Jordània, dia 3: de la mar Morta a Petra passant per la Petita Petra (30 de desembre de 2017) (XI)


Llei islàmica

La llei islàmica, la xaria ('el camí'), es va desenvolupar per permetre als fidels de seguir els manaments divins, ja que es considera que en la seva obediència rau l'única possibilitat de salvació. Per a un creient, tots els actes de la vida quotidiana s'han de practicar a la llum d'aquest principi de submissió a Déu. Aquesta llei cobreix, doncs, tots els àmbits de la vida (des de la manera correcta de vestir-se, l'alimentació, la família, el matrimoni, les herències, els contractes, l'economia o el dret penal, fins al dret militar) i defineix bàsicament el que és lícit (halal) i el que és il·lícit (haram).
La seva aplicació pràctica es realitza amb fàtues, decisions doctrinals adoptades per erudits religiosos (muftís) a partir de la interpretació de l'Alcorà i la sunna, seguint les regles tradicionals (ussul al-fiqh). L'ús de la interpretació permet, però, l'adopció de diversos punts de vista, per la qual cosa no es pot parlar d'"una xaria", ja que no existeix una sola llei islàmica codificada.
Aquesta diversitat jurídica és una característica majoritàriament acceptada en l'islam, legitimada molt d'hora per hadits en què Muhàmmad hauria dit, per exemple, "sigui quin sigui el company meu que seguireu, estareu en el bon camí".


Jurisprudència

El fiqh és la jurisprudència islàmica que mira d'aclarir, en cada cas, "el que s'exigeix (fardh), el que està prohibit (haram), recomanat (mostahab), desaprovat (makrú) o merament permès (mubà)".Va aparèixer per tal de convertir les directives dels texts sagrats en una legislació aplicable, i amb aquest objectiu, els juristes islàmics (alfaquins) utilitzen dos mètodes d'interpretació: el consens de la comunitat (ijmà) i l'analogia (qiyàs). Aquestes dues fonts d'estudi, junt amb les dues fonts documentals, s'anomenen les "arrels de la llei" (ussul al-fiqh).
Durant els dos primers segles d'existència de l'islam, es van desenvolupar nombroses escoles de jurisprudència (màdhhabs), de les quals actualment en resten actives quatre de principals dins del sunnisme (les escoles xafiïtahanafitamalikita i hanbalita), que malgrat llurs diferències es reconeixen totes com a legítimes, i una dins del xiisme (la jafarita).
Corrents de pensament
Als seus inicis, l'islam naixent es va confrontar amb les idees de les cultures mil·lenàries que va conquerir i les dels fidels d'altres religions que va assimilar. Per tal d'afirmar-se i distingir-se, la nova religió va efectuar un important esforç de pensament tenint recurs en l'especulaciófilosòfica. Aquest mètode d'estudi va afavorir el floriment d'una gran activitat intel·lectual i va propiciar el desenvolupament de la ciència.
Cal distingir, però, dos corrents dins d'aquest pensament islàmic especulatiu: el kalam, que tracta sobretot de qüestions teològiques, mirant de demostrar que el missatge alcorànic és més plausible que el dels seus adversaris, i la fàlsafa que, centrant-se a interpretar l'aristotelismei el neoplatonisme, va defensar el valor superior de la raó per a comprendre aquest mateix missatge i el món en general. Hi hagué intents posteriors per part de filòsofs-teòlegs d'harmonitzar les dues tendències, en particular els d'Avicenna i Averrois, així com els d'Ibn al-Hàytham (Alhazen), Al-BiruníIbn Tufayl i Ibn an-Nafís.

Escoles teològiques (kalam)

La primera escola important de teologia islàmica va ser el mutazilisme, que subratllava la compatibilitat entre religió i lògica, defensant la noció de lliure albir i la validesa de l'ús de la raó per a comprendre i explicar la fe. La seva teologia va esdevenir ràpidament molt influent fins a ser establerta com a credo oficial pel califa Al-Mamun, que va regnar entre 814 i 833.
Cap al segle X, però, es va produir una reacció, la dels aixarites; aquests negaven el lliure albir, considerant el concepte incompatible amb el poder absolut i la voluntat de Déu, i rebutjaven que la raó humana pogués conduir al coneixement del bé i del mal. Els conceptes d'aquesta escola es van anar imposant amb lentitud entre els sunnites fins a esdevenir predominants, i el mutazilisme va acabar per dissoldre's completament. Tanmateix, la influència d'aquest corrent va marcar amb profunditat moltes nocions de l'islam.
Altres escoles teològiques van ser el maturidisme, variant de l'escola aixarita, o el murgisme, de concepcions tolerants i influent durant el període omeia, però que va acabar sent considerada com "bida", o innovació no ortodoxa. També va ser important l'atharisme, que considerava que calia seguir els texts al peu de la lletra, sense cercar a interpretar-los, i que va influir fortament l'escola jurídica hanbalita i, mitjançant aquesta, el wahhabisme.

Filosofia (fàlsafa)

El mecenes i erudit Al-Kindí (segle IX) és considerat el pare de la filosofia islàmica, en contribuir a sintetitzar el neoplatonisme gràcies a les primeres traduccions dels filòsofs grecs a l'àrab. Tot i així, la seva via era més aviat propera a la del kàlam. Molt més radical va ser Ar-Razí, fervent partidari del racionalisme, però les seves propostes filosòfiques no van obtenir gaire ressò. Va ser a partir d'Al-Farabí i els seus successors, Avicenna i Averrois, que van sistematitzar les obres lògiques d'Aristòtil, que la fàlsafa pot considerar-se una plena disciplina. Aquesta va mirar de conciliar raó, revelació i profetisme, però va acabar topant-se amb l'oposició de certs esperits religiosos, com Al-Ghazalí, i de mica en mica va periclitar. Amb tot, la feina feta pels filòsofs musulmans va marcar el renaixement de la filosofia occidental medieval i va continuar desenvolupant-se mitjançant aquesta.
Lloc sants i símbols
Per a no desviar els fidels de la noció d'unicitat divina (només Déu mereix l'adoració), l'islam no integra la devoció envers objectes o sants. Nogensmenys, hi ha tres ciutats que es consideren com a sagrades per albergar indrets d'un simbolisme molt especial:
·         La primera ciutat santa és la Meca (Makka), a l'Aràbia Saudita, on es troba la Kaba. Segons la tradició, aquest edifici va ser el primer lloc de culte a la Terra, construït per Adam i reconstruït per Ibrahim (Abraham) per ordre divina. La Kaba és considerada el centre de l'islam, indret vers el qual tots els fidels del món s'orienten per a pregar (alquibla). Cada musulmà ha de pelegrinar-hi almenys una vegada a la vida si en té la capacitat física i financera.
·         La segona és Medina (Al-Madina), ciutat on el profeta Muhàmmad va emigrar durant l'episodi alcorànic de l'hègira, i on va morir i s'hi troba enterrat (a la mesquita del Profeta).
·         La tercera és Jerusalem (Al-Quds), amb la mesquita d'Al-Aqsa i la Cúpula de la Roca, lloc des d'on, segons la tradició, Muhàmmad va efectuar un viatge miraculós vers Déu (Làylat al-Miraj).
(Continuarà)
(La fotografia és de l'entrada a la petita Petra)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís