Sud est asiàtic 2017: dia 3 de Miri a Mulu (Malàisia) (11 d’agost de 2017) (i VIII)

Les colònies d'Oecophylla no sempre són beneficioses per a les plantes amfitriones. Alguns estudis indiquen que la presència de colònies d'Oecophylla també pot tenir efectes negatius en el desenvolupament de les plantes en reduir el consum de fruita per alguns mamífers i aus i per tant reduint la dispersió de les llavors i disminuint la mitjana de visites a les flors per part d'insectes voladors, inclosos els pol·linitzadors. Les formigues teixidores també influeixen negativament en la productivitat de l'arbre perquè protegeixen a insectes que alimentació de la seva saba, com Coccoidea i insectes de la família Cicadellidae, perquè les formigues s'alimenten de les seves secrecions. Protegint a aquests insectes dels seus depredadors, augmenta la seva població i augmenta el dany que causen als arbres.
Les army formigues (https://en.wikipedia.org/wiki/Army_ant ) no tenen un niu permanent. De tant en tant, formen un niu en forma de pilota amb els seus propis cossos, aguantant-se totes juntes; les de fora protegeixen les de dintre i van fent camí tot menjant-se tots els pobres insectes que troben pel camí. Aquest tipus de formigues són les úniques que són estrictament carnívores, ja que la majoria són omnívores. Algunes, però, són vegetarianes, d’altres s’alimenten només de nèctar, i algunes només d’insectes.
Dintre de les formigues, les que tallen les fulles, realment no se les mengen. Transporten les fulles en peces dins dels nius; aquestes fulles serveixen per alimentar uns fongs que hi tenen i que s’alimenten exclusivament de les fulles. I les formigues s’alimenten dels òrgans que produeixen aquests fongs.
D’altres espècies tenen les seves “granges” d’insectes que s’alimenten de plantes; posteriorment aquests insectes produeixen unes dejeccions ensucrades que permeten que tota la colònia que viu a l’arbre s’alimenti.
Dins de l’apassionant món de les formigues, també hi ha d’altres espècies que s’aprofiten de la seva feina per viure elles. Moltes formigues, però, tenen mecanismes de defensa contra molts altres insectes i fins i tot, contra d’altres formigues que les volen envair. De totes maneres, algunes espècies han perdut el fibló, però disposen de poderoses mandíbules per fer malbé carn i després injectar-hi àcid que crema.
I més curiositats sobre les formigues:  les formigues treballadores fuster de Borneo (https://en.wikipedia.org/wiki/Camponotus_schmitzi) tenen mandíbules allargades amb goo tòxic. Si estan en una lluita a on pensen que la colònia està en perill, donen la vida trencant les mandíbules en una explosió. Quan això té lloc, el goo tòxic immobilitza els enemics, que són ràpidament assassinats per altres formigues treballadores que defensen la colònia.
Per acabar amb les formigues, les formigues bala de Centre i Sud-Amèrica tenen el fibló més dolorós que qualssevol altre insecte, tot i que la picada rarament és mortal pels humans (https://en.wikipedia.org/wiki/Paraponera_clavata; https://ca.wikipedia.org/wiki/Paraponera_clavata ); s’explica que “Paraponera (del grec ponerina, "dolor") és un gènere de formigues compost per una sola espècie, Paraponera clavata, coneguda vulgarment com a formiga isula o formiga bala en l'Amazònia Peruana, com folofa a Panamà i com yanabe o conga a Colòmbia. El seu nom comú prové de potent i poderosa picada, major que la de qualsevol altre himenòpter, a la qual comparen amb ser disparats amb una bala. En algunes zones també la hi coneix com a formiga 24 hores per les 24 hores de dolor després d'una picada. Habita en boscos plujosos de baixa altitud, des de la conca amazònica fins a la costa atlàntica de Costa Rica i Nicaragua.”. Per contra, en algunes àrees, la fiblada de l’Austràlia Jumping Jack Bull formigues (https://en.wikipedia.org/wiki/Jack_jumper_ant ) causa més morts humanes que les aranyes, les serps, les vespes i els taurons junts!
Quan ja estem acabant la ruta botànica, de nou comença a plovisquejar. Però això no ens fa pas desdir de continuar fent camins i caminets. Seguim pel camí del “trekking” de nit, tot i que el fem de dia. La vegetació que trobem és molt i molt densa i sembla que en ple dia, es faci de nit. Tot caminant sentim un soroll des de dalt dels arbres: hi ha algun animal que es desplaça de branca en branca, i quan ens sent, plega. Ens estem una bona estona intentant descobrir de què es tracta, amb un resultat infructuós. Marxem i acabem la ruta a pas lleuger, ja que comença a  ploure, de nou, amb ganes. Accelerem el pas i acabem entrant a la cantina quan plou amb més ganes que mai. Com que no hem menjat durant gaire durant tot el dia, fem un mos dins del restaurant del parc i aprofitem per descansar una estona i deixar que la tempesta amaini. Quan ja ho fa, també comença a fosquejar, de manera que ja marxem del parc. Quan recollim les bicicletes, ens adonem que hi ha una roda punxada, fet que significa haver de tornar a peu... o no! Per sort, un senyor ens veu i ens diu que pugem la bici a la furgoneta, que ens porta fins a l’hostal. Jo opto per pedalar sota la pluja, en una sensació brutal. I en un tres i no res ja arribo a l’hostal. Just a temps: torna a descarregar amb força una bona tempesta, però la contemplo des del porxo tot contemplant com passen rat-penats i com els dragons mengen insectes. Quan ja és ben tard, anem a sopar, però abans anem caminant a l’únic supermercat de la zona a comprar algunes cerveses pel ressopó. Al lloc hi ha tot tipus de productes i és propietat del senyor que ens ha ajudat amb la bicicleta. Allí, com en la majoria de llocs, cal treure’s les sabates abans d’entrar als llocs, que solen ser elevats, suposo que per la pluja o per evitar que entrin insectes.
De tornada, ens volem parar a sopar a un mini restaurant de carretera que regenta la noia que al matí ens ha vingut a buscar a l’aeroport, però està pleníssim i optem per un restaurant que hi ha just davant de l’hostal. No hi ha gaire gent i hi sopem prou bé, amb vistes al gran complex hoteler “Marriott” que hi ha just creuant el pont sobre el riu....
Després de sopar, ja és hora de prendre una dutxa en el minso lavabo compartit que tenim i descansar una bona estona per perdre’ns de nou, en unes hores, per les entranyes del parc nacional de Mulu!

 (La fotografia, de nou, és de la fauna de Mulu)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís