Del Països Catalans a la Xina (28 d’abril de 2014), dies 1 i 2

Em costa llevar-me al matí; se m’enganxen els llençols però venço la mandra i em poso en moviment per acabar les últimes coses abans de marxar cap a la Xina. Per primera volta agafo el bus que porta directament des de l’estació de Girona fins a l’aeroport del Prat. M’impaciento un xic quan veig que arriba amb un quart d’hora de retard i que no vaig sobrada de temps... Finalment, arriba, pago els preceptius 19 euros i em poso a llegir el diari i a mirar per la finestra durant tot el trajecte. Finalment, arribem a l’aeroport. Faig els preceptius tràmits de sempre: targeta d’embarcament, control de seguretat i de passaport i... cap a embarcar. En aquesta ocasió viatjo amb Qatar airlines per primera vegada. Sortim amb 15 minuts de retard de la capital del principat i se m’asseu al costat una noia de Bangladesh, l’Annicka, que m’explica que ha passat una setmana de vacances a Barcelona amb els seus pares. Sa mare és metgessa i m’explica que aprofiten per anar amb ella de congrés. És una noia molt agradable i m’explica que ella ha estudiat art i que té ganes de fer un màster. Jo li explico, entre d’altres coses, que al meu país volem fer un referèndum d’independència i la noia s’hi mostra interessada en conèixer-ne més detalls. Tot i que la conversa és molt agradable, hi ha quelcom que em disgusta amb escreix:  un grup d’”espanyolitos” de Santa Coloma de Gramanet també són dins de l’avió. Són molt maleducats, cridant tota l’estona, fent comentaris racistes i masclistes, d’un vulgarisme i garrulisme extrem. M’he d’aguantar de dir-los alguna cosa, sobretot quan la seva imbecilitat no em deixa aclucar els ulls. Finalment, arribem a l’aeroport de Doha, a Qatar. Allí ens recull un bus enmig de la fosca pista i ens porta fins a la terminal per fer el canvi d’avió. I per desgràcia meva, m’acomiado de la noia de Bangladesh i de la seva família, però no del grup de fatxes espanyols, que es dediquen a fer el pena amb els seus comentaris i els seus crits a dins del bus. Després de passar de nou els preceptius controls de seguretat, no em queda gaire estona fins al moment d’agafar el següent avió, ja passada la mitjanit (hora local). I tinc tanta mala sort que el grup d’imbècils tornen a venir en el meu avió i a darrera meu. Em poso de seguida els auriculars per no sentir el seu vulgarisme i els seus comentaris fora de lloc, així com els seus crits, que ressonen per tot l’avió. Vaig fent capcinades, llegint i mirant pel·lícules. Una que m’agrada és alemanya i porta per títol “El gust dels pinyols de poma”; m’enganxa! També observo i em començo a acostumar de nou al tragí i a la manca d’educació dels xinesos... Finalment, després de gairebé vuit hores de vol, aterrem a Xangai, amb els “españolitos” encara dient i fent imbecilitats! Quin mal em fa la llengua de tant mossegar-me-la!  Xangai és la capital financera de Xina, una gran ciutat amb és de 25 milions d’habitants (http://ca.wikipedia.org/wiki/Xangai). Un cop a Xangai, després de passar els controls d’immigració i aguantar empentes i més empentes i esperar més de mitja hora per la maleta, surto i em disposo a agafar un taxi. I la cago; molt! M’estafen sobremanera perquè em cobren uns 67 euros quan de normal en val uns 15. Llàstima que me n’adono quan ja he de pagar. Em sento estafada, i encara més quan l’imbècil del conductor em demana una propina. Li dic de tot menys bonic, tant en anglès com en la meva estimada llengua catalana. Em fa ràbia que s’aprofitin així dels turistes i li dic. Em vénen ganes de clavar-li un mastegot quan no para de riure. Però bé, ja estic a lloc, al Holiday Inn Nanpu Pudong, un hotel situat a la zona de Pudong, la zona financera pròpiament dita (http://en.wikipedia.org/wiki/Pudong) . Durant el trajecte des de l’aeroport he vist zones que em sonen de l’anterior vegada que hi vaig ser; la zona del Bund (http://en.wikipedia.org/wiki/The_Bund) des de la llunyania, els ponts, etc. Un cop a l’hotel, deixo les coses i vaig a passejar durant una bona estona pels voltants, descobrint carrers i carrerons. Em va bé per estirar les cames i aprofitar per tal que se’m desinflin els peus després de tantes hores d’avió.  I també per recordar amb quina bogeria condueixen els xinesos, que no coneixen ni els passos de zebra ni els intermitents, però si el clàxon, que fan sonar quan encara els semàfors no són ni verds! I per no parlar de les motocicletes que es colen pertot arreu; la gent sense casc, amb guants incorporats per no cremar-se, etc. Estic força ben situada i m’agradaria continuar passejant, però tinc coses a fer. Així doncs, compro algunes queviures i em retiro a l’hotel a descansar i a preparar la reunió del dia següent; de totes maneres, no tardo en caure rendida del cansament ( ja som a 29 tot i haver marxat el 28...)

(La foto correspon a Shanghai, des de l'habitació de l'hotel)