Xangai, dia 3 (30 d’abril de 2014): visita a l’Acadèmia d’Agricultura de Xangai (i II)



Amb ella parlo bastant, mentre els altre estan immersos en converses paral·leles. A la taula, rodona i giratòria, porten un munt de menges. Aquí comencen amb fruita i tomàquets “cherries” i després tot de plats: peixos, un colom amb el cap inclòs (gairebé em vénen ganes de treure la primera papilla), granota,  i un llarg etcètera. Sort que també hi ha verdures molt bones, com bambú, patata lilosa, iuca o ginkgo... El més deliciós, però, és el vi que ens porten. És com el nostre vi ranci, amb el mateix gust, però m’expliquen que és fet d’arròs. La veritat és que m’entusiasma un piló! Anem xerrant i cada dos per tres em toca brindar amb algun dels comensals. Els hi ensenyo el “Salut i peles” i l’aprenen de seguida  entre rialles. Finalment, després del llarg àpat, és moment de tornar a la feina. Visitem el seu centre d’investigació, em fan una petita presentació del que fan (realment molt interessant i amb un gran nivell) i xerrem d’altres aspectes professionals. Sort de nou de la Dong, que no havia d’assisitir a la reunió, però que ho fa per fer d’intèrpret. Finalment, un cop tots els temes tractats em torna a venir a buscar la conductora; no parla ni borrall d’anglès, però amb els gestos es fa entendre: fa que un dels nois l’acompanyi per tal de tornar-me a l’hotel perquè deu tenir por d’avorrir-se amb algú amb qui no pots intercanviar paraules! Em tornen a l’hotel, m’acomiado d’ells i després de deixar les coses, em disposo a tornar a les profunditats de la ciutat. De l’anterior vegada recordava els Yu Garden (http://www.yugarden.com.cn/yugarden/; http://en.wikipedia.org/wiki/Yu_Garden) , un centre neuràlgic i amb molta presència autòctona, per bé que també és dels llocs a on es poden trobar també turistes. Agafo un taxi que m’hi porta en un tres i no res i durant una bona estona em perdo pels carrerons, pel laberint que conformen les parades farcides de menges, records, robes, etc. Hi ha olors que m’entusiasmen i d’altres que m’ofenen, però què hi farem! Passo una bona estona allí i quan ja és fosc, decideixo retornar a l’hotel. I és en aquest punt a on m’indigno. No hi ha taxi que em vulgui portar. Passa més de mitja hora abans no en trobo un. Els hi ensenyo l’adreça de l’hotel, escrita en xinès, i em diuen que no. I no sóc l’única a qui li fan;  ho fan a molts turistes, tal i com corroboro amb un grup d’homes europeus a qui els hi fan el mateix. Em desespero per moments, però al final trobo un taxista que em porta. Emprenyada, compro quatre queviures i no faig gaire res més; el dia ha estat llarg i intens, amb un regust agredolç: veure que també hi ha moltes dones en el món de la recerca i que la directora de l’Institut és una dona per un costat m’alegra, però per l’altra m’emprenya molt que es comportin de la manera que ho fan alguns taxistes amb els turistes, així com que tot el punyeter dia estan tot el dia estan enganxats als mòbils, fins i tot mentre condueixen o els hi expliques quelcom. Què hi farem, així és la Xina... 
(La imatge correspon als Yu Garden)




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís