Jordània, dia 3: de la mar Morta a Petra passant per la Petita Petra (30 de desembre de 2017) (XXIV)

Les fonts no musulmanes

Hi ha diverses fonts no musulmanes de l'època de les conquestes àrabs que parlen sobre els orígens de l'Alcorà.

Joan I, patriarca monofisita d'Antioquia, va mantenir converses i diàlegs amb el general musulmà Amr bin al-As l'any 639, és a dir només set anys després de mort Mahoma; en el record d'aquestes converses, el patriarca no diu res que permeti creure en l'existència d'un llibre sagrat musulmà, malgrat que, en el transcurs de les seves converses, ell havia mostrat al general Amr bin al-As la Torà, els llibres dels profetes i els Evangelis.

Vers l'any 647, és a dir, durant el regnat del califa Otman, el patriarca de Seleúcia Isho‘yahb III va escriure una carta que demostraria que ell no tenia cap coneixement de l'existència de l'Alcorà. Segons els estudiosos, aquest patriarca hauria fet menció de l'Alcorà si n'hagués conegut l'existència.

L'any 680, en època, doncs, del califat omeia, un escriptor anònim va descriure els àrabs com a descendents d'Ismael, que encara practicaven l'antiga fe d'Abraham i parlà de Mahoma com un simple cabdill militar, sense cap mena de paper religiós. La ignorància de l'existència d'un llibre sagrat musulmà també la trobem el 690 en Joan Bar Penkaye, testimoni de les conquestes àrabs.

Tot plegat, durant el segle VII, els pensadors i escriptors cristians desconeixen l'existència de cap mena de text sagrat musulmà; no és fins a finals del primer quart del segle VIIIquan pensadors cristians nestorians, jacobites i melquites comencen a discutir sobre l'Alcorà. Una mica més tard, aquestes polèmiques reben resposta per part dels musulmans.

Una defensa del cristianisme escrita vers 835 per algú anomenat al-Kindi parla de la història de la transmissió de l'Alcorà i ens dóna detalls del tipus d'històries que circulaven entre els musulmans, dos-cents anys després de mort Mahoma.

Segons explica al-Kindi, en els primers temps de l'Islam, l'Alcorà no va ser pas compilat en un volum, sinó que es conservà en fulls separats; per això n'hi havia diferents versions: la d'Alí, la d'Abu Bakr, la d'ibn Masud i la d'Ubai ibn Kaab. En explicar la història de la compilació ordenada pel califa Otman, al-Kindi ens explica que, en el moment de l'adveniment d'Otman, hi havia diferents versions, amb canvis i interpolacions, algunes versions tenien més extensió que d'altres. Per tal d'evitar els perills de cismes i apostasies, Otman va ordenar que tothom li lliures els fulls i inscripcions amb versicles de l'Alcorà a més dels exemplars d'una compilació de l'Alcorà escrita anteriorment; Alí, el gendre i cosí de Mahoma que succeiria Otman com a califa, no va lliurar els seus exemplars com tampoc no va fer-ho Ibn Masud. Aleshores, els homes del califa Otman ordenaren Zaïd ibn Thabit i Abdal·là ibn Abbasde revisar i corregir el text, eliminant-ne les corrupcions. Un cop redactat el text, Otman va ordenar la destrucció de totes les altres versions de l'Alcorà.

Del text redactat per ordre d'Otman, se n'envià un exemplar a la Meca, un altre a Medina, un altre a Síria i un altre cap a Kufa. Ara bé, a causa de guerres, saqueigs i incendis, a principis del segle IX, les còpies de Kufa, la Meca i Medina ja es consideraven perdudes.

Al-Kindi també explica que, posteriorment a Otman, Hajjaj bin Yusuf va esporgar molts fragments del text alcorànic, suprimint-ne els versicles que tractaven sobre els omeies i sobre els abbassides. Sis còpies d'aquest nou text foren enviades cap a Egipte, Síria, Medina, la Meca, Kufa i Basra i tots els texts que continguessin versions anteriors foren destruïts, com Otman havia fet en el seu moment. Segons recorda al-Kindi, l'enemistat existent entre Alí i Abu Bakr així com entre Omar i Otman resultava força coneguda, cadascun d'aquests califes va introduir canvis en el text de l'Alcorà per afavorir les seves postures i van suprimir el que consideraven contrari als seus interessos.

Un fet significatiu: el califa Mutawakkil (847-861), pertanyent a la nissaga dels abbàssides, va ordenar Ali bin Rabbanat-Tabari d'escriure una apologia de l'Islam, en resposta als texts escrits pels cristians. Ali bin Rabbanat-Tabari no va refutar pas les acusacions d'al-Kindi sobre manipulacions en el text de l'Alcorà sinó que es va limitar a replicar que si en la transmissió de l'Alcorà hi havia hagut manipulacions i adulteracions, això també havia passat en la transmissió dels texts cristians.

Proves de canvis en el text de l'Alcorà

As-Suyutí, mort el 1505, un dels més famosos comentadors de l'Alcorà, cita el teòleg Ibn Úmar al-Khattab dient que ningú no pot conèixer el contingut complet de l'Alcorà perquè una gran part s'ha perdut; a més, Aixa, l'esposa preferida del Profeta, va explicar que la sura La Partició contenia dos-cents versos, ara bé, en la còpia redactada per ordre del califa Útman l'extensió d'aquesta sura és de només setanta-tres versos. Entre els versicles suprimits, hi havia el de La lapidació on, suposadament, s'hi contenia l'ordre d'Al·là que si un home o una dona vells cometen adulteri, lapideu-los fins a la mort.

Molts texts alcorànics trobats en inscripcions i monedes del segle VII difereixen de la versió canònica actual. Això també passa amb versicles alcorànics inscrits amb fins ornamentals a les parets de la Mesquita de la Roca, construïda a Jerusalem entre els anys 691 i 692, durant el regnat del califa omeia Abd-al-Màlik.

D'altra banda, alguns estudiosos afirmen que una gran part de l'Alcorà és, en realitat, anterior a Mahoma, ja que procedeix de texts litúrgics usats per àrabs monoteistes, potser jueus o cristians o dels misteriosos hanifs.”

Finalment, dins de l’islam també hi ha diverses branques (https://ca.wikipedia.org/wiki/Corrents_de_l%27islam ):” Els diferents corrents de l'islam van començar a perfilar-se immediatament després de la mort de Muhàmmad, el profeta de l'islam, l'any 632. Arran de la seva desaparició, la jove religió es va trobar confrontada a casos que no estaven abordats directament en l'Alcorài al problema del lideratge de l'Umma (la comunitat de creients). Les divergències originades per aquests fets van donar peu a l'aparició diferents escoles de pensament, que van transformar-se en les diverses tradicions interpretatives que existeixen encara avui dia.

Actualment, les branques principals de l'islam les componen els sunnites (prop del 90% de la població musulmana mundial), els xiïtes(prop del 10%) i els ibadites (prop d'un 1% i única branca existent dels antics kharigites).

Altrament existeixen els sufís, que representen l'islam místic, així com diversos moviments i escoles de pensament més o menys vinculats amb les tres branques principals.

Islam sunnita

Els sunnites (Ahl as-Sunnah, "gent de la tradició [de Muhàmmad]") són els components majoritaris de l'islam. El mot "sunnisme" prové de sunna, el recull dels ensenyaments i actes del Profeta. Així, el terme defineix "els qui segueixen o mantenen la tradició del Profeta". També se'ls denomina "musulmans ortodoxos".

Els sunnites comparteixen el respecte dels sis articles de fe i dels cinc pilars de l'islam, encara que s'hagin desenvolupat diverses visions de com s'han de respectar concretament, vehiculades per les diferents escoles (màdhhabs) de dret religiós (fiqh). També hi ha hagut, tant antigament com actualment, visions variades pel que fa a la teologia i la filosofia, que han engendrat tota mena de corrents més o menys propers de l'ortodòxia. Però, en última instància, el que caracteritza el sunnisme és que cada fidel és l'únic responsable de la seva relació amb Déu, i els imams o altres líders religiosos no es consideren infal·libles.

Igualment, segons els sunnites, el guia suprem de la comunitat o califa ("successor del Profeta") es pot escollir democràticament, tot i que, en realitat, després del curt període del califat dels raixidun (regne dels quatre primers califes: Abu-Bakr as-Siddiq, Úmar ibn al-Khattab, Uthman ibn Affan i Alí ibn Abi-Tàlib), el títol va esdevenir una regla dinàstica hereditària.

(Continuarà)

(La fotografia és de Petra)