Una Girona que no m'agradà

El passat diumenge la selecció espanyola de futbol es va proclamar campiona del món de futbol al campionat celebrat a Sud-àfrica. L’equip, format per 7 catalans i seguint l’estil de joc del Barça va fer un bon futbol. Com a aficionada a aquest esport, haig de reconèixer que em va agradar l’estil de joc i per això els felicito. Únicament per això i prou. Però d’altra banda em va fer molta ràbia la seva victòria. Què seria d’una selecció catalana, amb tots aquests jugadors i altres boníssims de la nostra terra?! Faríem un paper més que digne en un mundial o en qualsevol competició oficial! Però no! Aquesta romeguera que es diu Espanya ens té encallats, presos del nostre futur. I per més inri, durant la celebració vaig haver de veure una Girona amb molts fatxes (no tots els que ho van celebrar ho eren, això també cal remarcar-ho). Amb banderes espanyoles, cridant consignes contra els catalans i Catalunya, fotent-se de la manifestació del dia anterior. Trist, molt trist. I per no parlar d les senyeres i estelades robades i cremades arreu del Principat. O els insults que molts catalans van haver d’escoltar Qui són aquí els intolerants? Perquè no vull tornar a veure una Girona que no sigui gaudint de la selecció catalana al més alt nivell, vull la independència del meu poble! El dia que pugui veure el meu país competir oficialment, encara que no guanyem, potser fins i tot em molestaria que Espanya guanyés.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Imatge
Hivern Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l'estufa. Estimo les nits inacabables i la gent que s'apressa sortint del cinema. L'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. L'hivern no és el fred i la neu: és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat. L'hivern no és els dies de boira: és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses. L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rera els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible
Més informació

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol

Imatge
Un sonet per a tu mare, i un per a tu pare, avui que fa anys que em vau regalar la vida!   UN SONET PER A TU Un sonet per a tu que em fas més clar tant el dolor fecund com l'alegria, un sonet amb els mots de cada dia, amb els mots de conèixer i estimar. Discretament l'escric, i vull pensar que el rebràs amb discreta melangia, com si es tractés d'alguna melodia que sempre és agradable recordar. Un sonet per a tu; només això, però amb aquell toc lleu de fantasia que fa que els versos siguin de debò. Un sonet per a tu que m'ha permès de dir-te clarament el que volia: més enllà de tenir-te no hi ha res.   Martí i Pol, Miquel. “Un sonet per a tu” . Andorra (postals i altres poemes). Edicions 62. Barcelona, 1989.    
Més informació

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"

Imatge
  Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans!    Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe...
Més informació