Jordània, dia 3: de la mar Morta a Petra passant per la Petita Petra (30 de desembre de 2017) (XIII)


Art i cultura

La cultura islàmica va tenir des del començament un caràcter eclèctic: els territoris conquerits als bizantins i als perses sassànidespertanyien a dues de les cultures més desenvolupades de la seva època. La integració d'aquestes amb les tradicions àrabs van donar lloc al que s'anomena civilització islàmica, que va ser, al marge de la llunyana civilització xinesa, la més desenvolupada del món durant l'edat mitjana. Tant el califat omeia com l'abbàssida van conèixer una gran esplendor, i quan la fragmentació política semblava debilitar la puixança de l'Islam, va sorgir a l'Àndalus el brillant califat de Còrdova (929-1031), un dels cims culturals de tota l'edat mitjana. Aquesta cultura islàmica va destacar en els camps de la literatura, la ciència i la filosofia; això no obstant, des del final de l'edat mitjana es va produir un estancament cultural que contrasta amb la vitalitat que va adquirir la cultura europea.
L'art islàmic sobresurt principalment en els camps de l'arquitectura, la cal·ligrafia, la pintura i la ceràmica. La seva expressió més important és probablement l'arquitectura, en particular la de les mesquites i les madrasses. Aquesta arquitectura no és uniforme, i va barrejar-se amb els estils presents en els diversos països on va florir: Al nord d'Àfrica i i a la península Ibèrica, per exemple, va incloure elements romans i bizantins, com es pot veure a la mesquita de Kairuan, al palau de l'Alhambra de Granada o la mesquita de Còrdova. Pel seu cantó, l'arquitectura mogola va sintetitzar els estils islàmic, persa, indi i turc, i n'és un exemple el Taj Mahal.

Altres aspectes

·         La mesquita és el lloc de culte dels musulmans; encara que la seva funció principal és servir de lloc de pregària, també és important per a la comunitat musulmana com a indret de trobada i d'estudi.
·         Els calendari islàmic és un calendari lunar. L'inici oficial de l'època musulmana va ser triat per celebrar l'hègira (any 622 dC), que va significar l'acte fundacional de la comunitat islàmica (Umma). Aquest calendari consta de dinou anys ordinaris de 354 dies i onze anys de traspàs de 355 dies en un cicle de trenta anys. Els mesos comencen quan es veu el primer creixent de lluna a partir de la lluna nova. Un dia en el calendari islàmic es defineix de vespre a vespre.
·         Les festivitats islàmiques s'escauen en dates fixes del calendari lunar, per la qual cosa es produeixen en les diferents estacions en relació amb el calendari gregorià. Les celebracions més importants són l'Id al-Fitr ('festa de purificació'), l'1 de xawwal, que marca la ruptura del dejuni del mes de ramadà, i l'Id al-Ad·ha ('festa del sacrifici'), celebrada el 10 de dhu-l-hijja coincidint amb la fi del pelegrinatge a la Meca.
·         Hi ha molts termes en l'islam per a referir-se als càrrecs religiosos, tot i que, en no haver-hi clergat, aquests mots defineixen, de fet, els diversos tipus d'erudits i juristes dedicats als diferents camps dels estudis islàmics. En el sentit més ampli, es fa servir el terme ulema per a descriure aquells que han completat diversos anys de formació i estudi de les ciències islàmiques, com els muftís, els cadis, els alfaquins o els mújtahids. També hi ha els mul·làsimams i mawlas, considerats com a autoritats només per alguns corrents de l'islam.


Història
En temps de Muhàmmad, la península Aràbiga estava habitada per beduïns nòmades dedicats a la ramaderia i al bandidatge, i per ciutadans que vivien del comerç, en general prop de les costes. La religió dels àrabs de llavors era politeista, encara que existia una antiga tradició de monoteisme o, si més no, la creença en una divinitat suprema. Les comunitats jueves i cristianes, potser, van contribuir a crear una major receptivitat cap a les doctrines monoteistes, tot i que ni el judaisme ni el cristianisme van atreure els àrabs. Abans de Muhàmmad, hi va haver alguns predicadors monoteistes, encara que amb poc d'èxit. L'islam va incloure elements arrelats en la tradició àrab preislàmica. Així, per exemple, institucions tan importants com la peregrinació al santuari de la Kaba van ser integrades, encara que modificades.

Muhàmmad

Muhàmmad (570 - 632) va tenir la seva primera experiència profètica als quaranta anys quan, segons va afirmar, se li va aparèixer l'arcàngel Jibril (Gabriel) en una visió. Muhàmmad va confiar a la seva família (pertanyent a la tribu quraixita, que gaudia del poder polític a la Meca) i amics íntims el contingut d'aquesta visió i d'altres posteriors. Al cap de quatre anys, va començar a predicar en públic a la seva ciutat natal i principal nucli comercial d'Aràbia, la Meca. Davant l'hostilitat dels habitants d'aquesta ciutat, va marxar a Medina l'any 622. Aquest esdeveniment, l'hègira o emigració, marca el primer any del calendari islàmic. A la ciutat de Medina, Muhàmmad va adquirir ben aviat una autoritat espiritual i temporal, i va arribar a ser reconegut com a legislador i profeta. Després de vèncer l'oposició àrab i jueva que havia trobat a Medina, va emprendre una guerra contra la Meca. De mica en mica, les tribus àrabs li van declarar llur lleialtat i la Meca es va retre l'any 630. Quan Muhàmmad va morir era el màxim dirigent d'un estat àrab que incrementava el seu poder amb una gran rapidesa.
Els ensenyaments centrals de Muhàmmad eren que Déu era bo, omnipotent i únic, la necessitat que la generositat i la justícia guiessin les relacions humanes, i va establir la igualtat entre els creients, sense distincions de nacionalitat, ètnia, rang social o sexe (Umma).

 

 

Període primerenc

Entre els anys 632 i 750, sota el regnat dels quatre primers califes i dels omeies, es va produir una expansió territorial fulgurant de l'islam, que va sotmetre imperis tan importants com el persa o el bizantí, dominant un territori que anava des de la península Ibèrica fins a l'actual Pakistan. Altrament, durant aquestes dues centúries i les dues immediatament posteriors, es van desenvolupar les qüestions legislatives i teològiques bàsiques de l'islam ortodox. Aquest període va veure també les dues primeres fitnes que van provocar el cisma entre sunnites i xiïtes, així com el naixement del sufisme, inspirat en exemples d'ascetes com Al-Hàssan al-Basrí.
Per a l'aristocràcia omeia, l'islam era la religió exclusiva dels àrabs; l'economia de l'imperi es va basar en els impostos pagats per la majoria de no musulmans (dhimmis) a la minoria d'àrabs musulmans. Un no-àrab que volia convertir-se a l'islam havia de d'integrar-se primer a una tribu àrab, i fins i tot després de la conversió, aquests nous musulmans (mawali) no aconseguien la igualtat social i econòmica amb els àrabs. Els descendents de l'oncle de Muhàmmad, Al-Abbàs ibn Abd-al-Múttalib, van reunir contra els omeies els mawalidescontents, els àrabs pobres i alguns xiïtes i van enderrocar-los amb l'ajut del general Abu-Múslim, inaugurant la dinastia abbàssida l'any 750.
(Continuarà)
(La imatge és de la Petita Petra)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís