Tailàndia i Cambodja, dia 9: Chiang Mai, elefants i cascades (17 d’agost de 2015) (II)

La noia italiana cau i les seves vambes blanques impol·lutes, entre improperis, es transformen en vambes negres. Quan aconseguim arribar a on hi ha els animals, els sudcoreans i els catalans ja han marxat amb sengles animals a fer una volta. Mentrestant, m’entretinc a contemplar el bellíssim paisatge de la zona i a observar a la gent i als animals que es mouen per allí. Els elefants que tenen poden ser capturats de petits i llavors entrenats, o bé ja nascuts en captivitat. La veritat és que em desperten una gran tendresa, i gairebé m’emociono quan m’enfilo al llom d’un d’ells, després d’haver pujat a una petita torre per tal de poder seure a la seva esquena. Pugem dos en un mateix animal... i el que jo no comptava era que tinguessin l’esquena plena de pèls punxeguts que es claven com petites agulles a les meves cames. De fet, el passeig és emocionant, ja que precisament baixet l’animal no és! M’agrada contemplar el paisatge i sentir l’animal mentre es mou. Ara bé, mantenir l’equilibri no és sempre una tasca fàcil! El cuidador també es porta bé amb l’animal, fet que m’agrada. Passem per trossos de terreny un xic fangosos i en algun moment, fins i tot, tinc la sensació que cauré d’un moment a l’altre. Finalment, baixem de l’animal i anem a contemplar com un altre es banya al riu i ruixa a la gent que el renta (la veritat és que m’han quedat les cames ben punxades i brutes de la pols que l’animal acumula a l’esquena!). Fem una mica de vol pel poblat i ja marxem. Per la relació que té el noi que ens acompanya, amb al fesomia un xic diferent de la resta de tailandesos, penso que deu ser oriünd de la zona. Retornem a la furgoneta per un camí en millor estat que no el primer a través del qual hem arribat al poblat i tornem a reprendre la marxa. Anem vorejant tota l’estona un riu bastant cabalós, fins que arribem a una mena de poblat; allí, el guia ens descarrega i acte seguit, ja anem a dinar en una casa/restaurant. La dona ja té preparada una olla plena d’arròs, que per cert, és boníssim. El noi hi té molta familiaritat, i això em fa pensar que no siguin gairebé família. El tour que fem és molt casolà, com si dinéssim a casa la gent del poble, però m’agrada aquesta sensació de familiaritat i proximitat. També xerrem una mica amb els catalans, una parella simpàtica de la zona de Barcelona (continuarà)
(La fotografia correspon al riu que vam travessar durant el camí cap a la cascada)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís