Japó, dia 16: primer dia sencer pels barris de Tòquio

El matí s’ha aixecat plujós i ennuvolat a Tòquio. M’he llevat més tard que els altres dies. Els altres han matinat per anar al mercat del peix de Tsukiji (http://ca.wikipedia.org/wiki/Mercat_del_peix_de_Tsukiji), a on des de les 3 fan les subhasta del peix i després veus com obren tonyines, esmorzes allí, etc. Com que no em feia molta gràcia, ho he desestimat i m’he quedat a l’hotel. He sortit a passejar pels voltants del lloc a on ens allotgem; tràfec intens d’un dia feiner. També hi havia gent esperant el bus i he tornat a sorprendre’m de la manera com llegeixen. Ara que parlo del bus, m’ha vingut al cap una cosa que em cridà l’atenció a Kyoto: la majoria de conductors d’autobús paraven el vehicle quan estaven en un semàfor o en una parada, per després engegar-lo de nou, suposo que per conscienciació ambiental. També a Kyoto la gent es movia molt amb bicicleta, que la deixaven sense lligar. Continuant amb la manera com llegeixen, els japonesos comencen els llibres pel que nosaltres seria la darrera pàgina; per ells seria la primera i pel que nosaltres seria la primera, per ells és l’última! També llegeixen en vertical, de dalt a baix, amb tots aquests bells, però estranys símbols. Al Japó tenen diversos dialectes (http://ca.wikipedia.org/wiki/Japon%C3%A8s; http://ca.wikilingue.com/es/Dialectes_del_japon%C3%A8s), però no sé pas quin parlen aquí (segons les informacions extretes d’internet hauria de ser el hyōjungo 標準語 o japonès estàndard; el dialecte de Tòquio es considera la llengua oficial). Tornant al que hem fet avui, després que l’Eva i en Joan tornessin del mercat del peix, ens hem trobat tots tres abillats amb la samarreta del Barça (aquest fet ha provocat que avui molta gent ens preguntés coses i ens mirés estranyada!) i hem anat a buscar el JR. La gent, quan s’ha d’enfilar al vagó, ho fa en files darrera unes marques pintades a terra i entra diligentment. És normal veure al metre infants sols anant de parada en parada. Aquí totes les nenes van amb uniforme de faldilla i camisa (horrorós!) i els nens amb pantalons i camisa. I tots la mateixa maleta o molt semblant, com un maletí penjat a l’esquena i en aquests dies de sol, tots amb barret. També aquí a les estacions de Kyoto hem pogut veure alguns vagabunds, fet que no havíem observat enlloc més. De fet, a Kyoto i a Tòquio hi ha un mix de cultura oriental i occidental, car hi ha gent que va vestida a l’última moda que podríem trobar en qualsevol país europeu i altra amb el quimono (tant homes com dones). Per contra a Okinawa semblava que tenien un altre tarannà, ja que vestien més com en una illa tropical que no pas com al Japó (en aquesta illa hi ha abundància de camises estampades!). Bé, la primera parada d’avui ha estat l’estació de Shibuya,. Hem baixat i ens hem anat a fotografiar amb l’estàtua d’un gos. Conta la història que cada dia aquest gos esperava que el seu amo tornés a la porta de l’estació, però un dia no va tornar i el gos morí allí i per això li van fer l’estàtua. També, per fer més verídica la història hi ha un vagó de tren a on la gent s’asseu a descansar (http://es.wikipedia.org/wiki/Shibuya_%28Tokio%29%29. Després d’aquesta primera parada hem anat fina a l’estació de Shinjuku, també amb la JR Yamamote (la línia verda) i allí ens hem dirigit a l’Ajuntament (o govern metropolità de Tòquio, com l’anomenen aquí). Allí hem pujat gratuïtament fins a la planta 45 de l’edifici, a on hi ha unes espectaculars vistes de la ciutat i tots els seus gratacels. Llàstima que el dia estava encalitjat i no hem pogut apreciar les muntanyes al fons. I com que la porta sud estava avui tancada, hem pujat de nou al JR i hem parat a Ueno (http://es.wikipedia.org/wiki/Ueno), a on hem comprat menjar per dinar i ens hem anat a instal·lar al parc que hi ha allí i que conté diversos museus i temples al seu voltant. Ens hem cruspit el dinar i després, per pair, hem anat a passejar per un llac proper, a on hem vist la gent anant amb barca, un temple i finalment els nenúfars gegants que poblen l’aigua fins a fer-la invisible. Tot aguantant la xafogor de la tarda, hem anat a parar al barri d’Akihabara, el barri de l’electrònica (http://ca.wikipedia.org/wiki/Akihabara). Al tren hem trobat un parell de catalans de Cambrils que també estaven de turisme per aquesta ciutat. Un cop a Akihabara, només de sortir al carrer ens ha saludat el carrer Chuo, el carrer de l’electrònica, i a fe que ho és, car està ple de centres comercials de sis i set plantes totes o gairebé totes dedicades a tot tipus d’enginys electrònics! Quin mareig tanta electrònica! Hem anat passejant per allí i també hem anat a visitar el Tokyo Anime Center, a tocar del carrer Chuo i ens hem fet fotos amb rèpliques d’en Doreamon i en Pokemon. Sort que no hi havia la Hello Kitty, una autèntica ídol en aquest país! Hi ha botigues senceres dedicades a articles seus i pots trobar coses d’ella a cada pas! I pel que fa a en Pokemon, hi ha una línia aèria al seu nom i uns grans magatzems! També entrant a l’Anime Center hem vist un aparell que servia per escórrer els paraigües molls! Aquests japonesos, sincerament, se les inventen totes! Després de berenar un dònut i passejar una mica més per aquest barri, hem reprès la ruta fina a l’estació de Hammatasucho, a on hem hagut de caminar gairebé un quilòmetre per arribar a la Torre de Tòquio, ja ben il·luminada. La torre de Tòquio ve a ser com una rèplica de la torre Eiffel, però de color blanc i vermell (http://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_T%C3%B2quio). Imponent, ben il·luminada, però cara per pujar-hi! Tot i això, hem pagat els 820 iens que costa l’entrada i en un plis plas hem pujat els 150 metres que ens separaven de terra. La imatge a dalt era senzillament espectacular. Després de voltar una miqueta hem baixat i hem anat a sopar suishi i sachimi en un restaurant proper abans de retornar cap a l’hotel a descansar!

La imatge és de la torre de Tòquio, ben il·luminada!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís