Sala blanca

Arriba sense avisar, o potser sí que dóna senyals que s’apropa. Entra indolent, irromp latent per esqueixar les ànimes dels presents, estendre una boirina de dolor que es va incrustant als óssos, inundant els ulls, perforant l’ànima. Deixa darrere seu un rastre invisible d’angoixa i memòries de tots colors. I tot es condensa en una sala blanca, asèptica, que tot i voler ser buida de sentiments, n’és un pou sense fi. I esdevé el silenci batejat amb desassossec, la por més immunda de perdre allò que tant sovint hi passem de puntetes, allò que se’ns ha regalat sense demanar-ho: la vida.

Comentaris

SrAlgú ha dit…
la dama de negre s'emporta les ànimes al cel sense pensar el rastre que deixa aquí a la terra...

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís