Sud est asiàtic 2017: dia 4, primer dia de visita al Parc Nacional de Mulu (Malàisia) (12 d’agost de 2017) (II)

Els Penan no tenen cap tros de terra propi i no deixen mai que ningú tingui gana. Tampoc tenen cap concepte de què és la propietat privada. Cada grup té un cap que actua com a interlocutor o comunicador però no té cap poder. Malgrat que hi hagi feines que fan només els homes i altres només les dones, no hi ha cap desigualtat per raó de gènere. Tant homes com dones es consideren molt afables. La gent que ha pogut establir contacte amb els Penan els descriuen com a gent molt afable, gentil, tímida i bona gent. Els que han observat el seu comportament descriuen la total absència de violència entre els Penan. Ningú no pot obligar a ningú a fer res: els pares donen molta llibertat als fills. Durant les converses, ningú crida ni interromp a l’altra gent quan parla. Tot i que els hi agrada discutir, són gent molt pacífica i en la seva història, mai han fet la guerra.

Els boscos tropicals han estat la llar dels Penan durant molt de temps, de manera que són uns coneixedors excepcionals de la vida al bosc. Poden predir el comportament animal, anticipar quan podran recollir la fruita o si hi poden haver inundacions. Mesuren el pas del temps a través de les múltiples activitats que tenen lloc al bosc. Poden diferenciar el nom de gairebé totes les plantes que troben. Reconeixen la majoria de plantes silvestres i els seus possibles usos.

Els Penan tenen un complex llenguatge de signes que usen a la jungla i els hi serveix per guardar els seus secrets. Mantenen canals de comunicació amb altres mitjançant branques o fulles convenientment xifrades. Per exemple, a “bent twig stuck  (Serata)” en un camí significa que han anat en aquella direcció. D’altra banda, senyals més complexos com “cut twigs sticks and folded” fulles pot significar que una presa està propera o qui ha deixat el signe està en “good frame of mind”. Alhora, aquests signe també poden voler dir la direcció que un grup ha pres o bé si hi ha menjar disponible, la identificació de llocs d’enterrament o avisar de perills de malalties o bé de les condicions meteorològiques.

Els Penan segueixen el concepte de “molong”, que significa que no agafen més del que sigui estrictament necessari del bosc, fet que demostra la seva ètica i que saben manejar molt bé els seus recursos. La idea general és que preserven els recursos per a futures recol·leccions i també per a que en puguin disposar les generacions futures. Per exemple, quan recullen fruits d’un arbre, hi fan una marca per tal que quan hi arribin altres tribus no el sobreexplotin per tal de poder recollir fruits més endavant.

Pel que fa a la caça, els Penan són gairebé insuperables. Poden interpretar els sons, les olors i les mirades de tots els animals i aprenen l’art de la caça ja quan són infants. Poden moure’s sigil·losament pel bosc sense deixar cap marca de la seva presència. Els homes i els nois Penan són uns excel·lents caçadors i poden caçar qualssevol animal amb una simple bufada dels seus forts pulmons i els seus dards enverinats que surten de les seves sarbatanes, anomenades “kelepud”, una meravella de vella tecnologia. La fusta per fer les sarbatanes es recull i s’escull minuciosament; es treballa amb gran precisió amb una mena de barrina de metall. Els dards els fan a partir de la planta de sagú i mullen la punta amb un làtex verinós que extreuen d’un arbre, el Taje, que es troba al bosc i pot matar a un humà en qüestió de minuts. També a la punta de la sarbatana hi tenen una peça de metall unida amb rotang i resina, que el serveix per pescar i també els hi confereix protecció davant de bèsties salvatges. De totes maneres, des de que els Penan van entrar en contacte amb altra gent durant l’època colonial, també poden usar escopetes per caçar.

El porc senglar de Borneo (https://en.wikipedia.org/wiki/Bornean_bearded_pig )és l’animal preferit dels Penan per menjar, així com també el muntjac comú i els monos.  Pel que fa al muntjac comú (https://en.wikipedia.org/wiki/Indian_muntjac; https://ca.wikipedia.org/wiki/Muntjac_com%C3%BA ), s’explica el següent: “El muntjac comú, també anomenat muntíac indi (Muntiacus muntjak) és l'espècie més nombrosa de muntíac. Posseeix un pèl suau, curt i de color marró o gris, a vegades amb taques color crema. Aquesta espècie és omnívora; s'alimenta de fruits, brots, llavors i ous d'au, així com animals petits i fins i tot carronyes. Emeten sons similars als lladrucs d'un gos quan detecten un possible depredador (d'aquí prové el nom comú per a tots els muntjacs cérvols lladrugants).

El mascle de muntíac indi, té petites banyes que assoleixen 15 cm de longitud i amb només 1 branca. Els creixen anualment a partir d'una tija òssia al cap. Els mascles són molt territorials i poden ser ferotges per a la seva mida, lluiten entre si per defensar el seu territori tant amb les seves banyes com amb els ullals superiors, dents canines. També els fan servir contra l'atac d'alguns depredadors com ara els gossos.

El muntíac de l'Índia habita per tot el Sud-est asiàtic. Existeixen fins a 15 subespècies d'aquest membre del gènere Muntiacus.

·         M. m. annamensis, Indoxina

·         M. m. aureus, Índia

·         M. m. bancanus, Billiton i les illes de Banka

·         M. m. curvostylis, Tailàndia

·         M. m. grandicornis, Myanmar

·         M. m. malabaricus, Índia i Sri Lanka

·         M. m. montanus, Sumatra

·         M. m. muntjak, Java i Sumatra

·         M. m. nainggolani, Bali i Lombok

·         M. m. nigripes, Vietnam i Hainan

·         M. m. peninsulae, Malàisia

·         M. m. pleicharicus, Borneo

·         M. m. robinsoni, Bintan i les illes de Linga

·         M. m. rubidus, Borneo

·         M. m. vaginalis, Myanmar i sud de la Xina”. (Continuarà)

(La fotografia és de l'interior de la Wind Cave)