La nena
Ahir, menjant una crep de xocolata, la Gemma em va dir que semblava una nena, amb tota la boca bruta i la xocolata mig desfeta regalimant-me llavis avall. I sí, en aquell moment em sentia com una nena que no ha perdut la innocència, una nena que encara creu en les fades, una nena en un món feliç, amb ganes de jugar, de dir i fer tonteries, de descobrir el món i les persones, els animals, les plantes, una nena amb ganes de viure despreocupadament, amb ganes de decidir què serà quan sigui gran. I vull que sempre aquesta nena visqui en mi, perquè tornar a ser nens és una manera de ser adults, no? I a més, cada vegada que un infant deixa de creure en les fades, una d'elles mort, i no tinc ganes de veure morir més fades, que prou enfangant està el món perquè cada vegada hi hagi menys màgia!
Comentaris
No podem pèrdre la màgia de les nostres vides.
I encara més les bruixes i les fades.
tu ja saps pq ho dic!
Visca! Que trontolli el món sencer que cada cop soms més!
jejeje
Hem d'intentar no perdre mai la màgia ni les il·lusions per les coses. Si ens deixem avatir pels mals sentiments què ens queda? Res. A vegades és dur, tot el que ens envolta són núvols i no veiem la sortida. Però sempre hi ha una llum o fada que en guia.
Les il·lusions i la màgia és el motor de cada dia. No podem o no els hem de deixar morir.
Tenim molta sort que hi hagi tantes fades i bruixetes especials al nostre voltant que van disfressades d'amigues / amics...
Esther C
sí senyora, no podem deixar que la nostra nena interior desaparegui...pq amb ella tb desapareixerà l'espontanietat, la il·lusió, la puresa, la innocència...i la nostra guia per trobar el camí!
*una abraçada de teletubi*;-)