FORTUNE COOKIES (un conte)

Avui he quedat amb la meva amiga Eli per fer “Fortune cookies”. La idea, que ja se’ns va ocórrer fa temps, la vam treure després de visitar  uns quants restaurants asiàtics durant un viatge que vam fer les dues juntes fa un parell d’estiu per la costa est dels Estats Units. En aquests establiments és freqüent que t’obsequiïn amb les citades galetes després d’haver pagat el compte i la preceptiva propina. Les “Fortune cookies” són galetes que van embolicades i acompanyades d’un missatge, sovint relacionat amb desitjar bona sort o qualsevol  altra fotesa. Amb l’Eli hem decidit que en farem pel sopar de Nadal de la colla i també pel sopar de la petita empresa familiar a on treballem conjuntament. Per l’àpat amb els amics hem decidit fer frases divertides o pujades de to. Pel sopar de l’empresa, les notes que afegirem a cada galeta són més neutral, tipus: “Persegueix el teus somnis”, “Aviat un senyal farà que et proposis un canvi de vida”, etc.  

Fem galetes de xocolata, d’ametlla, d’avellanes i de coco seguint la recepta bàsica de la meva àvia, amb qui visc. Passem tota la tarda entretingudes preparant-les, coent-les i fent glopets de moscatell per matar l’estona. Quan ja s’estan refredant, ens dediquem a escriure les notes que afegirem a cada galeta empaquetada. La veritat és que ens divertim una bona estona. Un cop acabada la feina, separem les galetes que portarem al sopar de la colla i les que ens emportarem al sopar de la feina. I amb la feina enllestida, què millor que anar a fer una cervesa amb un grup d’amics més i acabar la nit de dijous fent un toc en un local ple d’universitaris, vida que fa poc més de dos anys que hem abandonat.

Divendres, les hores passen lentament; el dia es fa etern esperant que siguin les tres de la tarda (fem jornada intensiva) per poder anar a casa a fer un bona migdiada abans del sopar d’empresa. La nit passada es va allargar més del que tenia previst, no pas perquè acabés amb un noi de la colla amb qui de tant en tant traspassem el límit amical, sinó perquè ens ho vam passar tant bé xerrant i explicant acudits que les hores van volar. Un cop em llevo de la migdiada, vaig a fer unes compres d’urgència pel sopar de tió que farem demà amb la colla, em dutxo i vaig a recollir l’Eli per anar al sopar de feina que fem en un restaurant als afores de la ciutat. Ostres, que soca que sóc! M’oblido de les “Fortune cookies”, amb la feinada que ens han costat! Recullo la bossa verda, a on les vam deixar anit (la vermella és a on hi vam dipositar les de la colla) i marxo escopetejada. El director i amo de l’empresa de plàstics a on treballem és un home molt puntual… fins i tot en moments de distensió. Arribem a les 10 en punt, l’hora pactada, i ens trobem tots 30 empleats i empleades amb les nostres millors gales. El sopar discorre en un ambient agradable. Menú tancat per a tots: amanida tèbia de formatge de cabra amb bolets, salmó a la papillotte, coulant de xocolata blanca i negra amb gelat de torró, vins, caves i neules. Després del preceptiu discurs de Nadal (el segon al qual assisteixo, ja que fa tot just dos anys i mig que vaig entrar a treballar a l’empresa), és el moment de fer l’amic invisible i de compartir llaminadures o elements que tots els treballadors i treballadores portem pels companys. L’Eli i servidora comencem a passar la bossa amb les galetes de la fortuna… i el xivarri que regna en el privat del restaurant a on estem fent el sopar es transforma en un murmuri i en cares de sorpresa i d’estupefacció. L’Eli i jo somriem, però la nostra rialla es transforma en una cara d’esglai quan les dues veiem una de les notes de les galetes de la sort: “Avui lleparàs figa o xuclaràs Calipo”. Quedo pitjor que una tomata escandalosament madura! He agafat la bossa de les galetes destinades al sopar de colla! Però què caram ha passat?? Després d’uns primers instants de desconcert, veig com la cara de la mestressa, que a més de codirectora de l’empresa és també l’esposa del director, es transmuta: de la sorpresa inicial, a una sonora riallada: “Noies… si que en teniu de bones vosaltres! M’heu ben sorprès! Doncs, vinga, si són les galetes de la sort, a fer el que ens diuen!”.  En aquest moments desitjo que s’obri un esvoranc i que la terra, literalment, se m’empassi.  Balbucejo que “no sé què ha passat, que havíem fet unes galetes pel sopar d’amics i que m’he confós de bossa”. Merda, merda, merda. Ara hi caic! Sóc un dels pocs casos de fèmina daltònica i cal que m’hi fixi molt per no errar els colors:  amb les presses no hi he parat l’atenció que hi hauria d’haver parat i he agafat la bossa vermella enlloc de la verda!!!

L’amo de l’empresa que em paga el sou, fins a aquell moment silent no diu res: ens mira, llegeix de nou la seva galeta de sort i s’aixeca. Les cames em fan figa: ja em veig la carta d’acomiadament a la mà. Però res més lluny de la realitat: el bon home, que acaba d’entrar a la cinquantena, agafa el seu telèfon mòbil i fa que soni  “You can leave your hat on” de Joe Cocker i comença a fer un striptease. Hi té traça! Al final s’ho acaba traient tot i es tapa les parts amb la mà esquerra. Però ai las! Sa muller li comença a fer pessigolles i li queda l’eina al descobert. Caram amb el director! Està ben dotat! I també ben depilat! La seva dona li remena sensualment el penis, que com una molla, s’estira ben dret. La codirectora es disposa a mamar-li, al mateix temps que ens mostra el paper de la seva galeta de la sort: “Avui lleparàs figa o xuclaràs Calipo”. La meva sorpresa va in crescendo quan observo que la secretaria s’ha tret els sostenidors i els regala al conserge, més vermell que un pebrot (segur que la secre tenia la galeta que posava “Em regales alguna peça de roba interior?”). De sobte, algú m’engrapa la natja dreta! Es l’informàtic! Miro el missatge de la seva galeta: “Em grapeges una mica?”.  Qui deu tenir “Gola avall o llengua fora!”? No tardo gaire a descobrir-ho: l’Eli, que s’està empassant, i amb quin gust, pel que sembla, la verga del tècnic de qualitat. S’hi aplica tant, que el cafè que el noi havia demanat s’acaba convertint en un tallat!

Al xicot que s’encarrega d’una part del màrqueting li deu haver tocat : “Mames o xucles? Busca la persona que tingui una galeta amb un missatge que posa Receptor/a”. I la persona que té el paper és la seva cap, la directora de màrqueting, que està de cames obertes i es deixa llepar el sexe polit: el noi té una llengua afilada i sembla que sap fer funcionar bé l’estilet de la seva boca; la seva superior es regira entre petits espasmes i es mossega tant fort el llavi inferior per no cridar a cor que vols, que s’hi acaba fent sang.

Sincerament, estic un xic espantada. Les coses se n’estan anant de mare! Cap dels nostres amics i amigues farien el que estan fent els meus companys i companyes de feina, s’ho haurien pres a broma. Tothom està absort en compartir o “acatar” els missatges de les “Fortune cookies” que vam fer ahir amb l’Eli. Jo obro la meva, cautelosament envoltada amb un paper i amb un llacet amb missatge i em toca: “Tu decideixes:  sol/a o acompanyat/ada: busca el plaer”.  Mentre observo la taula, totalment descontrolada, em fixo que un del comptables està practicant l’onanisme (la fortuna el deu haver obsequiat amb: “Si ets mascle, et toca treball manual; si ets femella, digital”. Mentre m’aixeco de la cadira i m’hi acosto, em menjo la galeta: només de posar-me-la a la boca se m’encén la bombeta: enlloc de posar-hi farigola (seguint la recepta bàsica de la meva àvia), hi vam posar una substància al·lucinògena, que l’àvia també guarda amb totes les espècies i que fa servir per preparar remeis casolans de tant en tant… No sé si riure o plorar, la veritat… Però l’efecte de la galeta que acabo d’engolir és força instantani i de seguida opto per seguir el consell de la “Fortune cookie”. Me’n vaig cap a on hi ha el comptable magrejant-se la manela i li mostro el meu text: el noi no està gens de mal veure, però segons m’han explicat, està deprimit perquè la xicota l’ha deixat i d’aquí el seu posat de melangia de l’últim parell de setmanes… Esbotza un somriure i em treu les calcetes (porto faldilla i mitges amb lliga-cama): es posa un preservatiu que  portava a la cartera, se l’enfunda, i tot seguit sóc jo qui m’acoblo damunt del seu penis encabritat i encaputxat. Ens comencem a moure, aliens a la resta de gent, que també està absorta amb els seus quefers i a satisfer els missatges de les seves galetes de la sort. Amb la mà el noi em va acaronant el clítoris i en un plis-plas, aconsegueix fer-me córrer un parell de vegades! I mentre ell comença a gemegar, veig com el director fica els dits dins del trau de sa muller i penso que tan de bo l’esperit nadalenc del qual estem envoltats li duri fins passades les vacances de Nadal i que, com a regal de reis,  m’obsequiï amb un ascens per la bona estona passada i no amb una carta d’acomiadament. Quan el comptable ja experimenta l’èxtasi final i jo estic en els prolegòmens del sisè orgasme, agafo de damunt de la taula una “Fortune cookie” que encara hi quedava i tot cruspint-me-la llegeixo “Carpe diem”. Doncs sí, “Caaaaahhhhhhh, caaaaaaaah, aaaaaaaaaahrrrrrrrpeeeeeeeeeeee, die, die, dieeeeeeeeeeeeeeeem!”