Pequín, dia 5 (2 de maig de 2014): visita per la ciutat (Temple del Cel, plaça Tianammen, Ciutat Prohibida i Palau d’Estiu) (i III)



Tot i l’aglomeració de gent, no tardem gaire a entrar per sota del retrat de Mao Zedong (http://ca.wikipedia.org/wiki/Mao_Zedong ), que va aconseguir la independència del país el 1949. Entrant també toco, per superstició, una de les rodones de la porta. Un cop a dins, de nou, la magnificència. Comprem l’entrada i recordo que a la Ciutat Prohibida només hi podien viure 9999 persones, ja que el 9 és el número de l’emperador. Que el color groc només a les teulades només estava destinat a la zones a on hi havia l’emperador, que els edificis sense color al sostre eren per soldats, etc. També torno a veure les imatges de les tortugues i les grues, animals que simbolitzen una vida llarga. I els perols a on es guardava l’aigua per si hi havia un incendi, és pogués apagar fàcilment (n’hi ha uns 300).  La May ens conta que un dels emperadors tenia 3000 concubines; cada nit podia decidir amb quina. I cada concubina tenia el seu propi seguici. Una altra explicació que ens fa respon a la gent que treballava per l’emperador, que havia de passar per un seguit de proves.  Avui hi ha molta gent; alguns disfressats d’emperadors i emperadrius i tot! Anem a veure altres estances que no havia visitat, passem pel jardí ple d’arbres centenaris  i també em quedo amb l’explicació de com es mantenia l’escalfor a l’hivern: sota el llit hi havia pedra i posaven foc prop de la pedra per tal que llavors escalfés el llit! Finalment sortim i encara guardo una última instantània a la ment, la del fossat ple d’aigua que resguarda tota la Ciutat Prohibida! Entremig de la gentada, sortim i agafem de nou la furgo que ens porta aquesta vegada cap a la zona de l’estadi Olímpic. Allí, vaig a la mateixa factoria de perles que vaig visitar l’estiu passat; les mateixes explicacions, però amb una diferència: tenen una foto de Luis Figo, que la va visitar el passat setembre! Això serveix de pretext per parlar del Barça; tothom el coneix i també a Messi: molta gent sap qui és. En el fons, el Barça és un símbol de Catalunya; ,molta gent l’identifica amb el nostre país. També el noi francès em comenta que sap de la problemàtica entre Catalunya i Espanya, de les nostres ànsies de llibertat quan li dic que no sóc espanyola, sinó catalana. De camí cap a la fàbrica de perles també hem passat pel barri de Hutong, un dels més antics de Pequín, que encara conserva certa originalitat i a on només hi poden entrar els taxis-bici. La zona es veu bastant pobra i descuidada en comparació amb altres zones de la ciutat... Després de la fàbrica anem a dinar a un lloc que escull el conductor; no es menja malament: em preparen arròs amb bolets i verdures, però com que són dos quarts de 12, no tinc gaire gana. Tot seguit, després d’una agradable conversa amb el noi francès, que m’explica que li sap greu la superioritat amb la qual a vegades alguns turistes occidentals tracten als xinesos i de com els xinesos, sobretot els taxistes foten als turistes (això es veu que ho tenen a la guia per a estudiants estrangers que els donen a la seva universitat), marxem.  No anem gaire lluny: estem a Chinatown dins de Pequín i anem a una fàbrica de seda; la mateixa història de l’estiu passat, amb la diferència que em provo un vestit de seda! Tot seguit, una nova parada ja coneguda: la casa del te (a on tornen a tenir una foto de Luis Figo!). Fem els tastes de te verd, de te Oolong, te blanc, te de lixies o bé el té que només es produeix a la Xina, el te Wild Pu’er Tea (http://en.wikipedia.org/wiki/Pu-erh_tea ); com que no en fan molt, no el poden exportar i només el consumeixen al país. Segons sembla, aquest te ajuda a regular l’insomni barrejat amb mel, ajuda a eliminar toxines, es bo per l’àcid úric, etc. Ens conten que si es posa una fulla de te en un caldo greixós, les fulles absorbeixen la grassa. En tastem uns quants, fem algunes compres i ja marxem. La següent parada del nostre tour serà el Palau d’estiu (http://en.wikipedia.org/wiki/Summer_Palace) , al qual ja també havia estat. La guia ens compra l’entrada i ens deixa que fem. Un cop a dins, comprem un bitllet per un vaixell que el creua (un llac artificial enorme i en el qual es van gastar molts diners!) i el creuem, el Kunming lake (http://en.wikipedia.org/wiki/Kunming_Lake ). El que ens resta d’estona ho emprem en retornar al punt de partida, passant per davant de turó de la longevitat, entre d’altres, enmig d’una gentada impressionant que no deixa gaire temps per a fer res. Sortim com podem, sense poder gaudir excessivament de tot el que hi ha i tardem una estona a retornar al punt de partida; menys mal que la conversa amb el noi francès és simpàtica i amena! Retrobem a la guia i pugem a la furgoneta, que travessarà l’entramat de carrers de la ciutat, passant per la Drum Tower i la Bell Tower (que contenien un tambor i una campana, respectivament) i també altres portes. Una de les portes servia per tal que els soldats la traspassessin quan marxaven a la guerra (que s’anomenava “Win the war”) i una segona per la qual entraven (però que no veiem) i que tenia per significat que cada nova victòria enfortia el país. Finalment, arribem a destí. M’acomiado de tots; el dia ha passat volant i he gaudit un munt! Un cop a l’hotel, deixo les coses i em torno a endinsar a la ciutat, plena de turistes, majoritàriament oriünds, però també alguns forans, sobretot russos. Passejo pels carrer s comercials, però també topo amb un mercat tradicional, amb molts souvenirs i paradetes de menjar; és tanta la gent que hi ha, que m’agobio i en marxo. Abans de retornar a l’hotel, compro pintxos de fruita i patates; no són cars, però em fot veure com em cobren més que als xinesos o xineses pel simple fet de ser de fora i no entendre ni un borrall de la llengua. Tot i aquest petit sentiment de ràbia, gaudeixo de les menges tot retornant a l’hotel, a on m’espera el llit per planxar l’orella!
(La fotografia correspon al Palau d'Estiu) 
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís