Japó, dia 17: segon dia voltant pels barris de Tòquio!

Avui ens hem llevat amb el dia ennuvolat, però no plujós. Després d’esmorzar a l’habitació de l’hotel, hem anat a buscar la línia JR que ens ha portat fins al barri d’Odaiba (http://en.wikipedia.org/wiki/Odaiba), una illa dins de la badia de Tòquio. El JR no hi arriba directament, així que hem agafat el JR fins a Shimbashi i allí hem comprat un bitllet de metro de la línia Yurikamome fins a la parada de Daiba (per pura casualitat!). Aquesta línia de metro va sense conductor! Aquest barri és un barri amb bastant poder adquisitiu (com el de la torre de Tòquio; en el barri de la torre de Tòquio, en els supermercats hi havia plats preparats tipus delicatessen, que no es troben en cap dels altres barris...). Un cop hem baixat a Daiba ja hem vist de seguida la rèplica de l’estàtua de la llibertat que tenen aquí a Tòquio, tot i que no tant gran. Ens hi hem tirat les preceptives fotos i també hem baixat fins arran d’aigua, amb un enorme pont al fons. Seguidament hem fet un passeig per allí, contemplant la torre Fuji, amb una immensa esfera a la seva part superior. Un cop visitat aquesta ciutat dins de l’altra ciutat, hem agafat el metro de nou i després el JR fins al barri d’Asakusa (http://en.wikipedia.org/wiki/Asakusa). Només d’arribar ens hem dirigit a l’oficina d’informació turística, a on un amabilíssim senyor ens ha explicat què veure i a més, ens ha explicat bocins d’història i altres anècdotes. Per exemple, ens ha dit que Kokusai vol dir internacional i ens ha explicat que a Japó conviuen la religió budista i la sionista, entre d’altres coses. Ens ha explicat que podíem visitar l’edifici de la marca de cervesa Ashahi, un edifici tot curiós que té forma de gerra de cervesa amb un objecte daurat al costat. Ens ha recomanat passejar pel carrer de Nakamise, a on hi ha més de 90 botigues des de l’època d’Edo (http://en.wikipedia.org/wiki/Edo), cosa que hem fet. Ens hem encantat a mirar regals i també la multitud de botigues de dolços que cuinaven allà mateix (boníssims per cert). Hem comprat alguna cosa, però sense regatejar, ja que aquí no s’estila. Japó és l’únic país asiàtic a on es regateja ni es deixa propina. Posteriorment, tot passejant pel carrer que encara conservava les reminiscències del Tòquio antic, hem trobat un restaurant per dinar. En aquest hi havia una planxa damunt de la taula i depenent del que demanaves, t’ho cuinaven allí mateix. Jo he menjat una base de patata amb una espècie de pasta de menta picant i amb formatge desfet al cim! Deliciós! L’àpat ha estat barat i de molt bon pair! Hem caminat cap al temple, però pels carrers pels quals passàvem semblava que fossis en una altra ciutat. Les cases baixes, de fusta, com si allí els segles s’haguessin aturat. O un temple perdut. Per exemple, en el que vam visitar ahir al parc de Ueno, em va cridar l’atenció que hi havia una placa dedicada a la flama d’Hiroshima (http://en.wikipedia.org/wiki/Atomic_bombings_of_Hiroshima_and_Nagasaki); aquesta flama fou recuperada per un home que va anar a visitar la casa derruïda del seu oncle a Hiroshima per culpa de la maleïda bomba atòmica que caigué en aquesta ciutat. Ell la va recollir i la va mantenir encesa, primer com a revenja, però després com a memorial del que mai més ha de tornar a succeir. Ja ho té això Tòquio: enmig de la gran urbe, dels gratacels, dels edificis impossibles, del trànsit, dels cartells multicolors, et trobes parcs enormes com si estiguessis en algun paradís verge o bé carrers a on el temps sembla que no hagi passat. Després de passar per aquest carrer, hem visitat el temple de Sensoji, el temple més antic de Tòquio (http://en.wikipedia.org/wiki/Sens%C5%8D-ji), fundat l’any 628. Abans d’entrar-hi, tal i com ens ha aconsellat el senyor de la paradeta d’informació turística, ens hem impregnat del fum de l’encens que crema davant de la porta d’entrada per curar-nos de malalties i prevenir-les. Després de fer el ritual de purificació, hem entrat al temple i hem voltat per les afores d’aquest. Hem desfet el camí d’anada de les paradetes del carrer de Nakamise i hem retornat al metro (a Askakusa no hi arriba directament el JR; des de la parada de JR d’Akihabara cal agafar una de les línies de metro que van fins a Asakusa). Ens hem perdut una mica, però finalment hem trobat el camí per arribar al barri de Kanda, no sense passar una estona psicodèlica al metro. Allí hem trobat un senyor tot estrany que en veure’ns amb el mapa a la mà ens ha preguntat a on anàvem. Ens ha fet seguir-lo i ens feia com de guia, travessant enmig de la gentada silenciosa (això també és curiós: la majoria de gent que hi ha el subterrani de la comunicació vesteix elegantment, els senyors amb corbata i americana i les dones també ben abillades i a més no xerren dins dels vagons ni a les estacions!) tot aixecant el braç com si fos el guia d’un dels múltiples tours de viatges organitzats que anem trobant per la ciutat. Finalment, ens ha demanat una propina i ha desaparegut. Quan hem arribat a lloc ja era tard i mentre miràvem la ruta seguir, a l’estació Ochanomizu, se’ns han parat un noi i una noia que ens volien ajudar (això s’agraeix i els habitants de Tòquio ho fan molt!). Finalment no hem trobat el carrer dels llibres usats de Kanda, el Jimbocho (http://en.wikipedia.org/wiki/Jinb%C5%8Dch%C5%8D,_Tokyo), però sí que hem trobat algunes llibreries a on hem acabat comprant alguns llibres. Com que ja tancaven els establiments hem retornat a l’hotel utilitzant el transport públic, aquest cop sense guies sobrevinguts. I parlant de transport públic, però també estenent-ho a temples i edificis públics i privats, al Japó en general, i per sort, tenen una gran deferència vers els minusvàlids o la gent que va amb mainada i cotxet, ja que tot està adaptat! Un cop a l’hotel hem anat a descansar una estona abans de baixar a sopar al bar que hi ha sota el lloc on pernoctem. I amb l’estómac refet hem acabat la jornada!

La foto correspon a la rèplica de l’estàtua de la llibertat que hi ha al barri d’Odaiba.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís