Xangai, dia 3 (30 d’abril de 2014): visita a l’Acadèmia d’Agricultura de Xangai (I)

Passo una nit una mica inquieta. Faig un primer son llarg i profund, però em vaig despertant, suposo que un xic nerviosa per la feina que m’espera avui. Em llevo quan el dia ja és alçat, i no són ni quarts de set del matí. No tardo gaire a anar a esmorzar, tot i que molta gana no tinc. Quan marxo, veig que hi ha un noi occidental que porta una pinta al cap (suposo que per tal d’amansir cabells rebels); no puc evitar marxar rient! Després d’omplir una mica l’estómac, em noto de sobte cansada i opto per reposar una miqueta abans de fer un últim repàs a les coses i baixar cap a recepció, a on m’espera la gent de l’Institut de Veterinària de l’Acadèmia d’Agricultura de Xangai  (http://www.saas.sh.cn/en/)  que he de visitar. Arriben força puntuals, un noi que ja coneixia de la meva anterior estada en aquests verals i el conductor, que resulta ser una conductora, la conductora privada del professor amb el qual he de parlar. La noia és tota una “kamikaze” al volant; porta una visera mig mal posada i condueix de manera força bèstia. Creuem gairebé tota la ciutat; el trajecte dura gairebé una hora, que resto en silenci, ja que cap dels dos domina gaire l’anglès. Finalment, arribem a l’institut. Només d’arribar em porten a una sala i em tremolen per uns moments les cames: està plena de gent, amb plats amb plàtans i tomàquets “cherries” , nous i un ordinador, a on carrego la meva presentació i vaig fent-la. Em presenten un munt de gent i m’alegra saber que la cap de tot el complex és una dona de nom impronunciable.  De totes maneres, m’he d’anar parant perquè la majoria dels assistents no dominen la llengua anglesa i un dels professors els hi ha d’anar traduint. L’estona se’m fa eterna, sobretot en el moment de les preguntes, ja que em costa moltíssim entendre’ls. Finalment, marxem a visitar un dels edificis, a on tenen un servei de conservació de germoplasma d’animals i vegetals. La veritat és que ho tenen tot molt i molt ben preparat i equipat. La visita és amena, però em sento com un mono de fira, ja que durant la presentació i la visita no paren de fer-me fotos! Em ma vida em sembla que m’han fet un “book” com el que em fan!. Després, anem tot xino-xano cap a un hotel a tocar del complex, a on m’expliquen que treballen unes 1000 persones. Un cop a l’hotel pugem a un reservat i comencen a arribar els que seran els altres comensals, a part del professor que m’ha convidat i de la directora de l’institut: uns quants professors/es més. Entre ells hi destaca la Dong; sort en tindré d’ella, ja que parla un anglès fàcil d’entendre i molt fluid i es convertirà en la meva intèrpret durant la resta del dia. M’explica que va passar un any a  Hannover i d’aquí el seu domini de la llengua de Shakespeare (continuarà)

(La imatge correspon a una de les menges que em van portar)