Sud est asiàtic 2017: dia 3 de Miri a Mulu (Malàisia) (11 d’agost de 2017) (III)

Dos grups de plantes relacionades, usualment anomenades falgueres, estan una mica diferenciats del grup principal: les falgueres escombra (Psilophyta), Botrychium i Ophioglossophyta. Les ofioglossofites van ser antigament considerades com a falgueres de debò i agrupades en la família Ophioglossaceae, però posteriorment es va descobrir que es trobaven més distanciades d'aquest parentiu. Alguns sistemes de classificació inclouen aquests dos grups en la divisió Pteridophyta, mentre que d'altres els assignen divisions separades. La filogènia moderna assenyala que aquests, juntament amb les falgueres de debò, constitueixen un grup monofilètic, descendent d'un predecessor comú.
Els pecíols de certs tipus de falgueres són emprats arreu com a aliment, per exemple els del gènere Pteridium aquilinum, Matteuccia struthiopteris i Osmunda cinnamomea, tant en regions de França, la Xina, el Japó o Nova Zelanda, on els tubercles de Ptisana salicina també són usats com a menjar pels pobles aborígens. Tubercles de falguera eren emprats com a aliment pels éssers humans des de, com a mínim, fa 30.000 anys. Igualment, els guanxes de les Illes Canàries els utilitzaven per a fer polenta.
Les petites falgueres de la família de les Azolla són emprades en certes regions del sud d'Àsia com a fertilitzant natural i en altres regions com a farratge per al bestiar.
Moltes espècies de falgueres són tòxiques, especialment les del gènere Lygodium, que creixen principalment en zones temperades d'Àsia i Nord-amèrica, on han estat incloses en la llista de plantes invasives en certs estats com Florida.
La informació que es proporciona és molt abundant. Per exemple, també es parla dels ciclads (https://es.wikipedia.org/wiki/Cycadidae ), que van tenir la seva màxima abundor a l’era dels dinosaures, fa més de 150 milions d’anys; avui en dia, n’hi ha unes 185 espècies, sobretot distribuïdes en zones tropicals i subtropicals, com ara la que trepitgem avui. També hi ha explicacions sobre el Ginkgo biloba (https://ca.wikipedia.org/wiki/Ginkgo_biloba ), que pot arribar a fer més de 35 metres d’alçada i que es pot trobar a moltes ciutats. El més antic del món es creu que té més de 2500 anys! Són parents dels ciclads i van aparèixer fa  uns 270 milions d’anys, amb un bon nombre d’espècies; també, com els ciclads, hi ha arbres mascle i arbres femella, produint aquests últims una fruita suau quan són pol·linitzats, tot i que des del punt de vista evolutiu, els Gingkos es consideren un error segons el text del cartell informatiu.
També hi ha informació sobre les coníferes, per exemple, i molta més varietat de plantes.

I camina que caminaràs... de sobte ens trobem amb una serp al mig del camí, que més tard sabrem que és verinosa. Costa molt de distingir, és com una mena de tija mig seca, però a fe que no ho és! Fa basarda i tot! Passem ràpidament pel seu costat i continuem veient altres animalons, com ara petits llangardaixos i sargantanes. De sobte, es posa a ploure... estem al mig d’un bosc tropical! Ens mig refugiem en un lloc que serveix per veure flora i fauna, al costat d’un riu, però preveient que no pararà, reemprenem la marxa. El paisatge és molt espectacular, amb una frondosa vegetació, el camí marcat i un gran brunzit d’ocells i insectes i papallones i libèl·lules passant pel nostre costat cada dos per tres. Com que la pluja es fa més insistent, accelerem el pas fins a acabar la primera part d’aquesta excursió botànica. Sortim un moment del parc i entrem a un bar que hi ha just a l’entrada, a on mentre prenem una cervesa, deixa de ploure. (Continuarà)
(La fotografia correspon a la primera excursió per Mulu)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís