Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 11: el dia del biòleg i retorn cap a terres catalanes(14 de setembre de 2016) (VII)

Els investigadors inclouen biòlegs, geòlegs, oceanogràfs, físics, astrònoms, glaciòlogs, i meteoròlogs. Els geòlogs estudien les les plaques tectòniques, meteorits de l'espai exterior, i recursos provinents del desgel del supercontinent Gondwana. Els glaciòlegs a l'Antàrtida s'ocupen de l'estudi de la història i dinàmica del gel flotant, la neu de temporada, glaciars, i les capes de gel. Els biòlegs, a més d'examinar la fauna, estudien com afecten les dures temperatures i la presència humana en l'adaptació i supervivència d'una àmplia varietat d'organismes. Els metges han fet descobertes sobre la difusió dels virus i la resposta del cos a temperatures estacionals extremes. Els astrofísics a l'Estació Amundsen-Scott estudien la cúpula celestial i radiació còsmica de fons. Moltes observacions astronòmiques es fan millor des de l'interior d'Antàrtida que des de moltes altres localitzacions a causa de l'alta elevació, que comporta una atmosfera més prima, temperatures baixes que minimitzaen la quantitat de vapor d'aigua a l'atmosfera, i l'absència de contaminació lumínica, aconseguint una visió espacial més clara que a cap altre lloc de la Terra. El gel antàrtic serveix tant d'escut com de mitjà de detecció per al més gran telescopi de neutrino del món, construït 2 quilòmetres més al sud de l'estació Amundsen-Scott.
Des dels anys 1970, un focus important d'estudi ha estat la capa d'ozó a l'atmosfera al damunt de l'Antàrtida. El 1985, tres científics britànics que treballaven en dades recopilades a l'Estació Halley a la barrera de gel Brunt varen descobrir l'existència d'un forat en aquesta capa. El 1998 les dades d'un satèl·lit de la NASA mostraven que el forat a la capa d'ozó Antàrtica era més gran que el previst, amb una dimensió de 27 million de km². Finalment es va determinar que la destrucció de l'ozó era provocada pels clorofluorocarburs emèssos per productes humans. Amb la prohibició dels CFCs en el Protocol de Montreal de 1989, es creu que el forat d'ozó s'anirà tancant en els propers cinquanta anys.
El 6 de setembre de 2007 la Fundació Polar Internacional amb seu a Bèlgica va presentar l'Estació Princesa Elisabeth, la primera estació científica polar del món amb zero emissions ubicada a l'Antàrtida per a la investigació del canvi climàtic. Amb un cost de 16,3 milions de dòlars, l'estació prefabricada, que és part de l'Any Polar Internacional, va ser transportada al Pol Sud des de Bèlgica a finals de 2008 per controlar la salut de les regions polar. L'explorador polar Belga Alain Hubert va manifestar: "Aquesta base serà la primera de la seva classe en produir zero emissions, sent un model únic de com s'hauria de consumir energia a l'Antàrtic." Johan Berte és el líder de l'equip de disseny de l'estació i director del projecte que centra la investigació en la climatologia, la glaciologia i la microbiologia.
Els meteorits de l'Antàrtida són una important àrea d'estudi dels primers materials formats al sistema solar; es creu que molts provenen d'asteroides, però alguns es poden haver originat a planetes més grans. Els primers meteorits es van trobar el 1912. El 1969, una expedició japonesa descobria nou meteorits. La majoria d'aquests meteorits han caigut en l'últim un milió anys. El moviment de les capes de gel tendeix a concentrar els meteorits en localitzacions estàtiques com serralades, on l'erosió eòlica els porta a la superfície després de segles d'estar sota la neu acumulada. Comparats amb meteorits recollits a regions més temperades de la Terra, els meteorits Antàrtics estan millor conservats.
Aquesta important recollida de meteorits permet una millor comprensió dels diferents tipus de meteorit del sistema solar i com es relacionen els meteorits amb els asteroides i amb els cometes. S'han trobat nous tipus de meteorits i meteorits rars. Entre aquests hi ha peces de la Lluna i probablement de Mart, expulsades per impactes. Aquests espècimens, especialment l'ALH84001 descobert perANSMET, són en el centre de la controvèrsia sobre l'evidència de possible vida microbiana a Mart. Com que els meteorits a l'espai absorbeixen i enregistren radiació còsmica, el temps transcorregut des que el meteorit va arribar a la Terra pot ser determinat mitjançant estudis de laboratori. Aquest temps o edat de residència terrestre d'un meteorit representa més informació útil en estudis mediambientals de les capes de gel antàrtic.
El 2006, un equip d'investigadors de la Universitat Estatal d'Ohio va utilitzar càlculs gravitacionals del satèl·lit de la NASA GRACE per a descobrir el cràter de la Terra de Wilkes de 480 km d'amplada, format probablement fa uns 250 milions d'anys.

La major part de la massa glacial del continent, situada sobre roca sòlida, s'ha mostrat fins ara en gran part insensible al canvi climàtic; de fet, el seu interior està augmentant en volum com a resultat del nombre de precipitacions. La contribució de l'Antàrtida a la pujada del nivell del mar ha estat desconeguda molt de temps. Un recent informe del CPOM suggereix que l'Antàrtida ha proporcionat, en tot cas, una part insignificant de l'increment de nivell de mar observat; en efecte, una mesura sobre un 72% del gel de l'Antàrtida presenta un descens atribuïble del nivell global del mar d'uns 0,08 mm per any. Per contra, una comparació de 10 anys del balanç entre la regressió de les glaceres i l'acumulació de neu mostra que la pèrdua de gel ha augmentat un 75%. El 2006, l'Antàrtida va perdre un saldo net de 200.000 milions de tones de neu. (continuarà)
(La fotografia correspon a un pingüí antàrtic, observada durant una de les xerrades del dia del biòleg a la UMNG)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"