Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 11: el dia del biòleg i retorn cap a terres catalanes(14 de setembre de 2016) (III)

El seu extrem nord a la Península Antàrtica es troba a només 1.000 km de Sud-amèrica, mentre que les distàncies de les costes més properes respecte a Àfrica són de 3.800 km, de Tasmània 2.530 km, d'Austràlia uns 3.135 km i de Nova Zelanda 2.200 km.

Es divideix en Antàrtida Occidental o Menor, que és la part més petita, i Antàrtida Oriental o Major, que representa la resta del continent. Ambdues zones es troben parcialment separades per una depressió que s'ubica entre el mar de Weddell i el mar de Ross. Aquesta depressió, coneguda com a Antàrtida enfonsada, és una gran conca subglacial delimitada a l'oest pels Antartandes i les muntanyes Ellsworth, a l'est per les muntanyes Transantàrtiques, i al sud per l'altiplà Polar. S'ha especulat que aquest enfonsament que la situa alguns metres sota el nivell del mar sigui a causa de l'enorme pes del gel que té gruixos de més de 2.000 metres. A l'est del mar de Rossi l'oest del mar de Weddell, els dos mars més importants i que més penetren cap al Pol Sud, es troba la resta del continent.

El Pol Sud d'inaccessibilitat s'ubica a l'Antàrtida, relativament a prop del Pol Sud geogràfic. Aquest punt d'inaccessibilitat és el de més difícil accés de tots els del planeta i s'ubica a la coordenades (82° 58′ S, 54° 40′ E). A una alçada de 3718 msnm, s'ha ubicat la base russa Vostok.

A l'Antàrtida es troben diverses serralades, la majoria d'elles cobertes per l'inlandsis aflorant aïlladament en forma de nunataks. Per la seva extensió la serralada més prolongada és la de les muntanyes Transantàrtiques, encara que les majors altituds es registren en els Antartandes, especialment el Massís Vinson, el pic més alt de l'Antàrtida amb 4.892 metres, ubicat a les muntanyes Ellsworth. Entre elsAntartandes (els quals estan ubicats gairebé a les costes més occidentals i recorrent la Península Antàrtica) i les muntanyes Transantàrtiques, s'ubiquen serralades intermèdies com les muntanyes Pensacola i les muntanyes Ellsworth. Ja a les proximitats del Pol Sud s'eleva l'altiplà Polar que té com a annex una important serralada, la Gamburtsev, gairebé totalment coberta pel gel. La majoria de les serralades o muntanyes de l'Antàrtida es troben en les vores del crató precàmbric de l'Antàrtida Oriental; entre aquests es troben les muntanyes (serralades) Sor Rondane (la cimera és el Verterkaka de 3630 msnm), Napier, Wholthat, Admiralty, Horlick, Mühgllg-Hoffmann, de la Reina Maud, Britannia, etc. D'altra banda existeixen gegantines muntanyes de gel com el Domo A que arriba als 4.093 metres sobre el nivell del mar, i sastruguis (espècies de "dunes" de gel i neu).

En aquestes serralades existeix activitat volcànica com s'evidencia en el mont Erebus, un volcà actiu situat a la costa oriental de l'illa Rossamb una elevació de 3.794 metres sobre el nivell del mar. És el més austral dels volcans actius de la Terra. Un altre volcà famós es troba a Illa Decepció, que és conegut per una gran erupció produïda l'any 1970. Són freqüents erupcions menors i flux de lava que s'han pogut observar en els darrers anys. Existeixen altres volcans inactius que podrien activar-se. El 2004, investigadors nord-americans i canadencs van detectar un volcà submarí a la península Antàrtica i proves més recents indiquen que aquest volcà sense nom pot estar actiu.

El gener de 2008, els científics del British Antarctic Survey dirigits per Hugh Corr i David Vaughan, informaven al diari Nature Geoscienceque fa 2.200 anys, un volcà va fer erupció per sota de la capa de gel de l'Antàrtida; aquestes dades les varen obtenir basant-se en prospeccions aèries d'imatges de radar. La cendra volcànica procedent de l'erupció més gran de l'Antàrtida dels darrers 10.000 anys, es va trobar dipositada a la superfície de gel sota les muntanyes Hudson, a prop de la glacera Pine Island.

Ara fa més de 170 milions d'anys, l'Antàrtida estava unida a l'Índia, Àfrica, Austràlia i Amèrica del Sud, formant el supercontinent anomenat Gondwana. En fragmentar-se Gondwana, els continents es van anar desplaçant i fa uns 25 milions d'anys van deixar aïllat al pol sud el que actualment és l'Antàrtida. D'acord amb la teoria de la tectònica de plaques, és fàcil observar que, antigament, el continent americà i l'antàrtic estaven units per la zona que conforma la Terra del Foc, zona actualment disgregada, i es va formar el que s'anomena península Antàrtica.

Durant el Cambrià, Gondwana tenia un clima suau. L'Antàrtida oest estava situada parcialment a l'hemisferi nord, i durant aquest període es van acumular grans quantitats de gresos, calcària i esquistos. L'Antàrtida est era a l'equador, on trilobits i altres invertebrats habitaven el fons marí tropical. Al començament del període Devonià (416 crons), Gondwana estava situada a latituds més meridionals i el clima era més fresc, encara que s'hi han trobat fòssils de plantes terrestres d'aquell període. En el que actualment són les muntanyes d'Ellsworth,Horlick i Pensacola s'hi van dipositar sorra i llims. La glaciació va començar al final del període Devonià (360 milions d'anys), en centrar-se Gondwana al voltant del Pol Sud i refredar-se el clima. (continuarà)

(La fotografia correspon a un cargol de mar d'or vist al museu de l'or de Bogotà)