Eivissa, dia 1: de Girona a Eivissa (14 d’abril de 2014) (I)


És negra nit quan em llevo a la ciutat dels quatre rius. Temps just de vestir-me i anar a buscar el bus que ens portarà a l’aeroport de Girona. Allí amb trobo amb les amigues amb qui passarem un parell de dies a Eivissa. Arribem en un tres i no res a l’aeroport; passem el preceptiu control de seguretat i m’emprenya veure que ara, un cop passada aquesta formalitat, és necessari passar per entremig d’una botiga abans de poder passar a la zona de les portes d’embarcament... No tenim pas gaire estona abans de pujar  a l’avió. Serà la primera vegada que, volant amb Ryanair, tingui seient numerat. Encara és negra nit i tot i el curt trajecte entre Girona i Eivissa (http://ca.wikipedia.org/wiki/Illa_d%27Eivissa) , aprofito per fer un petit cop de cap.  Alguns dels apunts de la viquipèdia conten que  De la mateixa manera que ocorre amb les altres Illes Balears excepte part de Menorca, l'illa d'Eivissa és fruit del plegament de materials dipositats al mar durant el secundari, produït durant l'orogènia alpina, al terciari. Ve a ser una continuació de les serralades Bètiques. Està formada per dos conjunts, un al sud-oest, format per les muntanyes de Sant Josep (on hi ha Sa Talaia) i al nord-est el conjunt format per es Amunts i els turons o puigs de Santa Eulària. Entre ells queden dues badies, la badia de Portmany i la d'Eivissa, que són parcialment omplertes per materials sedimentaris formant el Pla de Portmany i el Pla de Vila. Unes petites elevacions a l'extrem sud de l'illa tenen per conseqüència l'aparició d'un altre pla sedimentari parcialment omplert que dóna una zona d'aiguamolls convertits per l'home en Ses Salines i que entra en contacte amb el Pla de Vila per la zona de Platja d'en Bossa.

El relleu resultant del seu origen és accidentat. Es tracta d'una illa de relleu muntanyós, si bé són elevacions suaus. Això obliga l'home a la construcció de feixes per aprofitar-la. La costa és en conseqüència accidentada també, alternant penya-segats amb petites cales i només hi ha grans platges a les zones que toquen els plans o les salines (Platja d'en Bossa, ses Salines o Talamanca).

Les muntanyes eivissenques estan formades bàsicament per roca calcària, que doten l'illa d'importants aqüífers, avui dia sobreexplotats. L'illa compta amb l'únic riu de les Balears, el riu de Santa Eulària, que avui dia de riu en conserva només el topònim, ja que només porta aigua després de la pluja com tots els torrents. Però fins a mitjan segle XX el riu va portar aigua tot l'any, alimentant-se exclusivament d'aigües subterrànies i, de fet, encara discorre de forma subterrània.

La vegetació de l'illa és de bosc mediterrani. Està formada gairebé en exclusiva per boscos de pi blanc, sotabosc espès format per plantes arbustives xeròfits com la mata, l'estepa, el cepell, el romaní o el coscoll. Pel que fa a la fauna, no hi ha presència de grans animals ni carnívors ni herbívors. Així hi destaquen els conills, rates i eriçons i entre els depredadors el falcó, l'olivassa (òliba) i la gairebé desapareguda geneta. Sí hi tenen gran presència els ocells. S'han de destacar ses Salines, parc natural fet servir com a punt d'aturada per moltes aus en les seves rutes migratòries entre el nord d'Europa i l'Àfrica (cas dels flamencs). Al mar, l'illa compta amb importants prats submarins de posidonia oceanica, actualment amenaçats per la contaminació i presenta una gran biodiversitat.
(La fotografia correspon al mediterrani vist des d'Es Canar)
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís