Japó, dia 18: últim dia a Tòquio i al país! Això s'acaba... :-(

El matí s’ha aixecat radiant a Tòquio. El sol il·luminava la cambra mentre esmorzàvem a l’habitació. Poc després hem marxat a peu al primer destí turístic que visitaríem avui: els jardins del Palau Imperial de Tòquio(http://en.wikipedia.org/wiki/Imperial_palace_tokyo), a 10 minuts a peu des del nostre hotel, situat al barri de Marunouchi (http://en.wikipedia.org/wiki/Marunouchi). El sol lluïa intensament, per això no m’estranya que la gent porti paraigües per a protegir-se’n! Les dones solen portar mitges i màniga llarga malgrat la calor; suposo que ho fan per evitar cremar-se la blanquíssima pell que tenen la majoria. Ara parlant de les dones japoneses, una gran majoria són molt i molt primes, amb cos gairebé de nenes. L’alimentació que segons he vist tenen, poc greixosa hi deu ajudar, juntament amb la seva constitució física. Moltes d’elles són extremadament presumides, pintant-se al metro o en qualsevol racó, sobretot a Tòquio. Bé, continuant amb el que hem fet avui, la primera parada ha estat visitar els jardins del Parc Est del palau. L’entrada és gratuïta i els jardins immensos. La visita ha estat ràpida, ja que ens cremàvem i suàvem per la intensíssima calor. Els jardins són molt ben cuidats; quants diners invertits no hi ha. I de nou, l’estampa que m’enduré de Tòquio: modernitat i antiguitat; enmig dels dissenys futuristes, un temple o un parc centenaris o milenaris! Quan n’hem sortit, per un altre cantó totalment oposat a on havíem entrat, hem anat a visitar un temple proper. Després hem continuat la nostra ruta, fins aquest moment a peu. Camina que caminaràs hem arribat fins a Jimobocho de nou, a on hem passejat entremig de les botigues de llibres usats. És com entrar en un altre món! Llàstima que gairebé tots els llibres estiguessin en japonès, sinó ja n’hauria comprat algun! Ja era gairebé migdia quan hem agafat al línia de metro fins al barri de Ginza. Allí, el primer que hem fet ha estat anar a visitar el pont de Nijubashi, el pont d’entrada de la zona privada del palau imperial. Fortament custodiat i totalment inaccessible, només dóna per fer-hi algunes fotografies, tal i com hem fet. El següent pas de la nostra ruta pel centre de Tòquio ha estat l’edifici del fòrum internacional de Tòquio. Aquest complex cultural i d’oci té un impressionant disseny futurista, de vidre i en forma de vaixell! Com que la gana ja es feia notar, hem anat a menjar un plat d’espaguetis al final del carrer de Marunouchi-naka, el carrer per excel·lència de les marques més cares que hom pugui imaginar! Ens han servit ràpidament, hem engolit la menja i altre cop a trescar pels carrers! La parada següent ha estat l’edifici de Sony. Enmig de gratacels que gairebé fan el que el seu nom indica, gratar el cel, et sents com una formigueta, o millor dit, com una puça... i la puceta ha entrar a aquest edifici que ofereix les últimes novetats d’aquesta marca de productes electrònics. Fins i tot hem anat a una demostració d’una nova pantalla per veure vídeos en tres dimensions. Tot i que no he entès res de res de l’explicació en japonès, m’he posat les ulleres i sincerament, veia millor la pantalla sense elles que amb elles; fins i tot ens han deixat jugar amb la videoconsola! Sortint tot al·lucinats amb els últims desenvolupaments en el món de l’electrònica, hem agafat el metro, concretament la línia de Ginza fins al barri de Shibuya (http://es.wikipedia.org/wiki/Shibuya_%28Tokio%29%29, a on hem anat a fer una passejada enmig dels múltiples carrers de botigues de tota mena. També hem passat i més tard hem fotografiat el famós encreuament impossible, a on tothom creua gairebé alhora, l’Scramble Kousaten; molt impressionant veure com la gent creua sense ni tocar-se! Baixant a l’estació de metro (el preu no és excessivament car, entre 170 i 190 iens per trajecte sense possibilitat de transbord) hem demanat una pasta de xocolata. A la mateixa parada també en feien de curri. De fora eren iguals, però variava el farcit. N’he demanat una de xocolata i me l’han posat de curri. Quan he anat a reclamar me n’han donat una altra i .... també era de curri! Finalment, a la tercera va la vençuda i m’han donat la pasta de xocolata, realment deliciosa! I per acompanyar-la, un te amb llet fred que vénen en les màquines expenedores de begudes que hi ha pertot arreu. Hi pots trobar tes amb mil i una combinacions (préssec, poma, llimona, etc), cafès, cafès amb llet, sucs haguts i per haver, aigua amb nata i llet de coco i trossets de coco, i un llarg etcètera. En canvi enlloc no hi ha màquines expenedores de menjar. Segons hem llegit, no s’estila gens ni mica menjar pel carrer; potser per això no hi ha gaires papereres... Bé, després de passejar per Shibuya hem agafat la línia Yamamote de la JR per retornar a l’hotel, a on hem descansat una estona abans d’anar a menjar en un restaurant proper un plat de noodles amb arròs i algues. I com a curiositat comentar que la cervesa era prou barata. Aquí, una llauna en un supermercat no baixa de 140 iens, aproximadament més d’un euro amb trenta. I una pinta petita en un restaurant pot costar tranquil·la i habitualment uns cinc euros! El barri a on tenim l’hotel, a tocar de l’estació central de Tòquio, és un barri eminentment de negocis. I tot el voltant està ple de bars i restaurants japonesos, sense carta en anglès, atapeïts d’homes amb vestit i corbata que mengen a les barres o a la taula. I el més curiós és que gairebé no hi ha dones en aquests restaurants. Després de l’àpat ja hem retornat a l’hotel i a dormir, que això s’acaba... Un gran viatge que ja esgota les seves últimes hores. Ara queda el retorn a la dolça Catalunya. Sayonara Japó!

La foto correspon a l’Scramble Kousten, el famós creuament del barri de Shibuya!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís