Jordània, dia 3: de la mar Morta a Petra passant per la Petita Petra (30 de desembre de 2017) (XIV)


Període d'esplendor

Durant el primer període abbàssida (dinastia que va regnar del 750 al 1258), amb la seva capital a la cosmopolita ciutat de Bagdad, la civilització islàmica va viure una època de gran floriment cultural i econòmic coneguda a vegades com "l'edat d'or de l'islam". Durant aquest període, es van compilar els principals reculls de hadits i es van establir les quatre màdhhabs sunnites modernes; també es va afinar en gran mesura la llei islàmica, gràcies als esforços del jurista Aix-Xafií, que va codificar un mètode per establir la fiabilitat dels hadits, un tema fins aleshores objecte de disputes d'erudits; els filòsofs van tractar d'incorporar els principis de la filosofia grega a la teologia islàmica, mentre que els teòlegs argumentaven en contra seva i finalment van prevaler; el sufisme va esdevenir un moviment en tota regla evolucionant cap al misticisme, allunyant-se de les seves arrels ascètiques, mentre que el xiisme és dividit a causa de desacords sobre la successió dels imams.
Va ser una època en què es van produir grans avenços tecnològics i científics, amb astrònoms, matemàtics i metges de gran renom; Ibn al-Hàytham (965 - 1040), per exemple, és considerat com el pare del mètode científic modern. La literatura àrab també va viure la seva època d'esplendor.

Fragmentació de l'imperi

A la fi de segle IX, però, el califat abbàssida va començar a fracturar-se en diverses regions cada cop més autònomes fins que l'any 929Abd-ar-Rahman III de l'Àndalus va proclamar el califat de Còrdova, declarant-se així políticament independent de Bagdad. Alhora, els poderosos gaznèvides van conquerir en nom de l'islam les regions de PèrsiaAfganistan i gran part del subcontinent Indi, i foren reemplaçats al segle XII pels gúrides. El 1055, els turcs seljúcides havien eclipsat els abbàssides en tant que potència militar, tot i que van continuar respectant l'autoritat titular del califa.
Amb tot, l'expansió del món musulmà va continuar i les xarxes comercials es van estendre per l'Àfrica subsahariana i occidental, l'Àsia centralEuropa (Bulgària) i l'arxipèlag malai.
A la península Ibèrica es va iniciar la conquesta contra els principats musulmans, mentre que les possessions italianes es van perdre a mans dels normands. A partir del segle XI, els regnes cristians europeus van establir aliances per iniciar una sèrie de guerres, conegudes com les croades, amb l'objectiu d'apoderar-se de la part oriental de l'antic Imperi romà, especialment Terra Santa. L'èxit inicial d'aquestes campanyes va permetre l'establiment dels estats croats, posicions reconquerides més tard per certs generals musulmans com Saladí, que va recuperar Jerusalem l'any 1187.
A l'est, el 1258, l'Imperi mongol va posar fi a la dinastia abbàssida en la Batalla de Bagdad. Mentrestant, l'any 1250, els soldats-esclaus mamelucs d'Egipte van prendre el poder en un alçament i, en aliança amb l'Horda d'Or, van aturar la progressió dels exèrcits mongols en la Batalla d'Ayn Jalut. Durant el segle següent, els khanats mongols es va convertir a l'islam i aquesta absorció religiosa i cultural va donar pas a una nova era de síntesi mongolicoislàmica (il-khanat), que va propiciar la propagació de l'islam per l'Àsia central, el subcontinent Indi i l'Europa de l'Est (el khanat de Crimea va ser una de les potències europees més importants fins a finals del segle xvii).
Vers la meitat del segle XIV, la pesta negra va devastar gran part del món islàmic, probablement duta pels comerciants aprofitant la lliure circulació afavorida per la Pax Mongolica.
Pel seu cantó, a partir del segle XIII, el sufisme s'havia transformat en un important moviment popular, en gran part com a resultat dels esforços d'Al-Ghazalí per legitimar-lo i reorganitzar-lo. D'aquesta època data la creació del Masnavi, un recull de poesia mística del poeta persa Rumi. Aquest recull va tenir una profunda influència en el desenvolupament del pensament religiós sufí, i és considerat per molts dels seus practicants com l'obra més important després de l'Alcorà.

Noves dinasties i colonialisme

Durant els segles XIII i XIV, va emergir el futur Imperi otomà (del nom d'Osman I), que es va establir com a tal després d'haver conquerit els Balcans, part de Grècia i l'oest d'Anatòlia. El 1453, sota Mehmed II, els otomans van assetjar Constantinoble, la capital de Bizanci, i van iniciar una sèrie de campanyes europees que el 1529 els van dur fins a les portes de Viena. Sota el domini otomà, molts habitants dels Balcans es va convertir a l'islam. Durant el segle XVIII, malgrat els intents de modernització, l'Imperi otomà va començar a sentir-se amenaçat per l'avanç econòmic i tecnològic europeu.
Del segle XIV al segle xvi, la major part del món islàmic oriental va experimentar una altra època daurada sota la dinastia timúrida. Al segle XVI, la dinastia safàvida va assumir el control de Pèrsia i va establir-hi el xiisme com a religió oficial; els safàvides van romandre en el poder durant dos segles fins a ser-ne foragitats per la dinastia hotaki al segle xviii.
Després de la invasió de Pèrsia i el saqueig de Bagdad pels mongols a mitjans del segle xiiiDelhi va esdevenir el centre cultural més important dels musulmans de l'est. A partir del segle X, diverses parts del subcontinent Indi ja havien estat sotmeses per dinasties islàmiques, però les més destacades van ser el sultanat de Delhi (1206-1526) i l'Imperi mogol (1526-1857). Aquests regnats van permetre la propagació de l'islam cap a l'Àsia del Sud, però al segle xviii l'Imperi maratha hindú va esdevenir la potència preeminent del nord de l'Índia, que va dominar fins a l'adveniment de l'Imperi durrani.
Al segle xix, els britànics van liquidar oficialment la dinastia mogol i van enderrocar els musulmans del Regne de Mysore, convertint l'Índia en una colònia. Els grecs es van independitzar dels otomans, imitats per diversos estats balcànics a partir de la derrota otomana en la Guerra russoturca de 1877-1878. Durant aquest temps, molts musulmans, majoritàriament de l'Índia i Indonèsia, van emigrar com a servents cap al Carib, on van formar la comunitat musulmana més important en percentatge de tot el continent americà. A més, l'augment del comerç a l'Àfrica i la urbanització resultant va decidir força musulmans a emigrar vers noves zones on van difondre la seva fe. Com a resultat, entre 1869 i 1914, el nombre de musulmans de l'Àfrica subsahariana es va pràcticament duplicar.
Durant els primers anys del segle xx, la major part del món islàmic havia estat absorbit per les potències europees. L'Imperi otomà, darrer gran regne de l'àmbit musulmà, va dissoldre's a la fi de la Primera Guerra mundial, i el 1924 es va abolir definitivament la institució del califat, que havia perdurat simbòlicament fins aleshores.

L'islam en el món contemporani

Durant els segles xviii i xix, la constatació, per part de diversos pensadors, de la pèrdua d'influència del món islàmic i de l'estancament de la seva cultura va conduir a una renovada insistència en el pensament original i a l'aparició de moviments de reforma religiosa. A diferència dels principals moviments doctrinals i filosòfics medievals, els corrents moderns es van preocupar fonamentalment de les reformes socials i morals. El primer moviment d'aquest tipus va ser el wahhabisme, anomenat així pel nom del seu fundador, Ibn Abd-al-Wahhab, el qual va sorgir a Aràbia al segle xviii per esdevenir una vasta tendència integrista amb ramificacions en tot el món musulmà. El moviment wahhabita pretenia reactivar l'islam purificat de les seves influències no islàmiques i, en particular, de les que havien "corromput" el seu monoteisme original, subratllant la responsabilitat individual dels musulmans per damunt de l'acceptació passiva de les tradicions.
Altres reformadors islàmics van estar marcats per les idees d'Occident. La figura més influent del segle xix va ser l'egipci Muhàmmad Àbduh, que es troba a l'origen del moviment de la renaixença islàmica conegut com a Nahda; per a Àbduh, la raó i el pensament modern occidental confirmaven la doctrina de l'islam en comptes de soscavar-la i, així, podia ser reformulada en termes moderns. Muhammad Iqbal és un altre filòsof modern que va abordar la reinterpretació de les doctrines islàmiques.
Altres intel·lectuals a TurquiaEgipte i l'Índia van tractar de reconciliar els ensenyaments de l'Alcorà amb les idees sorgides després de l'expansió de la democràcia constitucional, la ciència i la lluita per l'emancipació de la dona. L'Alcorà ensenya el principi del "govern per consulta" que en temps moderns, afirmaven, pot ser realitzat millor per governs representatius que per monarquies. Van advertir que l'Alcorà afavoreix l'estudi i l'explotació de la natura, tot i que els musulmans, després de diversos segles de brillant treball científic i d'haver realitzat una important tasca de transmissió a Europa, el van abandonar després. Sostenien que l'Alcorà havia donat a la dona els mateixos drets que a l'home i que aquests havien estat usurpats pel patriarcat, el qual va abusar de manera ostensible de la poligàmia i d'altres privilegis semblants.
(Continuarà)
(La fotografia correspon a la petita Petra)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís