Guerrer (un conte)

La primera vegada que el vaig veure va ser a la Port Aventura. He de reconèixer que em va impressionar la seva musculació atlètica, el seu cos bru, les abdominals ben marcades. Després d’uns dies frenètics a la feina i a la vida personal, necessitava adrenalina. I quina millor manera per fer pujar els nivells d’aquesta hormona que una jornada estival al parc d’atraccions. Amb les amigues de la feina vam organitzar una sortida per oblidar els quefers diaris i carregar piles. De bon matí, carretera i manta i cap a visitar el Dragon Kahn, l’Stampida, el Furious Baccus i demés. El dia s’escolà en un tres i no res, i després de quedar extenuada per la calor i els puja i baixa de les atraccions, vam acabar fent un mos al restaurant mexicà. Quan el dia ja finia i les cames ens aguantaven poc, direcció al cotxe, vam observar que estava a punt de començar un espectacle a la part de la Polinèsia. Segons la megafonia, es tractava d’un espectacle entorn de la màgia del foc. Però no només foren les teies que portaven els actors i les actrius les que treien foc, sinó que també ho era el meu cos. La meva vista de seguida es clavà en un jove bru, que segons les meves estimacions d’edat rondava entre els 25 i els 30. Es movia al ritme dels tambors que acompanyaven l’ancestral espectacle de la dansa i el foc. La seva cabellera negra atzabeja, llarga, ondulada, el complement perfecte al cos oriünd de les aigües del pacífic. Completament absorta en aquell cos no em vaig adonar que el xicot en qüestió se m’atansava i em treia a participar a l’espectacle. Les cames se’m movien com si ballés claqué. Ni el millor Fred Astaire hauria pogut seguir el ritme frenètic i nerviós de les meves extremitats inferiors! Encara no sé com, vaig aconseguir aguantar la torxa que el guerrer m’oferí. Quan em comminà a que li retornés, els dorsos de les nostres mans es van fregar, moment en el qual tots els pèls del meu cos, i els púbics sobretot, es van eriçar salvatgement. Durant la resta de l’espectacle vaig restar absent. Les meves pupil·les només el veien a ell, al seu cos poderós, i la humitat que desprenia el rierol prop d’on es feia l’espectacle es va cebar en el meu entrecuix, més moll que mai. Finit l’espectacle, retorn cap a casa. Reconec que durant tot el trajecte per l’autopista em vaig fer l’adormida, rememorant el fugaç instant en el qual les nostres mans es van tocar. Vaig imaginar que em recorria l’esquena, que em llepava dòcilment els lòbuls de les orelles, que les seves mans s’endinsaven sota la meva panxa i m’anaven acaronant aquell piuet que tant s’excita. En baixar del cotxe, vaig veure que el seient estava una miqueta moll... Sort que era de nit, i si algú s’hi fixà, ho devia atribuir a la forta calor estival (o així espero!). Aquella nit, exhausta de tantes emocions i tanta adrenalina, vaig dormir com un tronc. L’endemà encara vaig fantasiejar amb el fornit guerrer, però a mesura que les hores i els dies s’escolaven, hi vaig deixar de pensar... fins que pam! Una xafogosa tarda d’estiu, passejant per la meva ciutat, em semblà reconèixer’l des de la llunyania. Esverada com una mona em vaig dedicar a seguir-lo. El noi anava a ritme força accelerat, així que no només el desig del seu cos, de menjar cada raconet de la seva bruna pell provocaren que quedés xopa. Després de gairebé un quart d’hora de seguiment desenfrenat d’aquell cos que es movia descaradament davant meu, em vagi decidir a abordar-lo. No sé com se m’acudí la salvatge idea de tustar-li les natges amb el palmell de la mà. La meva imaginació anava més ràpida que els esdeveniments... les neurones configuraren una escena a on jo corria per la selva, nua, notant el frec de les fulles als mugrons, la tebior de la terra als peus, mentre el meu guerrer particular em volia clavar poc a poc la seva erecta llança, amb una punta arrodonida i lleugerament blanquinosa dins d’un dels forats de la meva anatomia... Dins el meu pap era tant real l’escena que no em vaig adonar que el noi a qui estava tocant el culet no era el meu guerrer, sinó el d’una noia que em clavà un ben merescut mastegot... Vermella com un pebrot em vaig mig disculpar i tot i l’enuig inicial, la noia acceptà les meves disculpes i acabàrem fent una cerveseta en un bar proper. Li vaig explicar el motius de la meva desafortunada acció... Birra darrera birra li vaig explicar com me n’havia posat de catxonda el guerrer ballarí, que portava les calces molles de desig només de pensar-hi i que només tenia ganes de fotre un clau... Sobtadament vaig notar un frec de peus al meu entrecuix... la jove a qui havia grapejat el cul m’estava fent tenir l’orgasme que el guerrer no em provocaria....Dissimulant com vaig poder, em vaig escórrer, deixant ben xop també el peu de la guerrera que m’estava fent entrar en el dolç combat del plaer. Però totes les coses bones sovint són efímeres... sense dir ni piu, la noia s’aixecà, em clavà un petó als llavis i desaparegué. Vaig pagar el munt de líquid daurat que ens havíem pres i vaig sortir cantant una melodia inventada per agrair la pau que m’havien proporcionat els guerrers.




Comentaris

sakalisker ha dit…
L'autor ha suprimit aquest comentari.
sakalisker ha dit…
Em sembla que quan vaja al Portaventura em fixaré en les xiquetes polinesies a vore si em passa el mateix!

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís