Després d’una nit moguda, ja que les sirenes de nombrosos cotxes de policia (en vam arribar a comptar unes 8 de cop i després d’altres soltes), ens hem llevat per preparar-nos per marxar d’Okinawa. Hem anat a esmorzar per última vegada al bufet de l’hotel Apa, mig menges orientals mig occidentals i hem pujat a l’habitació 1220 a recollir les nostres pertinences. Seguidament ens hem enfilat a un taxi que ens ha portat fins a l’aeroport. Allí hem passat una bona estona recollint els bitllets, car portàvem sobrepès i hem hagut de pagar una miqueta més! Un cop resoltes les qüestions de paperassa i seguretat de les maletes, hem anat a recórrer les botigues de l’aeroport, que venien els mateixos productes que durant tots aquests dies hem trobat al Kokusai-dori de Naha. Els següents passos han estat passar el control de seguretat i esperar-nos per embarcar al vol 2158 de la companyia ANA (All Nipon Airlines) que ens portaria a l’aeroport de Narita. Mentre esperàvem ens hem fixat que hi havia moltíssims marines nord-americans, ja que a l’illa hi ha una base nordamericana. Alguns amb famílies i altres que anaven sols, tots amb un mateix patró: gairebé cap pelats, amb tatuatges i molt quadrats. M’ha entristit una estampa que hem presenciat: un nen ha esternudat a l’esquena de son pare i aquest li ha contestat molt rudament que no ho tornés a fer. Acte seguit el nen s’ha mig abraçat a l’esquena de son pare i ell li ha tornat a contestar de males maneres que el molestava. Finalment, l’infant de 7 anys, com hem pogut sentir més tard que tenia, se n’ha anat amb sa mare. I també per la conversa que tenien amb altre gent, hem sabut que marxaven de viure a l’illa. L’escena m’ha deixat tristoia. Finalment hem pujat a l’avió i les hores de vol s’han fet llargues, però he aconseguit capbussar-me en la lectura i fer algun que altre son. Malauradament hem aterrat amb retard, però un cop ho hem fet i hem recuperat les maletes, ja a Narita, ens hem retrobat amb un nou company de viatge i hem anat a dinar (un bon menú, truita d’arròs!). Hem anat a canviar els bitllets del JR que vam comprar abans de marxar de Catalunya i ens han indicat com arribar a Kyoto. Ens han reservat un primer seient al Narita Express fins a Shinogwan i des d’allí, un altre vagó d’un Shinkansen, els trens bala, que en tres hores ens ha portat fins a Kyoto. El viatge s’ha fet llarg, però m’he endinsat en un llibre que m’ha copsat l’atenció, barrejat amb els colors de Japó, una barreja de verds amb gratacels, llumets de colors i un llarg etcètera. Pensaments impossibles i reflexions s’han anat entortolligant durant la tarda, fins que he caigut en un son letàrgic. Finalment, ja de nit hem arribat a Kyoto i després de voltar una bona estona hem acabat trobant el Ryokan Wakayima, prop de l’estació. Hem anat a comprar quelcom per sopar en un supermercat, car ja era tard i després de sopar a l’habitació, abillada a l’estil japonès, amb els llits a terra i que no es pot trepitjar amb les sabates, ens n’hem anat a dormir. Ja som a Kyoto!
La foto correspon al tren Shinkansen que ens va portar fins a Kyoto!
Després d’una nit moguda, ja que les sirenes de nombrosos cotxes de policia (en vam arribar a comptar unes 8 de cop i després d’altres soltes), ens hem llevat per preparar-nos per marxar d’Okinawa. Hem anat a esmorzar per última vegada al bufet de l’hotel Apa, mig menges orientals mig occidentals i hem pujat a l’habitació 
Comentaris