Japó, dia 15: Kitakamakura, Kamakura i Yokohama (temples i més temples!)

Avui ha estat la primera nit que hem passat a Tòquio. Ens hem llevat aviat i després d’esmorzar a les habitacions de l’hotel, hem marxat ràpidament cap a buscar el JR que ens havia de portar al poble de Kitakamura. Avui no ens han demanat el passaport, com sí que és habitual que ens ho fessin a l’aeroport cada vegada que hi anàvem. També una imatge ben certa que surt sovint als reportatges: la que gent que surt dels trens ho fa amb munió de manera que es forma una marea humana, tothom en la mateixa direcció, i es fa molt difícil atravessar-la! Finalment hem pujat al tren i hem parat a l’estació de Kitakamura. De camí he tingut el plaer de llegir el deliciós poemari “La casa de las arañas” del poeta Jorge Morales. Un bon llibre per una viatge inoblidable! Allí, només de baixar ja comença la ruta del temples. Hem visitat en primer lloc el temple d’Engakuji (http://en.wikipedia.org/wiki/Engaku-ji), a on hem passejat, previ pagament, per els més de 18 pavellons que el conformen. També hem vist la campana d’Ohgane, que és tresor nacional. Ens hi podríem haver entretingut més, però hi havia molt per fer avui! Una cosa que em sobta dels temples és que el símbol que els identifica és una esvàstica! Hem hagut de seleccionar quins temples visitaríem, i al final, per manca d’hores, hem desestimat el de Tokeiji, el de Jochiji, el de Kenchoji, el de Ennoji, el de Hasereda, el de Jufukuji, el de Hokokuji, Jomyoji, Zuisenji i un llarg etcètera (quina infinitat de temples... parafrasejant els Búhos i canviant la lletra de la cançó birres i més birres, podríem avui dir temples i més temples, jeje). El següent destí, després d’una bona caminada molt ben indicada ha estat la porta de Tsurugaoka Hachimangu Shrine (http://en.wikipedia.org/wiki/Tsurugaoka_Hachiman-g%C5%AB). Ens han dit que si la porta és de color taronja significa que és un temple sionista. Després de purificar-nos, hem anat a passejar pel temple. Preciosos, de nou, els jardins i els colors i la immensitat de tot! Una anècdota ha estat que un senyor japonès s’ha estat una bona estona seguint-nos amb la càmera a les dues noies, tirant-nos fotos de manera bastant descarada! Després d’un petit recés, hem continuat el nostre camí (per cert, avui llarg). Amb tot el recorregut ja havíem arribat a la ciutat de Kamakura, a on ens hem dirigit a l’estació. Allí no valen els vals del JR per anar a veure el temple de Kotokuin, el del gran Buda o Diabutsu (http://en.wikipedia.org/wiki/K%C5%8Dtoku-in). Hem hagut de comprar els bitllets (190 iens) d’una línia privada, l’Endoden, que ens ha deixat a l’estació de Hase. Abans de pujar, hem conversat amb un revisor molt amable. Aquí al Japó, suposo que ja acostumats als turistes, al gent és molt amable. Sovint, si et veuen amb un mapa a la mà i perdut, els que saben anglès s’acosten i et pregunten a on vols anar i t’ho expliquen, sempre amb un somriure a la boca (i això s’agraeix moltíssim!). De fet, tant a Kyoto com a Tòquio ens hem trobat amb molts turistes de totes les nacionalitats. En aquest país estan preparats pel turisme! Un cop a Hase, hem caminat els 15 minuts preceptius fins al temple del gran Buda. I la imatge, senzillament, impressionant, majestuosa. Després de rentar-nos, hem voltat una estona per allí, sentint la màgia i l’energia. I pagant un mòdic preu de 20 iens, hem pogut entrar dins del buda, a on dins el minúscul espai feia una calor de mil dimonis. Seguidament, hem comprat alguns souvenirs i hem retornat a Kamakura (http://en.wikipedia.org/wiki/Kamakura,_Kanagawa) per dinar. Ens hem endinsat en un carrer a on tot eren botigues, i finalment hem trobat un petit restaurant. Hem entrar i la mestressa ens ha dit que no tenia carta en anglès, però ella en parlava una miqueta. Ens hem decantat per plats típics d’allí, boníssims i barats (menys la cervesa; en aquet país, una llauna de cervesa costa pel cap baix 150 iens, aproximadament un euro i mig al supermercat; als restaurants sempre sobrepassa de quatre euros, més o menys!). El seu marit ha cuinat els plats de fideus amb diferents condiments i nosaltres hem parlat amb ella. De sobte ha desaparegut, i al cap d’una estoneta ha retornat amb tres cares de ceràmica que ens ha dit que portaven bona sort, una per a cadascú. Ens ha fet moltíssima il·lusió aquest regal inesperat, i al final li hem acabat regalant un buf amb l’estelada, el qual hem signat i li hem desitjat bona sort i gràcies (fins i tot escrit en japonès!). La senyora s’ha mostrat molt agraïda i després de fer-nos fotos amb ella, hem marxat directament a buscar el tren que ens ha portat a Yokohama (http://ca.wikipedia.org/wiki/Yokohama) , una ciutat portuària situada a mitja horeta de Tòquio. Hem baixat a l’estació central i hem anat a preguntar a l’oficina de turisme què havíem de visitar. Els ha recomanat veure la torre més alta de tot Japó. Realment és altíssima! Des d’allí també hem contemplat la nòria que hi ha i hem anat a passejar pel barri xinès de la ciutat, realment gran i amb un gran nombre de portes per tots costats, algunes realment espectaculars. Com que estàvem força cansats dels quilòmetres caminats, ens hem assegut una estona al port, i finalment hem anat a passejar pel mirador que s’endinsa dins de la badia, una estructura coberta amb un terrat de fusta que fa les funcions de passeig i des d’on hem observat caure la tarda, enmig de la nebulosa que hi havia. La imatge semblava més Manhattan que no pas Yokohama, amb la multitud d’altíssims edificis que hi havia! Després de vorejar l’estadi del club de futbol Yokohama Marinos hem anat a buscar el JR, la línia de Tokaido, que ens ha acabat retornat a l’estació central de Tòquio. Una curiositat: al Japó, en molts llocs al carrer està penat fumar, de manera que de tant en tant es troben cendres als carrers i només es pot fumar allí! Un cop a Tòquio, tal i com ens havien recomanat, hem baixat a la planta baixa d’uns grans magatzems, a on està pleníssim de plats preparats de tota mena. Però a vegades t’has de fixar bé en els cartells, ja que posa el preu per 100 grams i no per una ració de manera que quan pagues et trobes amb alguna sorpresa... Hem acabat comprant el sopar allí i un cop al carrer de nou ens han saludat els altíssims edificis d’aquesta zona central de Tòquio, ja tots il·luminats amb multitud de rètols. Hem sopat a l’hotel, amb vistes a la torre de Tòquio totalment il·luminada al fons i ja cap a dormir, car avui hem caminat un bon piló de quilòmetres!

La foto és del gran Buda, Diabutsu. Realment m’ha impressionat i m’ha transmès una gran sensació de tranquil·litat aquest temple (llàstima que per manca de temps al final no hàgim pogut visitar Zeniarai Benzaiten Shrine!)