Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 10: acabant la feina i visita al museu de l’or (13 de setembre de 2016) (I)

Avui encara afino més. Em desperto just un minut abans no soni el despertador. I com cada dia, el ritual de llevar-me emmandrida i de preparar les coses per marxar, mentre defora ja és ben clar. Com que a l’hotel encara no tenen les coses de l’esmorzar a punt, no puc agafar-ne. A fora no tarden en arribar en Jorge i la professora Maribeb, que avui ve amb nosaltres. A les sis del matí el tràfic és impressionant i avui agafem la ruta alternativa de l’altre dia, però igualment hi estem molta estona, ja que hi ha un tràfic impressionant, fins i tot els mateixos oriünds ho corroboren. De camí anem xerrant amb la professora Maribeb, amb la qual intercanviem impressions de la manera de treballar entre els dos països, Catalunya i Colòmbia. Tardem una hora i mitja ben bones a poder recollir la Janet a Cajicá, a on de nou l’ha deixada el seu marit al matí. La següent parada ja la fem a la facultat, a on anem a esmorzar amb el degà, amb qui també intercanviem impressions sobre recerca. Ell em conta que va fer un any del seu doctorat al País Basc i que li va agradar molt. Com que les vuit del matí ja toquen, marxem i vaig a fer classe durant un parell d’hores, per fer un petit descans i tornar amb una part pràctica un parell d’hores més. Els nois i les noies són molt treballadors, atents i simpàtics, de manera que les hores s’escolen. M’acomiado d’ells i quan em vaig a retrobar amb la Janet, damunt de la taula m’espera una bosseta amb xocolatines: el regal que fa la universitat als treballadors i visitants en motiu del mes de l’amor i l’amistat que se celebra durant el setembre a Colòmbia, i que té el seu punt àlgid el dia 17 . Dino un entrepà a la mateixa facultat i marxem amb Don Jorge i més gent fins a Bogotà, aquest cop en furgoneta. Quan hi estem arribant ens sorprèn una enorme tempesta que inunda els carrers en pocs minuts. Fins i tot una tapa del clavegueram s’enganxa sota la furgoneta, però la perícia d’en Jorge ho soluciona, no sense entrebancs, i sense mullar-nos. Un cop a la seu central de la Universitat, fem algunes gestions, descarreguem la gent i ja marxem. En Jorge em conta que allà s’hi fan algunes llicenciatures i que es poden fer tant en horari de matí com nocturn (de 6 a 10 del vespre). M’explica que la seva segona esposa treballa d’administrativa a la facultat i que estudia dret a les nits, de manera que tenen una vida molt atrafegada i dormen molt poques hores, ja que es lleven a les quatre del matí. També aprofita per ensenyar-me que al costat de la seu central de la universitat hi ha l’acadèmia militar. I és que a Colòmbia encara és obligatori fer el servei militar abans d’entrar a la Universitat, però que si els nois hi entren als divuit i treuen bones notes, se’ls van donant pròrrogues i al final, si acabem les llicenciatures, se’ls hi commuta, tot i que alguns opten per entrar més tard de reservistes. De fet, veig molts nanos joves amb metralletes passejant-se i altres fent instrucció. Tot i que la pluja ja ha amainat, encara plou mentre ens dirigim cap a la zona de La Candelaria, el centre antic de Bogotà, en direcció al museu de l’or. De Camí, don Jorge m’explica una mica la seva vida i també parlem del conflicte entre el govern i les FARC, mentre defora observo cotxes amb adhesius que no volen que es ratifiqui l’acord de pau i cartells que demanen el contrari. Segons ell, les FARC tenien uns ideals ben legítims, però es van esvair quan van passar a fer-se càrrec de les rutes de narcotràfic, de manera que van perdre molt de suport. Ell creu que s’ha de legalitzar la droga per acabar amb aquesta xacra de la societat colombiana. També m’explica els motius pel no de molta gent: el govern ha promès a la gent que deixi les armes un sou de més d’un milió de pesos al mes, més lloguers i altres coses. La gent està enfadada perquè creu que viuran de renda, mentre el salari mínim és de 620000 pesos, que no arriba a 200 euros al mes, de manera que molta gent està escanyada i enfadada. Ell també creu que com que molta gent només he conegut la lluita durant la seva vida, no seran capaços de reinserir-se. M’explica que a la facultat van tenir un noi exguerriller durant un any, que va treballar bé fent de jardiner, però se’n va cansar i va tornar a la lluita i ara roman pres. També es mostra escèptic amb el fet que alguns que han combatut, d’aquí a uns anys es puguin presentar a eleccions. Tal i com ell mateix conclou, la situació és molt complexa i amb molts matisos, tot i que ell culpa sobretot a la corrupció i a la droga de tots els mals. (continuarà)
(La imatge correspon a la pluja a Bogotà)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís