Jordània, dia 3: de la mar Morta a Petra passant per la Petita Petra (30 de desembre de 2017) (XIX)


Curiositats
Duldul (Porc espí) fou el nom de la mula del profeta Mahoma. Era de color gris i la va rebre al mateix temps que l'ase Yafur (o Ufayr). La va utilitzar en les seves campanyes i era viva quan el profeta va morir. Va morir probablement a Yanbu de vella.”
I més coses, ara sobre el llibre sagrat dels musulmans, l’Alcorà (https://en.wikipedia.org/wiki/Quran; https://ca.wikipedia.org/wiki/Alcor%C3%A0  ):” L'Alcorà (en àrab القرآنal-Qur'ān/qur'ʔaːn/, "lectura en veu alta", "recitació", "predicació") és el llibre sagrat de l'islam.[1] Per als musulmans, aquest llibre conté la paraula de Déu (Al·là), revelada al profeta Mahoma (Muhàmmad) per mitjà de l'arcàngel Gabriel (Jibril). Es tracta igualment del primer llibre escrit en àrab.
L'Alcorà és el llibre sagrat de l'islam. Per als musulmans conté textualment la paraula de Déu i és considerat com a etern i miraculosament inimitable. En la teologia musulmana, l'autoritat de l'Alcorà ho domina tot. Es tracta igualment del primer llibre escrit en àrab i l'estil que utilitza, proper a la poesia, va marcar profundament el desenvolupament de la literatura en aquesta llengua. A causa d'això, en els actes religiosos islàmics es fa servir exclusivament l'àrab: es considera que quan l'Alcorà es tradueix es perd part del missatge que conté; a més, només pot ser copiat en escriptura cal·ligràfica. També es considera que cal escoltar-lo, per la qual cosa, quan se'l llegeix, s'ha de fer en veu alta. Existeixen set sistemes canònics de lectura de l'Alcorà.
Mahoma va transmetre oralment les revelacions que rebia i els auditors les van transcriure en fulles de palmera, trossos de cuir o ossos. A la mort del Profeta, l'any 632, es van començar a reunir els texts fins a quedar fixats, durant el califat d'Uthman ibn Affan (644-655), amb la forma que avui presenten: 114 capítols (sures), cadascun dividit en versicles (aleies).
L'Alcorà també és anomenat, entre altres denominacions, furqān (discriminació entre el bé i el mal), dikr (amonestació), hudā(guia) o simplement kitāb (llibre).
Tota l'obra gira al voltant del tawhid o principi de la unitat absoluta de l'existència, que queda condensat en la fórmula Lā 'ilāha 'illā Llāhu, "No hi ha més divinitat que Déu", i fins i tot Lā 'ilāha 'illāhu, "No hi ha més divinitat que Ell". Aquest és el nucli de la cosmovisió islàmica, del qual es desprèn una concepció holística de l'existència com un tot integrat.
La visió musulmana
Els musulmans defineixen l'Alcorà com un missatge d'Al·là a la humanitat, transmès mitjançant una cadena que comença en Déu mateix, que continua amb l'arcàngel Gabriel i s'acaba en el profeta Mahoma. La tradició diu que aquest missatge fou revelat a Mahoma entre els anys 610 i 632.
El llenguatge del missatge original fou l'àrab. De l'Alcorà se n'han fet traduccions a molts idiomes; ara bé, una traducció de l'Alcorà no és pas la paraula exacta de Déu i, per això, no pot tenir mai el mateix valor que l'original àrab. En realitat, una traducció de l'Alcorà sempre és una interpretació. Això es deu al fet que el text està concebut per a ésser recitat i escoltat; si això no es fa en àrab, la dicció, el ritme i les rimes canvien, per tant pertorben el mateix sentit del missatge. Existeixen set sistemes canònics de lectura de l'Alcorà.
L'Alcorà és una de les dues bases fonamentals de l'islam; l'altra és la sunna, l'exemple donat pel Profeta amb la seva vida. A diferència de la sunna, l'Alcorà és la paraula exacta de Déu, mentre que la sunna només són les paraules i les accions del Profeta, inspirades en la divinitat. L'Alcorà no s'ha expressat pas mitjançant paraules humanes sinó que el seu contingut, lletra per lletra, l'ha fixat Déu mateix.
El Profeta Mahoma és el darrer missatger de Déu a la Humanitat; per tant, l'Alcorà és el darrer missatge que Déu ha enviat i els missatges anteriors (la Torà, els Salms i els Evangelis) han quedat derogats. És una obligació i una benedicció per a tot aquell que sent a parlar de l'existència de l'Alcorà i de l'islam investigar-lo i avaluar-lo per ell mateix.

Inimitabilitat de l'Alcorà

Els musulmans creuen en l'ijaz (اعجاز i'jaz), la inimitabilitat miraculosa de l'Alcorà (el significat precís del terme àrab no és "inimitable", sinó "nul·litat de qualsevol intent d'imitació"). L'ijaz és la creença que cap paraula humana pot coincidir amb les de l'Alcorà ni en el contingut ni en la forma. D'acord amb aquesta doctrina, l'Alcorà és un miracle i, per tant, és la prova que Muhàmmad va ser un autèntic profeta (ja que, segons l'islam, la realització de miracles és un atribut dels profetes). Això té el doble objectiu de demostrar l'origen diví del llibre i l'autenticitat de la profecia de Muhàmmad a qui va ser revelat. La doctrina d'un Alcorà miraculós va madurar durant dos segles fins que a final del segle x se'n van establir els primers treballs.

Estructura i forma

La llengua de l'Alcorà

El text de l'Alcorà fou escrit en àrab, però hi apareixen també paraules d'origen hebreu o siríac, tot i que molts musulmans són contraris a admetre l'existència d'estrangerismes a l'Alcorà, ja que el consideren escrit en la forma més pura de la llengua àrab. Aquests préstecs lingüístics són principalment paraules tècniques com ara injil (= Evangeli), derivada del grec evangeliontaurāt (= la Llei o la Torà), d'origen hebreu; Iblis (= el Dimoni), procedent del grec diabolos. També hi ha traduccions o adaptacions de termes teològics com ara āmana(= creure), d'origen hebreu o arameu i salāt (= pregària), probablement d'origen siríac. L'extensió de l'Alcorà és similar a la del Nou Testament. Per tal de facilitar-ne la recitació durant el mes sagrat de ramadà es divideix en trenta fragments (juz, plural ajzà), un per a cada dia. Tanmateix, la divisió principal de l'Alcorà és en 114 capítols anomenats sures. Amb l'excepció de la primera, una breu pregària que fa d'obertura del llibre, totes les altres estan ordenades no pas segons el seu contingut sinó de la més llarga a la més curta. Com que les sures més llargues es refereixen a la part final del missatge de Mahoma, les sures més antigues són les que es troben al final del llibre i les més noves, al principi.

Sures i aleies

En la versió actual de l'Alcorà, cadascuna de les sures té un encapçalament on hi ha:
·         un títol, derivat d'alguna paraula important a la sura (La vacaEls poetes), però que no és pas una indicació del contingut del capítol
·         la bàsmala, és a dir, la fórmula En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós; aquesta fórmula, però, no apareix pas a la novena sura
·         una indicació sobre si la sura fou revelada a Medina o a la Meca i sobre el nombre dels seus versicles, que pot anar des de tres fins a 386.
·         en alguns 29 casos, unes lletres assenyalades (muqattat), el significat de les quals no s'ha esbrinat del tot; podria ser que es tractés d'abreviatures indicant una determinada col·lecció de sures o bé podria ser que tinguessin un significat esotèric.
Els versicles de l'Alcorà s'anomenen aleies (en àrab aya, plural ayat, que vol dir 'ell canta') i varien molt en la seva longitud. Els versicles més curts acostumen a ser els de les primeres sures, on l'estil de la revelació de Mahoma resulta força semblant al de la prosa rimada, comú entre els àrabs al segle VII. A mesura que els versicles es van fent més llargs, les rimes esdevenen més escasses. Hi ha també un important canvi d'estil en el llenguatge, les primeres sures estan escrites amb frases curtes, expressions vives i força poètica; les darreres esdevenen cada vegada més detallistes, complexes i amb un llenguatge molt prosaic. Així doncs, resulta difícil determinar si una rima marca la fi d'un vers i hi ha variacions en la numeració dels versos, com ara les que es donen entre les edicions usades al món occidental i l'edició d'Egipte considerada oficial.
Generalment, l'Alcorà apareix com el discurs de Déu, que, en moltes ocasions, parla en plural majestàtic. Quan qui parla és Mahoma, les seves paraules apareixen després de la forma imperativa 'digues', per indicar que el Profeta parla només per voluntat de Déu. De vegades, hi apareixen diàlegs en què Mahoma refuta les objeccions que algú presenta a les seves paraules. Els passatges narratius són breus, sovint es fa al·lusió a narracions i personatges d'origen bíblic. L'èmfasi es posa no pas en la narració del fet sinó en el seu caràcter didàctic.
Les sures no acostumen a ser uniformes en estil i en continguts. El text més llarg dedicat a un determinat tema és la sura dotzena, que explica la història de Josep, amb moltes diferències respecte del relat de la Bíblia, que semblen originar-se en fonts jueves. D'altra banda, les sures més llargues es divideixen en breus seccions tractant sobre temes diferents; a més, moltes frases com ara tanmateix, Déu és misericordiós i compassiuDéu és omniscient i savimolts d'ells no saben res apareixen al text sense tenir res a veure amb el context immediat, de tal manera que semblen inserides només per intentar aconseguir la rima desitjada.

L'abrogació

Un element clau per comprendre l'Alcorà és la doctrina de l'abrogació. Segons aquesta, hi ha versicles que són abrogats, és a dir, anul·lats per d'altres; així s'explica que en el text s'hi puguin trobar versicles que en contradiuen d'altres. Generalment, per saber quin és el versicle que abroga i quin és l'abrogat, cal saber quin dels dos és cronològicament anterior, ja que el posterior sempre abroga l'anterior. Els versicles abrogats no tenen cap valor normatiu per als musulmans, ja que només es guien pels versicles no abrogats. Aquest fet, admès per alguns teòlegs musulmans, s'explica pel fet que durant els vint-i-tres anys que durà el període en què Mahoma va rebre les revelacions, les circumstàncies anaren canviant i, doncs, el contingut de la revelació també. Segons ho admeten aquests teòlegs, de les 114, només n'hi ha 43 de no afectades per l'abrogació.
(Continuarà)
(La fotografia és de la posta de sol a la ciutat de Petra)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"