Sud est asiàtic 2017: dia 3 de Miri a Mulu (Malàisia) (11 d’agost de 2017) (IV)

Després del petit recés obligat per la pluja, fem la segona part del trajecte botànic, de 1.5km, com el primer. De nou, hi ha molta informació: ens parla de plantes nocturnes que floreixen i s’aprofiten de petits mamífers per ser pol·linitzades, per exemple. Ens parla de les plantes epítets. Per exemple, de les més de 20000 espècies d’orquídies conegudes, més del 70% són epífits! Els epífits (https://ca.wikipedia.org/wiki/Ep%C3%ADfit ) són “qualsevol planta que creix sobre un altre vegetal usant-ho solament com a suport, però que no el parasita. Aquestes plantes són aloe barbadensisaloe barbadensisanomenades de vegades «plantes aèries», ja que no arrelen sobre el sòl. No obstant això, existeixen moltes espècies d'algues, incloent les marines, que són epífites sobre altres espècies aquàtiques (marines o aquàtiques angiospermes).

Les epífites utilitzen la fotosíntesi per a proveir-se d'energia i (les que no són aquàtiques) obtenen humitat de l'aire o de la pluja que es diposita sobre la superfície del seu amfitrió. Les arrels poden desenvolupar-se primàriament per adhesió i les estructures especialitzades (com les esquames i copes) són les quals recullen i mantenen la humitat.

Les plantes epífites no parasiten al seu amfitrió, sinó que creixen independentment obtenint únicament suport físic. L'avantatge més evident respecte a altres herbes restringides a la terra és que reben més llum en els ombrívols ecosistemes boscosos i es mantenen lluny dels herbívors. No obstant això poden desenvolupar-se amb tanta densitat que arriben a danyar la planta amfitriona.

Les epífites més conegudes inclouen les molses, els líquens, les orquídies, les falgueres i les bromèlies (com la coneguda Tillandsia), encara que es poden trobar en tots els grups principals del regne vegetal. Les acumulacions de grans epífites es donen més abundantment en les selves humides tropicals i boscos temperats plujosos, però tant líquens com molses es troben en qualsevol entorn amb arbres.

Les epífites són una de les sis subdivisions de les formes vitals de Raunkjaer.”

També parlant d’orquídies, l’orquídia tigre (https://es.wikipedia.org/wiki/Cymbidium_tigrinum ) s’explica que pot arribar a pesar més de 1000kg; és una planta epífita o bé litofílica, és a dir, creix en les roques i pot arribar a fer més de 3 metres. Té unes flors grogues amb punts vermell fosc i un cop florida, fet que succeeix cada dos o quatre anys, la flor es manté durant dos mesos!

També hi ha explicacions sobre plantes carnívores, que utilitzen tota mena de mecanismes per atrapar les seves preses. Algunes d’aquàtiques tenen com un mecanisme d’aspiradora per atrapar la presa. D’altres de terrestres tenen un mecanisme que consisteix en tenir glòbuls com de pega al seu voltant, a les seves fulles. Si s’hi acosten determinades preses, reaccionen i hi queden enganxades. Un darrer mecanisme usat per una espècie terrestre i una aquàtica és una mena de fulla que es tanca quan hi entra una presa. Un cop la presa a dins, aquesta queda digerida per enzims.

Unes 100 plantes tropicals anomenades Nepentes (https://en.wikipedia.org/wiki/Nepenthes_bicalcarata; https://ca.wikipedia.org/wiki/Nepentes ) poden atrapar des de petits insectes fins a petits rèptils o bé petits mamífers.

Les plantes carnívores viuen en sols pobres en nutrients; aquests nutrients els capten dels animals que depreden. Dels nepentes (http://realityandmyths.com/carnivorous-plants/ ), 10 espècies només es troben a Mulu i enlloc més de Borneo. Tenen una forma molt característica dissenyada per captar insectes i no deixar-los sortir. Dins, hi tenen un fluid de producció pròpia que servei per ofegar les preses i que pot ser aquós o més com un xarop. També tenen elements per atraure les preses i evitar que l’aigua de la pluja dilueixi el líquid que elles produeixen. Tenen també glàndules digestives i el fluid digestiu final. Els nepentes tenen tant mascles com femelles.

Els nepentes estableixen unes curioses relacions ecològiques. Primer de tot, atrauen a les preses mitjançant colors vius, nèctar, essències dolces i també fan que la seva superfície sigui relliscosa per captar les preses. Hi ha espècies, com Nepenthes bicalcarata (https://en.wikipedia.org/wiki/Nepenthes_bicalcarata ), que permet que les formigues fuster hi visquin i l’ajudin en la seva eficiència d’alimentació, sobretot evitant que la flora microbiana que ajuda a la planta a digerir es mori. Però encara més curiosa és la relació entre Nepthenes lowii (https://en.wikipedia.org/wiki/Nepenthes_lowii ) i els tupaies (https://ca.wikipedia.org/wiki/Tupaia; https://en.wikipedia.org/wiki/Treeshrew ). La primera produeix un fluid que els tupaies prenen i segurament té efectes laxants i fa que l’animal defequi dintre de la planta. El 2009, un estudi dut a terme a Mulu va determinar que el 100% del nitrogen de la planta provenia de les dejeccions dels tupaies; i encara més; en un altre estudi del 2010 també fet a Mulu, es va determinar que la mida en què s’obre aquesta espècie carnívora, és exactament la mateixa mida que té el cul dels tupaies!

Una altra adaptació es troba entre la Nepenthes rafflesiana (https://en.wikipedia.org/wiki/Nepenthes_rafflesiana ) i els roosting rat-penats. Aquesta planta ha aconseguit atraure a aquests rat-penats i no és tant relliscosa com d’altres. També ha desenvolupat mecanismes per evitar que hi caiguin els rat-penats a dins, però s’estableix una relació que fa que els rats-penats defequin dins de la planta i aquesta obtingui nutrients.

Finalment, un altre fet curiós és la relació entre Nepenthes ampullaria (https://en.wikipedia.org/wiki/Nepenthes_ampullaria ) i la granota més petita de tot Àsia, la Microhyla nepenthicola (https://en.wikipedia.org/wiki/Microhyla_borneensis; https://ca.wikipedia.org/wiki/Microhyla_borneensis ), que no creix més de 10mm.  Aquesta granoteta ha fet de l’espècie vegetal la seva casa i s’hi està fins que els fluids de la planta maduren. (Continuarà)

(La imatge correspon al lloc a on ens allotgem a Mulu)