Japó, dia 14: de Kyoto a Tòquio i tarda a Tòquio

La nit al Ryokan ha passat com un buf. El cansament ha fet que dormíssim de nou com troncs. Ens hem llevat i hem esmorzat a l’habitació amb queviures que compràrem anit. Hem marxat ràpidament cap a l’estació central i allí hem pujat a un Shinkansen en el qual podíem pujar gràcies al Rail Pass que vam comprar abans de marxar (s’ha de fer aproximadament amb quinze dies d’antelació. De Japó m’estan sorprenent algunes coses. La primera es que no es veu ni un gos, ni al carrer ni ningú que en passegi cap. Segonament, els carrers estan netíssims, malgrat que les papereres escassegen moltíssim. I tercerament, també em sorprenen els restaurants. La majoria tenen a l’aparador els plats que ofereixen. Però en tenen rèpliques de plàstic molt fidedignes. Si no saps com demanar el que vols, vas i ho demanes a Tòquio. El viatge, de gairebé tres hores, no s’ha fet excessivament pesat. Entre la lectura i la contemplació del paisatge (des de ciutats a muntanyes, gent conreant l’hort, ponts damunt de rius molt amples, el mar al fons, etc, han estat algunes de les ràpides estampes que els meus ulls han pogut contemplar) l’estona ha passat ràpidament i ja al migdia hem arribat a Tòquio (http://ca.wikipedia.org/wiki/T%C3%B2quio). Només de sortir de l’estació central ens ha saludat una intensa estuba. Ens hem equivocat lleugerament abans no hem trobat l’hotel a on estem allotjat, el Ryumeikan, en ple centre de Tòquio. L’ascensor que ens ha pujat a la quinzena planta ho ha fet a una velocitat vertiginosa! I és que la recepció de l’hotel es troba en aquesta planta. Un cop fets els pertinents tràmits burocràtics, hem descansat una miqueta i ens n’hem anat a dinar un plat de pasta a un restaurant proper. Ben atipats hem agafat la línia JR Yamamoto, que ens entra amb el JRP i hem anat fins al barri de Harajuku (http://es.wikipedia.org/wiki/Harajuku). Allí, segons ens recomanava la guia, els diumenges (com avui) es pot veure el cosplay-zoku (com una mena de desfilada de gent que vesteix estrafolàriament i es posen damunt del pont de Jingu-bashi per tal que la gent els fotografiï. Essent ja la tarda, no hi havia gaires “models”. Seguidament ens hem endinsat als jardins de Yogogi Koen (http://en.wikipedia.org/wiki/Yoyogi_Park). Aquest immens parc es troba situat just al mig de la ciutat de Tòquio. Hi ha infinitat de corriols per passejar-hi i avui estava molt concorregut. En alguns moments semblava impossible que aquesta immensa extensió de vegetació pugui sobreviure enmig de la pol·lució de la ciutat. Arbres altíssims, llacs, ponts, ocells, etc, conformen la vida d’aquest bosc dins urbà. Tradició i modernitat, milers d’anys d’història es combinen amb el progrés més salvatges. Paradoxes de la vida, no? Mentre caminàvem, gairebé sense esperar-nos-ho, hem trobat el temple de Meiji-jingu (http://www.japaneselifestyle.com.au/tokyo/meiji_shrine.htm). Allí, abans d’entrar, tal i com marca el ritual, ens hem rentat les dues mans amb l’aigua que recollíem en cassoletes en un safareig i ens n’hem empassat un parell de glopades (equivocació! El ritual diu que s’ha de glopejar i escopir!). D’aquesta manera ens hem purificat i hem entrat a l’interior del temple. A la zona d’ofrenes, hem llençat unes monedes en una mena de sarcòfags, hem fet el nostre res, hem picat dues vegades de mans i hem abaixat el cap, tal i com mana la tradició (això d’abaixar el cap ja ho faig gairebé maquinalment per donar les gràcies! J). També hem pogut veure com se celebrava un casament al temple. Els nuvis anaven vestits a l’estil japonès, és a dir, amb el quimono, mentre entre els convidats hi havia gent que en portava i gent que no. Tant a Kyoto com a Tòquio sí que hem vist dones vestides amb aquesta vestimenta, però no així a Okinawa. Pel que es veu, a Japó la gent es casa de manera tradicional o bé més occidental (tal i com vam comprovar ahir a Kyoto, a on també vam veure un casament, però en aquest cas els nuvis anaven vestits com seria un casament típic, tret que la núvia portava la part de dalt del vestit de color groc llampant). Després del temple hem anat a donar una volta per la zona del museu que hi ha dins del parc, i com que la pluja ja començava a caure i les atraccions de visita turística ja tancaven, hem anat a donar una volta per la zona comercial d’Omote Sande, a on hem vist gent vestida de manera friki i altre gent normal. Moltíssimes botigues amb tot tipus de roba ens hi esperaven. Hem berenat, i per variar, com aquesta últims jorns, he tastat una menja que contenia te verd. El posen al cafè, a la brioixeria, al pa, a les pastes dolces, etc. I després de berenar hem passat per davant d’una botiga a on hi havia un pin de Catalunya! Quina alegria! També hem vist moltes botigues amb camisetes del Barça i molts productes d’aquest equip! Seguidament hem anat a la botiga Daiso i a la Condomania, ambdues recomanades per la guia. Finalment, quan ja era nit (però no tard, tot just les 8), hem agafat de nou la JR Yamamote que ens ha portat fins al nostre hotel. Abans de recollir-nos-hi hem anat a comprar el sopar en un supermercat proper. La majoria de supermercats del Japó són Lawson o Family Mart, un gran monopoli en el qual en menys de cent metres pots trobar dos supermercats de la mateixa cadena... Una altra curiositat: quan pagues, et compten el canvi davant teu i les monedes te les tornen tot prenent la teva mà. Finalment hem sopat i cap a dormir! Ja som a Tòquio!

La foto correspon a un dels rierols que travessa el Yogogi Koen (a on també hi ha un bonic llac).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís