"Només cal prestar atenció, les lliçons sempre arriben quan estàs preparat, i si estàs atent als senyals, aprendràs tot el que et farà falta per fer el pas següent"
Hivern Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l'estufa. Estimo les nits inacabables i la gent que s'apressa sortint del cinema. L'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. L'hivern no és el fred i la neu: és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat. L'hivern no és els dies de boira: és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses. L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rera els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible
Els mormoòpids viuen a Centreamèrica i Sud-amèrica. Es caracteritzen per la presència d'una làmina labial, en lloc de la làmina nasal típica de la majoria d'espècies de ratpenat. En algunes espècies, les membranes alars s'uneixen per sobre l'esquena de l'animal, fent que sembli calb. La cua només es projecta una curta distància més enllà de la membrana que s'estén entre les potes posteriors. Nien en coves i túnels, en enormes colònies que poden incloure centenars de milers d'individus, i produeixen prou guano per permetre'n l'explotació comercial. Com que viuen en regions tropicals, no hibernen. Els mistacínids són dues espècies endèmiques de Nova Zelanda bastant atípiques. Passen gran part del temps a terra, en lloc de volar i tenen la capacitat única de plegar les ales quan no les utilitzen. També tenen una projecció en algunes urpes que els ajuda a excavar i escalar. Són omnívors que s'alimenten de fruita i carronya, així com d&
Tot caminant arribem al riu, davant del Douro, a on aprofitem per fer un vermut, com no, amb vi, tot contemplant els vianants passar. Però l’hora de marxar ja s’acosta i decidim anar a dinar en un restaurant un xic allunyat del centre, a on hi ha molta gent oriünda i per un mòdic preu, fem un molt bon dinar. Un dels plats que no manquen a la carta és l’arròs de frango (arròs de pollastre), però no en mengem. Per postres aprofito per engolir formatge amb codony, bastant típic de la zona. Per fer la digestió, retornem cap al hostel a recollir les maletes. De camí fem unes últimes compres: en aquest cas comprem una menja dolça típica, el pastís de nata (que en realitat és de crema) ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Past%C3%A9is_de_nata ) : “ Els pastéis de nata (pastissets de crema) són unes tartetes farcides d'una mena de crema catalana , molt típics de la cuina portuguesa i una de les seves especialitats més conegudes internacionalment. Són originaris de Santa Maria de B
Comentaris
Sóc molt feliç de formar part d'aquest món i que en aquest hi siguis tu.
peto