La nit al Ryokan de Kyoto ha estat calorosa. No s’hi està malament dormint a terra, però la calor d’aquest país és asfixiant, tot i que menys que a Okinawa. Ens llevem just per marxar; la claror fa estona que ens ha il·luminat. Sortint al carrer, una fina pluja ens saluda, com ho faria durant la resta del dia. En sortir al carrer ja trobem gent amb mascareta a la boca. Ho fan per no contaminar l’altra gent amb les seves malalties. Anem a esmorzar a un bar ja occidentalitzat prop de l’estació. Un cafè amb llet, una mica de fruita i una pasta són el que llisquen gola avall. Una vegada a l’estació ens dirigim directament a l’oficina de turisme, a on una molt amable senyora ens indica que el millor que podem fer per visitar Kyoto és agafar la línia d’autobusos. Comprem el bitllet vàlid per un dia (a un mòdic preu de 500 iens) que ens permetrà fer viatges de manera il·limitada. Seguint els consells de la senyora, anem a la primera estació de la nostra visita a Kyoto. Kyoto va ser durant més de 1000 anys la capital del Japó i conserva moltíssimes reminiscències de la cultura i la història d’aquest país (http://ca.wikipedia.org/wiki/Kyoto). La primera parada és el castell de Nijo. Aquest castell va ser construït el 1603 com a residència oficial del primer Shogun (http://ca.wikipedia.org/wiki/Sh%C5%8Dgun) de la nissaga dels Tokugawa. Des del 1994 és patrimoni de la UNESCO. Ens hem passejat una estona pels meravellosos jardins, amb els rierols, els arbres, la gespa... També hem visitat l’interior del temple, a on seguint les indicacions dels guies hem hagut d’entrar descalços per contemplar la bellesa de l’interior. Mentre passejàvem també hem retrobat uns australians que eren al congrés. Després de passejar una estoneta més, hem anat cap al Palau Imperial (http://en.wikipedia.org/wiki/Kyoto_Imperial_Palace) Allí, després de registrar-nos tot omplint un full i ensenyant el passaport, hem pogut gaudir d’una visita guiada en anglès. Una guia amb un correctíssim anglès ens ha explicat que actualment el palau està deshabitat, que la família reial nipona viu a Tòquio i que ni en les seves estades a Kyoto habita el Palau imperial. Hem començat a passejar per la zona, aturant-nos a les portes i en diferents zones, com ara el lloc a on s’esperaven els convidats, la zona a on eren investits els emperadors, etc. La guia ens ha comentat que les teulades estan fetes de fusta de xiprer japonès. Són realment gruixudes, però s’han de canviar cada 25 anys, així que quan acaben d’una zona del palau, ja han de començar per una altra. I a més, és caríssima i actualment només s’usa per a palaus imperials o edificis oficials. Seguint la visita hem anat a parar a la zona de les oficines, a on hi quedava un petit espai per jugar a un esport semblant al futbol, però a on no hi havia ni guanyadors ni perdedors. També hem pogut observar una altra edificació en la qual segons sembla s’hi guardaven els tres tresors secrets de la família imperial: un mirall, una espasa i un altre objecte. Segons sembla, actualment estan al palau de Tòquio, però ningú no els ha vist mai... La zona a on treballava l’emperador estava encarada a l’est, per evitar al màxim que hi entrés el sol. Alhora estava elevada perquè a sota hi pogués passar brisa i també envoltada per una petita canalització a on hi passava aigua d’un llac proper per assegurar més la frescor. En aquesta zona també hem pogut observar com una pissarra que servia per organitzar les més de 300 actes a on havia d’assistir l’emperador. Una altra curiositat que ens han explicat ha estat que com que la fusta de xiprer japonès és sensible a les termites, es cremaven closques de petxines i s’enganxaven als extrems per tal d’evitar-ho. Finalment, els últims passos de la visita han estat visitar la zona privada de l’emperador, allunyada d’on vivien els prínceps. Aquesta zona consta de més de 1180 pintures sobre les portes corredisses, car no hi ha parets. Per desgràcia no les hem pogut observar... I per rematar la bella escena, un jardins privats davant de l’habitatge, realment impressionants. Per acabar la visita, la guia ens ha explicat que la zona de la cuina estava allunyada per evitar que hi haguessin accidents (el palau ha estat destruït i reconstruït moltes vegades...). I també ha comentat que el palau imperial era menys ostentós que el castell de Nijo, ja que el rei no havia de demostrar la seva autoritat a ningú, com sí que ho havien de fer els Shoguns. Després d’aquesta interessant visita ens hem dirigit a dinar en un restaurant proper (unes empanades de patata amb arròs, com no!, i menjat amb palets i amb l’eixugamans humit i tebi com a tovalló ) han estat el meu menú. Acte seguit, ja gairebé a les quatre de la tarda hem pujat de nou al bus que ens ha portat al Temple daurat (Kinkakuji Temple) (a on hem sentit parlar català a una parella que passava a pas rapidíssim; els catalans som arreu! ;-) ), però com que faltaven només deu minuts per la cinc, hora en la qual tanquen, hem posposat la visita fins demà i hem travessat la ciutat de nord oest fins a sud-est, via bus, per arribar al barri de Gjon (http://ca.wikipedia.org/wiki/Gion), el barri de les geishes (http://ca.wikipedia.org/wiki/Geisha; http://es.wikipedia.org/wiki/Geisha). Hem trobar el barri per casualitat, i encara ha estat major la nostra sort quan passejant per allí hem pogut veure dues geishes sortint de les okies, les cases tradicionals de geishes; alhora hi havia esperant un bon grapat de turistes per fotografiar-les! També sobtava veure com en les petites construccions de fusta, ben barrades, s’hi paraven taxis d’on baixaven senyors molt ben vestits que hi entraven, esmunyedissos com les geishes i les maikos. Tot envoltat d’un gran misteri i màgia. Allí també un senyor tot curiós se m’ha acostat i m’ha anat mirant la camiseta que portava, amb una moto dibuixada i m’ha preguntat si era escrit en anglès. M’ha fet girar, ha continuat mirant la camiseta i amb la típica salutació d’abaixar la closca ha marxat (una salutació que per cert ja faig maquinalment, sense ni adonar-me’n!). Aquesta anècdota m’ha fet recordar una que vam viure al congrés; un congressista ens va fotografiar de totes bandes mentre parlàvem amb un altre, però el més curiós és que ho feia en un plànol contrapicat, és a dir, que ens fotografiava des de baix, i com que aquell dia les dues portàvem faldilla vam acabar rient de bona gana pensant que potser ens fotografiava la roba interior! Acte seguit (i després de trobar-nos amb alguns dels mexicans que vam conèixer al congrés i intercanviar-hi impressions), hem anat a fer un vol per la zona comercial de Gjon (típic japonès) i Shijo Kawaramachi (bastant occidentalitzat). Tampoc podíem fer gaire res més, ja que els temples tanquen a les 5. Hem passejat fins que les botigues han tancat. Finalment, per acabar el jorn, hem agafat el bus (amb una petita equivocació inclosa) i un cop a l’estació hem comprat algunes coses per sopar a l’habitació de Ryokan i ja anar a descansar. A l’habitació ens ha sorprès que la gent del hostel ens havia preparat una taula enorme per seure amb cadires a terra i poder menjar! M’agrada Kyoto!La foto correspon a una de les geishes que vam poder veure ahir!
La nit al Ryokan de Kyoto ha estat calorosa. No s’hi està malament dormint a terra, però la calor d’aquest país és asfixiant, tot i que menys que a Okinawa. Ens llevem just per marxar; la claror fa estona que ens ha il·luminat. Sortint al carrer, una fina pluja ens saluda, com ho faria durant la resta del dia. En sortir al carrer ja trobem gent amb mascareta a la boca. Ho fan per no contaminar l’altra gent amb les seves malalties. Anem a esmorzar a un bar ja occidentalitzat prop de l’estació. Un cafè amb llet, una mica de fruita i una pasta són el que llisquen gola avall. Una vegada a l’estació ens dirigim directament a l’oficina de turisme, a on una molt amable senyora ens indica que el millor que podem fer per visitar Kyoto és agafar la línia d’autobusos. Comprem el bitllet vàlid per un dia (a un mòdic preu de 500 iens) que ens permetrà fer viatges de manera il·limitada. Seguint els consells de la senyora, anem a la primera estació de la nostra visita a Kyoto. Kyoto va ser durant més de 1000 anys la capital del Japó i conserva moltíssimes reminiscències de la cultura i la història d’aquest país (http://ca.wikipedia.org/wiki/Kyoto). La primera parada és el castell de Nijo. Aquest castell va ser construït el 1603 com a residència oficial del primer Shogun (http://ca.wikipedia.org/wiki/Sh%C5%8Dgun) de la nissaga dels Tokugawa. Des del 1994 és patrimoni de 
Comentaris