Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe...
Arriba sense avisar, o potser sí que dóna senyals que s’apropa. Entra indolent, irromp latent per esqueixar les ànimes dels presents, estendre una boirina de dolor que es va incrustant als óssos, inundant els ulls, perforant l’ànima. Deixa darrere seu un rastre invisible d’angoixa i memòries de tots colors. I tot es condensa en una sala blanca, asèptica, que tot i voler ser buida de sentiments, n’és un pou sense fi. I esdevé el silenci batejat amb desassossec, la por més immunda de perdre allò que tant sovint hi passem de puntetes, allò que se’ns ha regalat sense demanar-ho: la vida.
Comentaris