atac sobtat de mala llet no gaire justificable). Seguidament em vaig vestir i amb un somriure em vaig disposar a posar-me la roba interior (mal m’està dir-ho, unes calcetes verdes i negres molt sexys que fan que el meu culet quedi com una pometa a punt de ser mossegada) i aaaaaahh! Aaaaahh!... em vaig tornar a córrer. Quin despertar tan dolç! En 10 minuts dos orgasmes! Quina síndrome premenstrual tan agradable, tan de bo fos cada mes així. Amb les endorfines a dalt de tot i una mullena a l’entrecuix em vaig posar els texans... Ai las! Aaaaaah! Aaaaah!, no puc més, quin gust, ja hi arribo... aaaahhh! Un altre. Impressionant. Sense paraules. Ja no sabia què pensar... Llarg seria d’explicar tots els orgasmes que vaig tenir aquell dia: mentre caminava, mentre cuinava, mentre estava als laboratoris de la multinacional farmacèutica a on treballo; cada petit contacte d’alguna cosa amb el meu clítoris em provocava una cascada de plaer. Fins i tot dormint, els llençols em provocaven espasmes de gust... I així ha estat cada dia fins avui. Tot i el somriure permanent que llueixen els meus llavis, aquesta tarda tinc hora al ginecòleg. No pot ser que parlant amb el cap de departament se m’escapin petits sospirs quan m’assento a la cadira intentant dissimular un orgasme sobrevingut....A les cinc, puntualment ja sóc a la consulta. Una infermera sorruda em pregunta què em passa per començar a omplir la fitxa i li dic que prefereixo parlar directament amb el ginecòleg. Un cop a dins, m’enduc una sorpresa; no és el meu ginecòleg habitual, el Sr. Ramon, sinó que és un jove que no deu ni arribar als 30, que em comenta que el Sr. Ramon està de baixa i que ell el substitueix. El noi té uns penetrants ulls verds i un cabell negre intens que fan que en tocar-me la costura dels texans al clítoris la correguda sigui encara més intensa del que és habitual. Li explico què em passa i es mostra molt sorprès. I encara hi queda més quan, examinant-me no em pot ni tocar que ja torno a sentir un esclat de plaer. Estranyat per la meva malaltia em suggereix una visita al psicòleg (per cert al qual no penso anar) a més d’unes anàlisis sanguínies i el ja habitual raspat. Marxo cap a casa; a les onze em sona el mòbil; oh, és el ginecòleg que em diu que creu que ja sap què tinc, que ha trobat a Internet una possible explicació fefaent al meu problema i que si puc anar a la consulta. Estranyada per l’hora però amb la curiositat de saber de quina malaltia estic afectada, hi acudeixo. Diu que m’ha de tornar a examinar i de nou em corro de seguida, aprofitant ell per recollir mostres del meu fluix vaginal (que no he comentat que últimament té una anòmala olor a almiscle). Es posa nerviós i els ulls se m’escapen cap al seu paquet, cada vegada més prominent... m’estic excitant moltíssim, m’aixeco de la llitera d’una revolada, li poso la mà sobre la seva verga inflada i començo a moure-la suaument per sobre els seus calçotets. Li baixo els pantalons i començo a llepar-la, com si fos un xupa-xup de nata i maduixa. M’agafa pels braços i m’estira sobre la llitera altra vegada. La seva llengua afilada es passeja pels confins de la mostra física de la meva feminitat. No puc... un darrere l’altre, aaaahhh, aaaahhh, aaaahhh, aaaahhh.... I focs artificials quan em penetra suaument.... Nou esclat..... Silenciosament ens vestim i marxo. Diu que ja em trucarà quan sàpiga els resultats. Passa una setmana idèntica a les anteriors (per cert, des que em passa això no m’ha vingut la regla, per tant, la síndrome premenstrual no és pas una bona explicació...). De sobte.... el mòbil. El ginecòleg ja té els resultats. Acudeixo immediatament a la consulta; només de veure’m es posa vermell, mentre a les meves calcetes hi torno a notar mullena....M’explica que tinc un virus, concretament una soca experimental d’un laboratori noruec que està posant a punt un fàrmac per les dones frígides... Em pregunta si sé com m’he pogut contagiar i improvisadament li dic que va vaig visitar aquest laboratori a causa de la meva feina i segurament no vaig prendre les mesures higièniques necessàries. Satisfet amb la resposta em recepta uns antivírics. Mentre vaig cap a la farmàcia a comprar-los rememoro com va ser realment el contagi... Fa un mes i mig, en un congrés de virologia a Dublín vaig conèixer en Hans, un jove noruec que em va explicar que treballava sobre com combatre la frigidesa en les dones... i també m’ensenyà com es fa un noruec (això no explicaré pas de què va, s’ha d’experimentar...); em devia transmetre el beneït virus mentre la seva notable dotació peniana erecte deixava anar el preuat líquid blanquinós com la seva pell dins la meva vagina....
Em poso al llit; a la tauleta hi tinc els antivirals des de ja fa una setmana. Sí, demà començaré el tractament, ho he de fer... Aaaaaaaaaaahhhhhhhhhhhh, aaaaaaaaaaaaaahhhhhhhhhhhhh (res, res, coses del llençol....)

Comentaris

esterdementa ha dit…
vayaaaaaaaaaa telaaaaaaaaa!
Impresionant! Ahahhahah! Jo també m'he corregut! Només de llegir el conte.
Pot ser que llegint-lo s'encomani aquest virus? jejeje
Perquè no el llegeies dijous?
És boníssim.

petons
Unknown ha dit…
tens la ment brutaaaa !!!

BRUTTTTTTTTTTTTTTAAAAAAAAAAAAA !!!!

jejejej

Un beset !!!
may ha dit…
que bo!!!
i què..va seguir el tractament o no??jejej
*mmmmuaaaaaaaa*
dona d'aigua ha dit…
mmm... m'encanta aquest virus!

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís