Jordània, dia 3: de la mar Morta a Petra passant per la Petita Petra (30 de desembre de 2017) (X)


·         La realitat dels àngels (malaika): la paraula àrab per dir àngel (malak) significa 'missatger', així com els mots equivalents en hebreu(malakh) i en grec (angelos). Segons l'Alcorà, els àngels no tenen lliure albir i adoren Déu amb una obediència total. Tenen la missió de "comunicar les revelacions de Déu, glorificar Déu, enregistrar les accions de cada persona i acompanyar la seva ànima en el moment de la mort". Es creu que poden intercedir en favor de l'ésser humà i és permès adreçar-los pregàries.
·         La legitimitat de les sagrades escriptures (kutub): d'acord amb la doctrina islàmica, hi ha hagut diverses Escriptures revelades al llarg de la història, de les quals les més conegudes són l'Alcorà revelat a Muhàmmad, la Torà (At-Tawrat) revelada a Moisès, el Llibre dels Salms (Az-Zabur) revelat a David i l'Evangeli (Al-Injil) revelat a Jesús. Si bé totes han estat veritables revelacions divines, per als musulmans l'Alcorà és l'únic llibre en què el contingut roman intacte, mentre que el dels altres texts hauria estat alterat.
«
Dieu: creiem en Déu i en el que se'ns va revelar, en el que va revelar a Abraham, a Ismael, Isaac, Jacob i a les dotze tribus, i el que va revelar a Moisès, Jesús i als profetes. No discriminem entre ells, i ens sotmetem a Ell.
»
— Alcoràsura 2:36
·         Els profetes com a veritables missatgers de Déu (nabí): l'Alcorà afirma que Déu va enviar missatgers (profetes) en diferents èpoques per explicar a cada comunitat que cal seguir les seves lleis; afirma que cadascun va ser veraç i just, obeint els designis de Déu, i cap no va canviar o alterar el seu missatge. Especifica que tots van ser éssers humans, creacions de Déu sense qualitats divines, però que se'ls va permetre realitzar miracles (el miracle de Muhàmmad va ser relatar l'Alcorà). Els texts expliquen que Adam va inaugurar aquesta funció profètica i que va ser clausurada per Muhàmmad, qualificat de "segell de la profecia". S'esmenten més de 20 profetes, entre els quals Abraham (Ibrahim), David (Dàwud), Isaac (Ishaq), Ismael (Ismaïl), Jacob (Yaqub), Joan Baptista (Yahya), Jetró (Xuayb), Job (Ayyub), Jonàs (Yunus), Josep (Yússuf), Lot (Lut), Moisès (Mussa), Noè (Nuh), Salomó (Sulayman), Zacaries (Zakariyà) i Jesús (Issa) (a qui es nega, no obstant, la seva qualitat de "fill de Déu").
·         L'existència d'un Judici Final (qiyama): els musulmans creuen en el "dia de la Resurrecció", Yawm al-Qiyama (o Yawm ad-Din, "dia del Judici" o as-saa, "L'Última Hora") i en tota una sèrie d'esdeveniments escatològics associats. Aquell dia els humans ressuscitaran de la mort en carn i ossos i veuran Déu, el qual els jutjarà sense intermediaris; segons els seus actes en vida, aniran al paradís (jannà) o a l'infern (jahannama); els profetes podran intercedir davant Déu en els casos dubtosos. Certs d'aquests detalls i d'altres són descrits en l'Alcorà, però molts provenen de la tradició i de les interpretacions dels experts en llei islàmica (ulemes). Per això, alguns aspectes permeten diverses visions i són causa de controvèrsies teològiques, com el temps que passaran els condemnats a l'infern o l'afirmació que es ressuscitarà literalment en carn i ossos. Fins i tot, corrents místics interpreten els plaers del paradís com a símbol de l'obtenció d'una consciència extàtica de Déu.
·         La predestinació (qàdar): segons la creença islàmica en la predestinació, Déu coneix i controla completament tots els esdeveniments del món; tot el que passa, sigui bo o dolent, ha estat escrit per endavant i no pot succeir res que no estigui permès per Déu. Malgrat això, segons els teòlegs musulmans, l'ésser humà té el lliure albir pel fet de poder de triar entre el bé i el mal i és, per tant, responsable dels seus actes. Segons la tradició islàmica, tot el que ha estat decretat per Déu es troba escrit en una Taula Preservada(Al-Lawh al-Mahfuz).
Texts i lleis
En l'islam, la visió de la societat és teocràtica, en el sentit en què l'objectiu dels musulmans és seguir "la llei de Déu a la Terra". Per als creients, totes les esferes de la vida (espiritual, ritual, personal, familiar, política o econòmica) formen una unitat indivisible. Així apareix el concepte de "llei islàmica", la xaria, per ajudar a definir quins comportaments estan d'acord amb la llei divina i quins no. La xaria es basa en les dues fonts documentals musulmanes, l'Alcorà (considerat com la paraula de Déu) i la sunna (l'exemple del profeta), i quan no troba una resposta prou clara en els textos, utilitza diferents mètodes d'interpretació, constituint així una jurisprudència religiosa (fiqh). Això implica que molts costums i regles d'aquesta religió procedeixen de la tradició i la interpretació, i no pas directament de l'Alcorà, per la qual cosa algunes són discutides pels erudits i certes n'han variat amb el pas del temps.
Alcorà
L'Alcorà (Al-Quran, 'lectura en veu alta', 'recitació', 'predicació') és el llibre sagrat de l'islam. Per als musulmans, conté textualment la paraula de Déu i és considerat com a etern i miraculosament inimitable (ijaz). En la teologia musulmana, l'autoritat de l'Alcorà ho domina tot. Es tracta igualment del primer llibre escrit en àrab i l'estil que utilitza, proper a la poesia, va marcar profundament el desenvolupament de la literatura en aquesta llengua.
A causa d'això, en els actes religiosos islàmics, es fa servir exclusivament l'àrab: es considera que quan l'Alcorà es tradueix es perd part del missatge que conté; a més, només pot ser copiat en escriptura cal·ligràfica. També es considera que cal escoltar-lo, per la qual cosa, quan es llegeix, s'ha de fer en veu alta. Existeixen set sistemes canònics de lectura de l'Alcorà.
Muhàmmad va transmetre oralment les revelacions que rebia i els auditors les van transcriure en fulles de palmera, trossos de cuir o ossos. A la mort del profeta, l'any 632, es van començar a reunir els textos fins a quedar fixats, durant el califat d'Uthman ibn Affan (644-655), amb la forma que avui presenten: 114 capítols (sures), cadascun dividit en versicles (ayat).

Tradició del profeta

L'Alcorà proposa moltes normes de comportament per als fidels; no obstant això, hi ha molts altres aspectes no especificats, tant religiosos com seculars. Per a trobar respostes, l'islam cerca en els hadits, uns texts que recullen les dites i accions de Muhàmmad, transmesos pels seus contemporanis (els "companys del profeta" o sahaba), i que són considerats com a exemples a seguir per als musulmans. El conjunt dels hadits i les seves interpretacions han constituït la sunna, és a dir, "la tradició del profeta".
Els hadits han estat compendiats en diversos reculls, classificats segons la seva credibilitat, i els més importants són el Recull de Bukharí i el Recull de Múslim.
(Continuarà)
(La fotografia és del camí cap a la petita Petra)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís