Sud est asiàtic 2017: dia 3 de Miri a Mulu (Malàisia) (11 d’agost de 2017) (II)

·         Cova de Lang: es troba prop de la Cova del Cérvol, molt bella amb estalagmites i estalactites esplèndides.
·         Cova d'Aigua Clara : es troba a diversos quilòmetres riu amunt prop del riu de Melinau amb una font molt forta; la cova conté més de 140 km de passadissos (la més llarga d'Àsia) i els passadissos són d'immensa grandària. L'aigua de la font està generalment molt clara.
·         Cova del Vent: es troba prop de la Cova d'Aigua Clara; una cova amb sortit de vent. Moltes estalagmites i estalactites.
·         Cova de la Bona Sort (Gua Nasib Bagus): es troba a unes quantes hores de camí de l'oficina del parc en el selva. La cova és coneguda per la gegantesca cambra Sarawak que té 396 m d'ample i almenys 70 m d'alt.
També hi ha diverses muntanyes de pedra calcària:
·         Serralades del Sud
·         Gunung Api (muntanya del foc)
·         Gunung Benerat
·         Gunung Buda”.
La següent parada la fem al bar que hi ha al costat de la recepció per fer un petit refrigeri. Per la zona de l’entrada hi ha bastanta gent, la majoria turistes occidentals que s’allotgen dins del parc, que ofereix estades en un alberg o bé en hotels o villes dins del mateix parc. Un cop fet el vermut, decidim anar a caminar una mica i ens decidim per una excursió curta, la que marca una excursió que ensenya sobretot botànica. Hi ha un munt de panells molt ben explicats sobre la gran varietat de plantes que hi ha. Per exemple, abunden moltíssim les orquídies (https://ca.wikipedia.org/wiki/Orqu%C3%ADdia ), n’hi ha centenars d’espècies diferents. Una explicació versa entorn de vells arbres de més de mil anys, que ara ja són morts, els belians (https://en.wikipedia.org/wiki/Eusideroxylon_zwageri ), que són arbres durs. Quan moren, no són menjats per termites, sinó que romanen com a tals i amb l’aigua de la pluja es van foradant i van quedant com roques. De nou també ens trobem amb explicacions sobre la rafflesia, que per fi trec l’entrellat de què és després de la confusió d’explicacions rebudes l’any anterior a Cameron Highlands: la rafflesia és una flor paràsita dins de la Tetrastigma vine (https://en.wikipedia.org/wiki/Tetrastigma ). Té una forma estructural semblant a un fong, però produeix una flor pudenta que pot arribar a fer fins a un metre de diàmetre. El seu “perfum” atrau a mosques i altres insectes que poden transferir el pol·len de les flors mascles a les flors femelles. Si finalment té lloc la pol·linització, es pot produir un fruit que pot ser menjat per petits mamífers que dipositen les llavors de la rafflesia en les seves deposicions. I si les deposicions són en una nova Tetrastigma vine, naixerà una nova Rafflesia (http://factslist.net/2013/04/worlds-largest-flower-rafflesia-arnoldii/ ).
Els cartells informatius són molt didàctics; fins i tot “catxondos”, però molt ben fets i amb molta informació útil. S’expliquen moltes coses dels briòfits (https://ca.wikipedia.org/wiki/Bri%C3%B2fits_en_sentit_ampli ), és a dir, les molses, i també de les falgueres i els fongs;  per exemple, de com van colonitzar les zones i com han anat evolucionant, sobretot les falgueres, que poden ser de mida minúscula o bé gairebé arbres-falguera. Per exemple, a viquipèdia s’explica el següent sobre les falgueres (https://ca.wikipedia.org/wiki/Falguera): “Una falguera (també denominada falaguera, al País Valencià, o foguera, a Girona i Vallès) és qualsevol planta del grup d'unes vint mil espècies de plantes classificades en la divisió Pteridophyta, també anomenada antigament Filicophyta i modernament Monilophyta. Una falguera es defineix com una planta vascular que no produeix llavors, sinó que es reprodueix per espores.
El cicle vital d'una falguera típica consta de dues etapes o fases generacionals molt clares: una fase de reproducció sexual i d'una fase de reproducció asexual.
1.   Una fase esporòfita, en la qual es produeixen les espores per meiosi.
2.   Les espores es desenvolupen per divisió cel·lular formant un pròtal haploide.
3.   El protal·lus produeix gàmetes.
4.   Un gàmeta masculí en fertilitza un de femení.
5.   El gàmeta fertilitzat zigot creix mitjançant divisió cel·lular i forma una planta esporòfita diploide (la falguera).
En la fase sexual, hi ha la fecundació d'un òvul i d'un espermatozoide, presents en una estructura que té forma de cor anomenada protal·lus, és el gametòfit. Aquest procés té lloc en un medi humit o aquàtic per facilitar-ne la difusió. Un cop s'ha realitzat la fecundació, s'origina un nou individu anomenat esporòfit, que és la part visible i més desenvolupada de la planta. En la fase asexual, l'esporòfit forma els esporangis que, al seu torn, formen les espores. Llavors, aquestes, transportades pel vent, quan troben un lloc adequat comencen a germinar, i originen el gametòfit.
Una falguera esporofítica consisteix en:
·         Rizoma: la majoria de cops es troba sota terra, absorbeix els nutrients i subjecta la planta al sòl. Equivaldria a les arrels.
·         Frondes: és l'equivalent de la fulla en la falguera, sempre són verdes i s'encarreguen, com les fulles, de la fotosíntesi.
·         Les espores es desenvolupen en els esporangis o sorus, que estan en la superfície de les frondes.
·         Pecíol: part de la planta, en la que els joves estan enrotllats sobre si mateixos.
Les falgueres apareixen en el registre fòssil al començament del carbonífer. En el Triàsic, tenim la primera prova de falgueres relacionades amb les famílies d'avui dia. La "gran radiació de les falgueres" va ocórrer en el cretaci superior, quan moltes falgueres modernes van aparèixer per primer cop.

Les falgueres, tradicionalment, han sigut agrupades en la classe de les Filices, però les classificacions modernes els han assignades la seva pròpia divisió en el regne vegetal, anomenat Pteridophyta. (Continuarà)
(La fotografia correspon a la imatge que es veu des de l'avió)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís