Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 8: la diada, entre passejada i feina (11 de setembre de 2016) (X)

Bolívar va crear importants escoles nacionals com el Colegio Nacional de Ciències, i el Colegio Educandas a Cusco, institucions que eren conegudes com les escoles bolivarianes. Igualment va fundar el diari oficial El Peruano, gaseta oficial de l'Estat Peruà. Va expedir la primera llei d'Impremta per aconseguir reprimir tota edició escrita que el desfavorís. El reglament d'aquesta llei condemnava a sis anys de presó als autors dels escrits que el govern considerés com a subversius, i prohibia les sàtires contra les disposicions governamentals.

Dins l'apartat de finances, cal destacar dues iniciatives. Es van establir les recompenses per a l'exèrcit unificat, i el pagament va anar a càrrec de l'Estat Peruà fins a mitjans del segle XIX. Es va negociar un emprèstit amb Anglaterra del qual només es va rebre el 25% del capital i es va haver de pagar l'import íntegre més els interessos. Bolívar va rebre un país en crisi i la seva administració no va saber millorar l'aspecte econòmic.

Durant el seu govern es va exercir una intensa repressió contra els seus principals opositors. Així, es va enviar a l'exili a Francesc Xavier de Luna Pizarro i a Mariano Necochea. S'empresonà l'almirall Martín George Guisse, els germans Ignacio y Francisco-Javier Mariátegui i diversos militars xilens i argentins. S'arribà a executar a Martín Beringoaga, ministre de l'expresident Tagle. Addicionalment es van generar moltes suspicàcies al voltant de l'assassinat de Bernardo Monteagudo.

Tot i que Bolívar havia disposat l'annexió de la província de Guayaquil a la Gran Colòmbia el 1822, acció que va iniciar la disputa territorial entre Perú i Equador, el 1825 va disposar la secessió de l'Alt Perú i la creació de la República Bolívar.

El 6 d'agost de 1825 Sucre va constituir el Congrés de l'Alt Perú i es va crear la República de Bolívia en honor de Bolívar. La Constitució de 1826, encara que mai va ser usada, va ser escrita pel mateix Bolívar. També, el 1826, Bolívar convocà al Congrés de Panamà la primera conferència hemisfèrica.

El 30 d'abril de 1826 esclatà de la revolta de la Cosiata i marxà cap a Veneçuela. El 30 de novembre al Perú el van nomenar president vitalici però ell no ho acceptà. El general Andrés de Santa Cruz seria president de Perú el 28 de gener de 1827. A partir de 1827, a causa de les rivalitats personals entre generals de la revolució, sorgiren diferents conflictes polítics que van acabar per destruir les perspectives d'una unió sud-americana per la que Bolívar havia lluitat. A Veneçuela, va indultar els compromesos en la Cosiata i l'1 de gener 1827 va mantenir Páez en el càrrec de cap superior civil i militar.

Reformà els estatuts de la Universitat de Caracas (l'actual Universitat Central de Veneçuela) i va anar a Santa Fe de Bogotà el 5 de juliol següent per convocar una convenció que havia de servir per crear una nova constitució, per restablir la concòrdia nacional després de les batalles contra els espanyols i les discòrdies entre els partits. Però Bolívar no tornaria mai més a Veneçuela. La convenció es va reunir a Ocaña el 9 d'abril de 1828. Des del començament de la reunió, els assistents es van dividir en tres fraccions: la primera, dirigida pel general Francisco de Paula Santander, vicepresident de la Gran Colòmbia, que defensava una concepció federalista del govern; la segona, capitanejada pel mateix Bolívar, advocava per un govern central; i, finalment, una tercera, la dels independents, en la qual militaven Joaquín Mosquera i els indefinits. La convenció va fracassar perquè cap de les propostes per a una nova constitució va ser acceptada; per aquesta raó, els seguidors de Bolívar van resoldre marxar d'Ocaña el 10 de juny de 1828 i la reunió, sense el quòrum reglamentari, va acabar.

Creient que podria imposar l'ordre i mantenir la unió de la Gran Colòmbia, Bolívar es declarà a si mateix dictador el 27 d'agost de 1828 i o feu amb el Decret Orgànic de la Dictadura; així, queda abolida la vicepresidència de la república. El 25 de setembre de 1828, a Bogotà, es va dur a terme un atemptat contra la seva vida, conegut com laconspiració septembrina, de la qual va sortir il·lès gràcies a l'ajuda de la seva companya sentimental, Manuela Sáenz, de Quito. Sota la finestra de la residència de Bolívar, davant l'actual Teatre Colón, per on va realitzar la fuga, hi ha una placa commemorativa.

Bolívar, inicialment, volia perdonar els considerats conspiradors, seguidors de Santander. Eventualment es va decidir sotmetre'ls a la justícia marcial, després de la qual foren afusellats acusats de ser els principals implicats, alguns sense que quedés plenament establerta la seva responsabilitat. El mateix Francisco de Paula Santander, que havia sabut amb antelació de la conspiració i no s'havia oposat directament a ella per les seves diferències amb Bolívar, va partir a l'exili.

Després dels fets, Bolívar va seguir governant en un ambient enrarit, acorralat per disputes fraccionals i patint latuberculosi. La revoltes van continuar. Perú es va declarar en contra de Bolívar i el seu President José de La Mar va envair Guayaquil tot i que va ser vençut per Antonio José de Sucre a la batalla de Tarqui el 27 de febrer de 1829. Veneçuela es va proclamar independent el 13 gener 1830, i José Antonio Páez va ocupar la presidència d'aquest país desterrant a Bolívar. Bolívar va dimitir de la presidència el 20 de gener de 1830 però aquesta no va ser acceptada fins al 4 de maig de 1830, i li va ser concedida una pensió de 3.000 pesos anuals. (continuarà)

(La fotografia correspon a l'entrada del parc Simón Bolívar, a Bogotà)