Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 10: acabant la feina i visita al museu de l’or (13 de setembre de 2016) (VI)


Maleiwa, figura mítica i creador dels wayú i de totes les coses (Johannes Wilbert (1962) i Perrin (1976), dins la pàgina Mitos Wayúu, origen del mundo wayúu)
Els guajiro creuen en una capa que envolta el món: el cel, “un sostre blau sòlid”, en la cosmologia dels wayú la Terra també ocupa un lloc important així com un inframón en el seu interior anomenat Pulovi, on els seus habitants, els akalapui són essers petits i nombrosos, aquests poden atacar els homes (Pag.: Mitos Wayúu)
Però la seva cosmologia ho abarca tot, el dia i la nit, el Sol i la Lluna, els estels, planetes i constel·lacions, llamps i trons ... (ibid).
Relacions interètniques
Els colonitzadors europeus van trobar molta resistència per part dels indis guajiro  no van arribar a colonitzar la península de la Guajira (Pag.: Espacio abierto).
Avui en dia els wayuu s’han incorporat a la vida laboral per compte aliena sobretot a Maracaibo, aquesta relació interetnica comporta contrastos culturals i una vigilància de la pròpia identitat i la seva persistència. La situació dels wayú passa per la subordinació, es troben en inferioritat numèrica i cultural i rebutjats per la societat criolla dominant (ibid).
Situació actual respecte a l’Estat nacional i les instàncies internacionals
Ja s’ha dit anteriorment que la influencia colonial va ser nul·la sobre els wayú malgrat els molts intents d’incursió i lluites per introduir-se a la península, encara durant tot el segle XIX van romandre sense massa contacte amb les autoritats civils, militars i eclesiàstiques.
No obstant tant les institucions han anat influint en tots els sectors de la vida dels guajiro. L’explotació tant petroliera com de les mines de sal i el carbó va provocar una gran demanda de mà d’obra indígena i una migració massiva, la qual cosa va suposar la construcció d’una infraestructura de camins i carreteres per part dels governs de Veneçuela i Colòmbia, que comuniquen la península de la Guajira sense dificultats, i malgrat la persistència  del sistema de vida tradicional wayú, les autoritats veneçolanes i colombianes exerceixen la seva influencia formal a tota la península (ibid).”
La guia ens conta que aquesta ètnia, que viu al desert, es manté per línia maternal: les dones ho controlen tot i el dot serveix per pagar a una família la pèrdua d’una dona. Per exemple, s’esmercen molts esforços per criar una noia; quan es casa, la família perd saviesa, i per això es paga el dot, sobretot en forma d’animals. Les dones porten unes sabates fetes com de llana amb borles; quan més nombroses i més grans, més importants són les dones.

Aquesta tribu també es caracteritza per disposar de “palabreros” (https://es.wikipedia.org/wiki/Palabrero)  per solucionar conflictes. Són persones, sobretot senyors, que des de petits s’entrenen per ser oradors i solucionar els problemes de la comunitat; els nens i les nenes els segueixen i n’aprenen. La veritat és que m’enganxa moltíssim la història d’aquesta ètnia. Entre d’altres coses, la noia que ens fa la visita també ens conta les varietats culinàries del país, sobretot basades en la patata (en tenen més de 200 varietats) i blat de moro. També ens conta que un plat molt apreciat és “ajiaco” (https://es.wikipedia.org/wiki/Ajiaco). Un altre fet interessant és que els metalls nobles, com l’or, es van començar a treballar a terres més llunyanes com Xile i Perú. Des d’allí es va anar estenent la manera de fer-ho fins més al nord, a països com l’actual Colòmbia o centreamericans, com Panamà, de manera que les restes de metalls treballats són més noves quan més al nord del continent americà. Continua explicant coses interessants, com ara el carnestoltes de blancs i negres (https://es.wikipedia.org/wiki/Carnaval_de_Negros_y_Blancos; http://www.colombia.com/turismo/ferias-y-fiestas/carnaval-de-negros-y-blancos/historia/  ) o bé que el dia 7 de desembre s’encenen moltes espelmes, en la “noche de las velas”, que és una festa cristiana contra tradicions paganes. De fet, ara ho celebra tot el país, però d’antuvi només ho feien les persones cristianes (https://es.wikipedia.org/wiki/D%C3%ADa_de_las_velitas) .(continuarà)
(La fotografia correspon a un "palabrero", en un cartell del museu de l'or de Bogotà)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís