De Xangai a Pequín, dia 4 (1 de maig de 2014): passeig a la tarda per la capital

Em llevo quan el sol ja és ben alçat. Recullo les coses, vaig a esmorzar i no tinc gaire temps de fer res més. Des del mateix hotel agafo un taxi que em portarà de nou a l’aeroport de Pudong (http://en.shairport.com/pudongair.html) . Mentre m’allunyo, observo que la boira de contaminació sobre Xangai és gairebé perpètua. Un cop a l’aeroport, de nou el tediós procediment de passar per tota mena de controls abans de poder embarcar. Volaré amb China Southern airlines (http://www.csair.com/en/; de totes maneres el bitllet el vaig comprar a través del portal Ctrip (http://english.ctrip.com/ ), que va molt bé per fer compres de bitllets a l’interior de la Xina) de la qual no tinc gaire bon record l’altra vegada que vaig córrer per aquestes terres per la seva falta de puntualitat. I no m’equivoco. Un cop som dins de l’avió, per cert, farcit de russos, ens hem d’esperar més de mitja hora a dins, sense aire condicionat i amb una calor de mil dimonis. La tripulació ens dóna una mica d’aigua fresca per mitigar la calor i finament, ens enlairem. El vol és força plàcid; aprofito per fer alguna capcinada i menjar el que ens porten. A l’hora de desembarcar, a la ja habitual pressa dels xinesos, s’hi uneix la dels russos! A dins del bus que ens porta des de l’avió a la terminal, semblem anxoves! I després, vinga, espera’t una altra estona a que surti la maleta. Però el pitjor del dia encara ha de venir. I s’esdevé quan vull agafar un taxi. Porto el nom de l’hotel escrit només en anglès i cap em vol carregar. Un m’intenta estafar, un turista m’ajuda i al final agafo un taxi convencional. Estic ja desesperada, però penso que potser he tingut sort. Però tot és un miratge. El boig del conductor passa tota l’estona per la vorera i es salta els límits de velocitat... però quan arribo a l’hotel m’obliga a pagar-li una tarifa desorbitada. No puc evitar sentir-me de nou estafada i robada. Li dic de tot, però he de pagar si vull les maletes. La ràbia em corromp, voldria fotre algun cop de puny. És una vergonya que s’estafi d’aquesta manera als turistes. Però el pitjor és que no el puc denunciar, ja que no m’he apuntat el número de taxi. Arribo a l’hotel, al Red Wall de Beijing (http://www.redwallhotelbeijing.com ). Aquí el personal és molt amable, parlen bastant bé l’anglès i quan els hi explico el que m’ha passat amb el taxi, s’ofereixen a ajudar-me per tal que no em passi més. La veritat és que estic molt indignada i ploro per treure la ràbia de saber que hi ha gent tant malparida pel món... Són diners, ja ho sé, però no és aquest el fet, és la ràbia de saber que hi ha tanta maldat i mala llet pel món. L’hotel està bé, però només hi ha wifi a la zona del lobby i a l’habitació, amb cable, tot i tot és molt precari. Finalment, em tranquil·litzo i opto per que demà, un cop acabada la feina, anar a fer un tour. Això em puja els ànims i surto a passejar, tot i que als dos minuts he de tornar per la tempesta que comença  a caure.  Deixo que passo el ruixat, mai més ben dit, i un cop torna a sortir el sol després de la pluja, em llanço de nou al carrer i vaig cap a la zona Dongchanganjie. Passo per un carrer molt comercial, el Wangfujing (http://en.wikipedia.org/wiki/Wangfujing) a on només hi ha marques estrangeres, el carrer que he trobat gairebé en qualsevol ciutat del món... Però el que més m’atrau és un carrer amb tot de paradetes de menjar  que ja havia vist l’altra vegada i pel qual no havia pogut passejar.  Parades amb fruita , amb carn i amb peix. Tenen molta sortida les potes de pop fregides! Flipo la demanda de “pintxos” d’aquest tipus.  En aquesta zona hi ha bastant turistes també. M’hi perdo una estona i em torna a les narius una olor que no sé identificar del menjar xinès i que sempre m’ofèn molt... Una altra cosa que em disgusta és que també hi ha molta gent demanant almoina, mentre d’altres compatriotes es dediquen a estafar. Mentre retorno a l’hotel, penso que enlloc d’un país comunista, la Xina és un paradís del capitalisme. I el dia es fon sota la boira de contaminació que tampoc abandona Pequín. Un cop a l’hotel, que, per cert, alberga molts occidentals, no faig gaire gran cosa que descansar i anar a dormir amb un regust molt agredolç a l’ànima... 

(Algunes de les menges que es poden trobar a Dongchanganjie, a Beijing)