Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 10: acabant la feina i visita al museu de l’or (13 de setembre de 2016) (i VII)

El museu es va formar a partir del 1939, i la primera peça que en formar part va ser el “poporo quimbaya” (https://es.wikipedia.org/wiki/Poporo_quimbaya ), un recipient d’or per a fulles de coca en actes religiosos i que es creu que es va crear cap al 301 aC. El va trobar un camperol que va regalar a una família, que enlloc de fer-lo fondre, van creure que era història del país i van començar a col·leccionar i van anar ampliant la col·lecció. El banc els va comprar, per allà el 1939 la famosa peça, la primera del museu. A partir d’aquell moment, el Banc Nacional, que també controlava mines i també totes les restes arqueològiques, va anar ampliant patrimoni, com en una doble comptabilitat, i al final ho va acabar donant tot al museu.  Als anys 70 comptava ja amb és de  56000 peces. Una altra peça també important del museu és “la balsa muisca” (https://es.wikipedia.org/wiki/Balsa_muisca ) una petita estructura d’or que va trobar un camperol, de cognom Dimate. La família estava perseguint una espècie de conills per menjar-se’ls i el gos va anar a petar en una cova. Allí, va començar a excavar el terra, però enlloc de la conillera, hi van trobar un embalum de ceràmica, dins del qual hi havia, tota una obra d’art feta d’or. La família, tement una maledicció, la va portar al mossèn, que els hi va aconsellar vendre-la al banc nacional, que els hi va pagar més de 700000 pesos, una barbaritat el 1969, quan el sou mínim era de 300 pesos. Però la família va haver de tornar els diners perquè, tot i que van trobar la peça fortuïtament, el terreny era d’una altra gent ja rica, que els hi va reclamar. Van haver-los de tornar i els citats cacics es van convertir en latifundistes.
La guia ens explica que l’arqueologia a Colòmbia és molt recent i que fins no fa gaire no es tenia gaire consciència del patrimoni, però sobretot hi van ajudar estrangers, molts d’ells fugint del feixisme a Europa. També ens conta que encara avui no se sap com els avantpassats treballaven metalls com l’or, ja que només dura líquid 30 segons, i s’han trobat autèntiques meravelles fetes amb aquest metall preciós. La noia s’acomiada de nosaltres i cadascú pel seu camí continua la visita. Entro a una sala fosca, on escolto els cants de tribus i es deixen veure totes les meravelles d’or que feien. Baixo a un pis inferior i puc veure com eren els inicis de la feina amb metalls preciosos, com es creu que treballaven (per exemple, hi ha una cargolina de mar gegant banyada en una fina capa d’or). També hi ha peces de ceràmica i altres vitrines mostren com anaven vestits els cacics, tots amb indumentàries d’or, que semblava que els acostaven més als déus. I amb tot, ja es va fent l’hora de marxar. Amb les presses em quedo sense veure, com l’espectacular “Pez aladao” (http://www.banrepcultural.org/blog/noticias-de-la-actividad-cultural-del-banco-de-la-rep-blica/datos-curiosos-sobre-algunos-objeto ), entre d’altres.
Passo per la botiga de records i també em perdo uns minuts en un mercat d’artesania que hi ha davant del museu,  a on m’acabo comprant unes bótes fetes per dones de la tribu kuna.
Retorno cap al punt a on hem quedat que don Jorge em recolliria. Hi ha bastant de trànsit, però malgrat tot, és puntual. Però no va sol al cotxe, sinó que l’acompanya la seva segona esposa, que pel cap baix, té 25 anys menys que ell, que s’està a punt de jubilar (a Colòmbia els homes es jubilen als 62 anys i les dones als 55 anys). Al principi la noia està molt callada, però després d’una hora i mitja atrapats en un embús, ja acaba parlant més. Mentre aguantem estoicament el tràfic, m’adono que passen moltes ambulàncies, així com també cotxes de policia, però ho fan pel carril del bus TransMilenio, que com em contà en Jorge està sobremassificat (ho corroboro  només de veure les cues de gent per agafar-lo i de com va la gent com sardines; també hi ha la picaresca, segons m’explicà el mateix Jorge, de fer-se passar per pobre per obtenir beneficis i preus més barats). La conducció a Colòmbia tampoc és molt civilitzada, el mateix Don Jorge n’és un bon exemple, car es posa als carrils tant si com no i els altres, que s’apartin. Però bé, aquí ho fa tothom així. Finalment, ja de negre nit, arribem a l’hotel i m’acomiado d’ells. Temps de pujar i ja preparar la maleta; i és que em queden ja poques hores a terres colombianes...
(La fotografia correspon a una de les altres peces que es poden observar al museu de l'or de Bogotà)



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís