Tailàndia i Cambodja, dia 11: excursió per Ko Phi Phi (illa del tauró, cova dels víkings, Maya Beach, illa dels monos, illa dels mosquits, bamboo island, mirador de Ton Sai) (19 d’agost de 2015) (i IV)

L’illa pren el seu nom per la gran quantitat de bambús que hi ha, tots apuntant al cel, preciosos. De fet, és una mena de parc natural però no portem gaire roba ni tenim gaire temps per fer-hi una passejada. Així doncs, passegem un xic, contemplem el mar preciós que es fon amb l’horitzó i descansem a l’arena blanca tot esperant per marxar altra vegada. M’entretinc amb una noia xinesa que juga a ser model i m’indigno amb un imbècil de xinès que maltracta a un pobre cranc. I també m’encanto amb l’agilitat del noi jove que ens ha acompanyat  Finalment, pugem tots a la barca i ja tornem cap a l’hotel. El camí de tornada se’m fa etern, ja que fa molt mala mar i pateixo d’allò més. En algun moment, fins i tot tinc la sensació que la barca es bolcarà. Com puc, intento dominar els nervis que em corsequen, però sembla que la penúria no s’acabarà mai. Quan per fi arribem, desembarquem i no puc evitar que em vingui, ni que sigui per uns instants, les imatges de la fossa comuna que és la Mediterrània, a on diàriament molta gent perd la vida en busca d’una vida millor. Una vegada a terra, contemplo de nou el bell mar, el bell paisatge asiàtic. No ens entretenim gaire: descarreguem una mica les motxilles i ens disposem a fer una petita excursió pel mig del bosc: des del nostre allotjament hi ha la possibilitat d’anar caminant al punt més alt de Ko Phi Phi, i així ho fem: comencem per una forta pujada i ens acabem endinsant pel mig d’un bosc semi selvàtic, però amb la sort que hi ha el camí marcat que ens porta a un bell indret de d’on es pot divisar tota l’illa i més enllà, el punt més alt de Ton Sai. Platges, roques, vegetació, un paisatge que encara es fa més increïblement bell amb la claror del dia que ja fendeix. I precisament per això, perquè el dia ja s’esgota, decidim tornar a l’hotel, a on ens regalem una reparadora dutxa i un bon sopar. Mentre sopem, però, veig de nou els imbècils estrangers que estan amb nois que ben just deuen haver passat el llindar de la majoria d’edat, si és que l’han passada, i m’entra una mica de mala llet. Però per acabar aquest dia de bells paisatges i ensurts, però per sort, amb vida, ho celebrem prenent un parell de còctels amb una melodia preciosa de fons: la remor de la mar enmig del no res.

I planxats i fosos com estem, ens submergim al món dels somnis durant un bon grapat d’hores!

(La imatge correspon al punt més alt de Ton Sai)