Jordània, dia 3: de la mar Morta a Petra passant per la Petita Petra (30 de desembre de 2017) (XVII)


Els primers cinc anys a Medina

A Medina, a Mahoma li van donar un camp i li van construir una casa, on els musulmans acudien a pregar; després de mort Mahoma, aquesta casa va esdevenir la mesquita de Medina.
D'entre els emigrants, és a dir, els que havien vingut de la Meca amb Mahoma, alguns van dedicar-se al comerç al mercat local, dirigit per clans jueus, mentre que d'altres, amb l'aprovació de Mahoma, van dedicar-se a assaltar caravanes de mercaders de la Meca que es dirigien cap a Síria; Mahoma mateix va dirigir tres d'aquests assalts el 623, que fracassaren perquè algun traïdor va avisar els mercaders de la Meca. Finalment, el gener del 624, un petit escamot va ser enviat cap a l'est, amb ordres de dirigir-se a Nakhla, a prop de la Meca, per atacar una caravana procedent del Iemen; l'èxit d'aquest atac, dut a terme contrariant els costums religiosos sobre seguretat, va fer que a la Meca s'adonessin del perill que representava Mahoma.
Moltes tribus beduïnes s'uniren a Mahoma i es convertiren a l'islam atretes pel botí resultant dels atacs a les caravanes de mercaders. Malgrat tots els intents que féu per aconseguir-ho, els jueus no volgueren acceptar la doctrina de Mahoma.
Després de la victòria de Nakhlah, Mahoma va canviar la seva política envers els jueus; va deixar de fer-los concessions per intentar aconseguir que el reconeguessin com a profeta i va prendre certes mesures com ara ordenar als fidels musulmans que deixessin de pregar mirant cap a Jerusalem, tal com fins aleshores ho havien fet, i comencessin a pregar en direcció a la Meca, com d'ençà de llavors ha estat el ritu musulmà.
Pel març del 624, Mahoma va dirigir un escamot de tres-cents treze homes per assaltar una rica caravana de la Meca que tornava de Síria; la caravana, dirigida per Abu-Sufyan ibn Harb, el cap del clan dels Omeia, va eludir els musulmans desviant-se de la ruta; ara bé, Abu Jahl, el cap del clan dels Banu Makhzum, va voler posar fi al bandidatge de Mahoma i la seva banda; per això, va marxar amb una troba de 1450 homes per atacar-lo, cosa que va donar lloc a la batalla de Badr (15 de març del 624); en aquesta batalla, entre els soldats de la Meca va haver-hi setanta morts, entre les quals el mateix Abu Jahl, i setanta presoners,[9] mentre que només van morir catorze musulmans. Mahoma va interpretar aquest resultat com una confirmació divina de la seva condició de Profeta, i els musulmans celebraren la victòria amb joia i alegria. Després d'aquesta victòria, a Medina foren assassinades tota una sèrie de persones que havien expressat el seu desacord amb Mahoma escrivint poemes satírics ridiculitzant-lo; fou aleshores que Mahoma va expulsar de la ciutat el clan jueu que controlava el mercat de Medina.
Segons explica la tradició, Kab ibn al-Àixraf era un jueu que havia conspirat per matar Mahoma així com havia cantat cançons burlesques sobre les dones musulmanes. Mahoma va demanar si algú estava disposat a matar-lo. Segons Ibn Hixam, un cronista musulmà dels primers temps, Mahoma va autoritzar Muhàmmad ibn Màslama, que s'havia ofert com a voluntari per assassinar el jueu, a mentir i enganyar per dur a terme la seva missió. A més, Mahoma va usar el cas de Kab ibn al-Àixraf com a pretext per donar l'ordre de matar i perseguir tots els jueus.
En una altra ocasió, després d'haver sotmès un poble jueu, com ho era el clan dels Bani Qurayza, Mahoma va ordenar que tots els homes adults (entre set-centes i mil persones) fossin decapitats a la plaça; les dones i les criatures foren venudes com a esclaus i el poble va ser arrasat.

Els matrimonis de Mahoma

Enfortit en la seva condició d'autòcrata per la victòria de Badr, Mahoma va afirmar la seva posició mitjançant una política matrimonial: va casar les seves filles Fàtima amb Alí ibn Abi-Tàlib (futur califa) i Umm-Kulthum bint Muhàmmad amb Uthman ibn Affan, que en el futur també esdevindria califa. Mahoma mateix va casar-se amb Hafsa bint Úmar, filla d'Úmar, l'anterior marit de la qual havia estat un dels soldats musulmans morts a Badr, i amb Àïxa bint Abi-Bakr, filla d'Abu-Bakr, qui, a la mort de Mahoma, esdevindria califa; en el moment de celebrar-se el matrimoni, Àïxa només tenia sis anys i el matrimoni fou consumat tres anys més tard, quan Àïxa tenia nou anys; aquesta edat infantil d'Àïxa en el moment de consumar el seu matrimoni amb Mahoma, qui ja devia tenir cinquanta-tres anys, ens ve demostrada per alguns hadits. Àïxa, segons la tradició, fou, després de Khadija, l'esposa preferida del Profeta.
Mahoma va arribar a tenir fins a setze esposes. L'islam permet els homes tenir quatre dones; ara bé, Mahoma va explicar revelacions en què Déu l'autoritzava a ell especialment a superar el nombre de quatre esposes; a més de les seves setze esposes, Mahoma va tenir dues concubines-esclaves i va gaudir dels favors de quatre dones que se li lliuraren en acte de devoció. Després de la victòria dels musulmans a la batalla de Khàybar, on hi foren morts el seu marit i tota la seva família, una dona anomenada Safiyya fou sortejada com a botí de guerra entre la tropa musulmana; ara bé, en saber de la seva incomparable bellesa, Mahoma ordenà que Safiyya li fos concedida a ell com a esposa. Rayhana, una noia jueva, fou també un botí de guerra que Mahoma aconseguí després de la victòria sobre els Banu Quraydha. La setena esposa de Mahoma fou Zàynab; en un principi, ella estava casada amb Zayd, fill adoptiu del Profeta; ara bé, Mahoma se'n va enamorar i després d'aconseguir que Zayd se'n divorciés, ell s'hi va casar; aquest fet va causar escàndol entre els àrabs; Mahoma va resoldre la situació revelant un missatge de Déu autoritzant el casament del Profeta amb Zàynab.
Maria la Copta fou un regal que el governador d'Egipte féu a Mahoma; ara bé, Maria va refusar convertir-se a l'islam i va romandre fidel al cristianisme, la seva religió; per això, Mahoma no s'hi va casar i es va limitar a tenir-la com a concubina-esclava.
En diferents ocasions, Mahoma aconsellava als homes musulmans casar-se amb dones atractives ja fos per la seva riquesa, bellesa o per la possibilitat de convertir-les a l'islam.

Esposes oficials

·        Khadija bint Khuwàylid
·        Sawdà bint Zama
·        Àïxa bint Abi-Bakr
·        Zàynab bint Khuzayma
·        Zàynab bint Jahx
·        Juwayriyya bint al-Hàrith
·        Safiyya bint Huyayy
·        Ramla bint Abi-Sufyan
·        Maymuna bint al-Hàrith

Altres esposes

·        Rayhana bint Zayd ibn Amr
·        Màriya al-Qibtiyya

La batalla d'Uhud

Aquell mateix any de 624, Mahoma va aconseguir algunes victòries atacant tribus nòmades que li eren hostils; ara bé, Abu Sufian de la Meca va entrar a l'oasi de Medina amb uns tres mil homes; Mahoma tenia la possibilitat de refugiar-se en unes fortaleses inexpugnables existents a Medina, ara bé, això hauria significat permetre als de la Meca destruir les collites dels camps sembrats més enllà de les muralles de Medina, per això, Mahoma va haver de sortir a enfrontar-se amb Abu Sufian; la batalla entre els dos exèrcits, esdevinguda el 19 de març de 625 als turons d'Uhud,[10] va tenir un resultat incert; després de la batalla d'Uhud, en la qual no havia estat vençut però tampoc no havia derrotat els mecans, Mahoma va témer que Déu no hagués abandonat els musulmans i la seva fe va experimentar uns moments de dubte, que aviat va saber superar per tornar a infondre confiança en els seus seguidors.
(Continuarà)
(La fotografia és de la ciutat nova de Petra, a la ciutat rosa de Petra)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís