Jordània, dia 3: de la mar Morta a Petra passant per la Petita Petra (30 de desembre de 2017) (XII)


Els musulmans d'Etiòpia afegeixen a aquesta llista una quarta ciutat santa, Harar, que va ser l'antic centre de l'islam a la banya d'Àfrica.
Els xiïtes reconeixen dues altres ciutats santes: Najaf i Karbala, a l'Iraq. A la primera, s'hi troba el mausoleu d'Alí ibn Abi-Tàlib; a la segona, va tenir lloc el "martiri de Hussayn", nét del profeta i fill d'Alí, esdeveniment conegut com la "matança de Karbala" i que constitueix un dels mites fundadors de l'islam xiïta, commemorat cada any durant l'Aixura. Una altra ciutat santa del xiisme és Qom, a l'Iran, centre principal d'erudició d'aquest corrent.
Els sufís i alguns xiïtes també solen recollir-se a les tombes de certs mestres espirituals (xeics o imams) considerats com a sants.
Per tal d'evitar la temptació d'adorar imatges, l'islam ortodox, basant-se en els hadits, tampoc no encoratja (i fins i tot prohibeix) les representacions de figures humanes, tant en pintura que en escultura. Per això, com a símbols decoratius, s'han desenvolupat més aviat la cal·ligrafia (reprenent sobretot versicles de l'Alcorà), les formes geomètriques o representacions de la Kaba.
El color verd se sol associar a aquesta religió, ja que es va utilitzar d'hora en les banderes com a símbol del color del paradís. Tot i així, al llarg de la història, l'islam ha estat simbolitzat per altres colors: els fatimites van utilitzar el verd, però el color dels omeies va ser el blanc, els dels haiximites va ser el vermell (símbol de la sang dels màrtirs) i els abbàssides van utilitzar el negre.
Finalment, el símbol utilitzat més sovint és el creixent lunar i l'estrella, que de fet prové de l'Imperi bizantí, i va ser reprès per l'Imperi otomà.
Societat
Moltes pràctiques socials són especificades per la xaria i l'àdab (codi islàmic de l'etiqueta). Desenvolupades i detallades pel fiqh, les diferents normes han variat al llarg del temps i algunes són diferents d'una contrada a l'altra. D'altra banda, sovint hi ha confusió entre regles religioses i costums locals i, en certs països islàmics, la llei civil pot desaconsellar o teòricament prohibir certes d'aquestes pràctiques. L'Alcorà especifica una sèrie de lleis (hudud), d'altres provenen dels hadits. Els pecats considerats més greus són el politeisme, l'assassinat, l'adulteri, el robatori i la injustícia

Vida personal i familiar

L'etiqueta inclou costums força estesos, com dir les fórmules as-salamu alaykum ('la pau sigui amb vosaltres') per saludar o bismil·lah ('en nom de Déu') abans dels àpats, així com el fet d'utilitzar només la mà dreta per a menjar i beure.
Les regles religioses també detallen molts aspectes de la higiene: per exemple, es practica la circumcisió, i els rituals de l'enterrament inclouen la recitació d'una oració fúnebre (salat al-janazah), així com rentar i embolcallar el difunt en un sudari abans d'enterrar-lo en una tomba. També es legisla sobre la dieta: hi ha substàncies prohibides com el porc, la sang, la carronya i l'alcohol; tota carn ha de procedir d'un animal herbívor sacrificat segons un cert ritual purificador (dhabiha), excepte els animals fruit de la cacera personal.
La xaria defineix igualment les obligacions i drets legals dels membres de la família, considerada com la unitat bàsica de la societat. Es tracta d'un sistema patriarcal: el pare és considerat com a responsable financer de la família i ha de vetllar pel seu benestar. El matrimoni és un contracte civil que consisteix en una oferta i en la seva acceptació entre les dues parts en presència de dos testimonis qualificats: el nuvi ha de pagar un dot (mahr) a la núvia segons el que estipula el contracte. La llei religiosa accepta la poligàmia: un home pot tenir fins a quatre esposes a condició de poder garantir un tractament estrictament igual entre elles, mentre que la dona només pot tenir un marit. També es considera la repudiació (talaq).
Pel que fa a la indumentària, l'etiqueta i la llei islàmica preconitzen la modèstia i el pudor. Un dels costums més estesos per part de les dones musulmanes és el de cobrir-se els cabells amb diversos models de vel o hijab, tot i que els estudiosos no estan d'acord en si els texts sagrats justifiquen aquesta pràctica.
La xaria, fruit del context i l'època en què es van anar dictant les lleis, permet una interpretació variada dels drets i deures de la dona, que en la pràctica sovint s'ha decantat vers el patriarcat estricte. Les prescripcions de l'Alcorà van millorar les condicions de la dona en relació amb els comportaments tribals de l'època preislàmica; l'home i la dona van ser declarats iguals "excepte que l'home se situa en un pla superior, ja que és el responsable de la subsistència de la família." Així, si la dona rep herència, aquesta és menor que per a l'hereu mascle i, en cas de judici, el seu testimoniatge té la meitat de valor que el d'un home. A partir del segle xx, els reformadors socials musulmans han argumentat, amb un èxit variable, en contra de certes pràctiques tradicionals, com la poligàmia, la purdah (reclusió de les dones) o certs costums referents als vestits. Alhora, moltes dones musulmanes han tractat de conciliar la tradició amb la modernitat mitjançant la combinació d'una vida activa amb la modèstia exterior.

Religió i política

La unió indissociable dins de l'islam entre totes les esferes de la vida implica que la política estigui igualment associada a consideracions religioses, així com els aspectes econòmicmilitar.
·         El sistema polític ideal des del punt de vista religiós és el califat: el mot califa designa el "successor de Muhàmmad", aquell qui, com el profeta, és capaç de garantir la unitat de l'Umma i de dirigir-la segons les lleis divines. Aquesta institució, però, es va afeblir ràpidament fins a desaparèixer completament amb la fi de l'Imperi otomà (1923), que encara feia servir aquesta denominació. La seva reposició és el somni de molts islamistes, considerant-la l'únic remei perquè els creients segueixin la via justa dictada per Déu. Després de la colonització del món islàmic per part dels europeus, certs països s'han constituït en estats islàmics, és a dir, que estan oficialment regits per la xaria, com l'Aràbia Saudita o l'Iran. Els altres han combinat amb percentatge diferent una legislació laica amb els continguts de la llei religiosa.
·         L'economia en l'islam gaudeix igualment d'unes determinades característiques pròpies, com la utilització del zakat (impost canònic) pel bé de la comunitat, la prohibició d'elements d'incertesa en els contractes i la prohibició de la usura. Actualment, aquest sistema econòmic es descriu sovint com una tercera via entre capitalisme i socialismesense els seus inconvenients i obté un cert ressò en el món occidental com a alternativa més segura pel que fa als aspectes financers. D'altra banda, històricament, la moneda pròpia del món islàmic ha estat (i continua sent en molts països) el dinar.
·         L'aspecte militar també és considerat dins de la xaria. L'Alcorà inclou el concepte de gihad, que significa 'lluita'; aquesta es pot entendre a diferents nivells: lluita del bé contra el mal, utilitzada per aconseguir la perfecció moral i espiritual a nivell personal, però igualment lluita legítima de la comunitat contra els seus enemics. Aquest darrer aspecte és el que ha justificat que la gihad s'entengui com a 'guerra santa', la qual està molt codificada per la jurisprudència islàmica.
(Continuarà)
(La imatge és també de la petita Petra)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís