Jordània, dia 3: de la mar Morta a Petra passant per la Petita Petra (30 de desembre de 2017) (XVII)
Els primers cinc anys
a Medina
A Medina, a Mahoma li van donar un camp i li van construir una
casa, on els musulmans acudien a pregar; després de mort Mahoma, aquesta casa
va esdevenir la mesquita de Medina.
D'entre els emigrants, és a dir, els que havien vingut de la Meca
amb Mahoma, alguns van dedicar-se al comerç al mercat local, dirigit per clans
jueus, mentre que d'altres, amb l'aprovació de Mahoma, van dedicar-se a assaltar
caravanes de mercaders de la Meca que es dirigien cap a Síria; Mahoma mateix va
dirigir tres d'aquests assalts el 623, que fracassaren perquè algun traïdor va avisar els mercaders de
la Meca. Finalment, el gener del 624, un petit escamot va ser enviat cap a l'est, amb ordres de
dirigir-se a Nakhla, a prop de la Meca, per atacar una caravana procedent del Iemen;
l'èxit d'aquest atac, dut a terme contrariant els costums religiosos sobre
seguretat, va fer que a la Meca s'adonessin del perill que representava Mahoma.
Moltes tribus beduïnes s'uniren a Mahoma i es convertiren a l'islam
atretes pel botí resultant dels atacs a les caravanes de mercaders. Malgrat
tots els intents que féu per aconseguir-ho, els jueus no volgueren acceptar la
doctrina de Mahoma.
Després de la victòria de Nakhlah, Mahoma va canviar la seva
política envers els jueus; va deixar de fer-los concessions per intentar
aconseguir que el reconeguessin com a profeta i va prendre certes mesures com
ara ordenar als fidels musulmans que deixessin de pregar mirant cap a Jerusalem, tal com
fins aleshores ho havien fet, i comencessin a pregar en direcció a la Meca, com
d'ençà de llavors ha estat el ritu musulmà.
Pel març del 624, Mahoma va dirigir un escamot de tres-cents treze homes per
assaltar una rica caravana de la Meca que tornava de Síria; la caravana,
dirigida per Abu-Sufyan
ibn Harb, el cap del
clan dels Omeia, va eludir els musulmans desviant-se de la ruta; ara bé, Abu
Jahl, el cap del clan dels Banu Makhzum, va voler
posar fi al bandidatge de Mahoma i la seva banda; per això, va marxar amb una
troba de 1450 homes per atacar-lo, cosa que va donar lloc a la batalla de Badr (15 de març del 624); en aquesta batalla, entre els soldats de la Meca va haver-hi
setanta morts, entre les quals el mateix Abu Jahl, i setanta presoners,[9] mentre que només van morir catorze musulmans. Mahoma va
interpretar aquest resultat com una confirmació divina de la seva condició de
Profeta, i els musulmans celebraren la victòria amb joia i alegria. Després
d'aquesta victòria, a Medina foren assassinades tota una sèrie de persones que
havien expressat el seu desacord amb Mahoma escrivint poemes satírics
ridiculitzant-lo; fou aleshores que Mahoma va expulsar de la ciutat el clan
jueu que controlava el mercat de Medina.
Segons explica la tradició, Kab ibn
al-Àixraf era un
jueu que havia conspirat per matar Mahoma així com havia cantat cançons
burlesques sobre les dones musulmanes. Mahoma va demanar si algú estava
disposat a matar-lo. Segons Ibn Hixam, un cronista
musulmà dels primers temps, Mahoma va autoritzar Muhàmmad
ibn Màslama, que s'havia
ofert com a voluntari per assassinar el jueu, a mentir i enganyar per dur a
terme la seva missió. A més, Mahoma va usar el cas de Kab ibn al-Àixraf com a
pretext per donar l'ordre de matar i perseguir tots els jueus.
En una altra ocasió, després d'haver sotmès un poble jueu, com ho
era el clan dels Bani Qurayza, Mahoma va
ordenar que tots els homes adults (entre set-centes i mil persones) fossin
decapitats a la plaça; les dones i les criatures foren venudes com a esclaus i
el poble va ser arrasat.
Els matrimonis de
Mahoma
Enfortit en la seva condició d'autòcrata per la victòria de Badr,
Mahoma va afirmar la seva posició mitjançant una política matrimonial: va casar
les seves filles Fàtima amb Alí ibn
Abi-Tàlib (futur califa) i Umm-Kulthum
bint Muhàmmad amb Uthman ibn Affan, que en el
futur també esdevindria califa. Mahoma mateix va casar-se amb Hafsa bint
Úmar, filla d'Úmar, l'anterior marit de la qual havia estat un dels soldats
musulmans morts a Badr, i amb Àïxa bint
Abi-Bakr, filla d'Abu-Bakr, qui, a la
mort de Mahoma, esdevindria califa; en el moment de celebrar-se el matrimoni,
Àïxa només tenia sis anys i el matrimoni fou consumat tres anys més tard, quan
Àïxa tenia nou anys; aquesta edat infantil d'Àïxa en el moment de consumar el
seu matrimoni amb Mahoma, qui ja devia tenir cinquanta-tres anys, ens ve
demostrada per alguns hadits. Àïxa, segons la tradició, fou, després de Khadija, l'esposa
preferida del Profeta.
Mahoma va arribar a tenir fins a setze esposes. L'islam permet els
homes tenir quatre dones; ara bé, Mahoma va explicar revelacions en què Déu
l'autoritzava a ell especialment a superar el nombre de quatre esposes; a més
de les seves setze esposes, Mahoma va tenir dues concubines-esclaves i va
gaudir dels favors de quatre dones que se li lliuraren en acte de devoció.
Després de la victòria dels musulmans a la batalla de
Khàybar, on hi foren
morts el seu marit i tota la seva família, una dona anomenada Safiyya fou sortejada com a botí de guerra entre la tropa musulmana;
ara bé, en saber de la seva incomparable bellesa, Mahoma ordenà que Safiyya li
fos concedida a ell com a esposa. Rayhana, una
noia jueva, fou també un botí de guerra que Mahoma aconseguí després de la
victòria sobre els Banu Quraydha. La setena esposa de Mahoma fou Zàynab; en un principi, ella estava casada amb Zayd, fill adoptiu del Profeta; ara bé, Mahoma se'n va enamorar i
després d'aconseguir que Zayd se'n divorciés, ell s'hi va casar; aquest fet va
causar escàndol entre els àrabs; Mahoma va resoldre la situació revelant un
missatge de Déu autoritzant el casament del Profeta amb Zàynab.
Maria la Copta fou un
regal que el governador d'Egipte féu a Mahoma; ara bé, Maria va refusar convertir-se a
l'islam i va romandre fidel al cristianisme, la seva religió; per això, Mahoma
no s'hi va casar i es va limitar a tenir-la com a concubina-esclava.
En diferents ocasions, Mahoma aconsellava als homes musulmans
casar-se amb dones atractives ja fos per la seva riquesa, bellesa o per la
possibilitat de convertir-les a l'islam.
Esposes oficials
Altres esposes
La batalla d'Uhud
Aquell mateix any de 624, Mahoma va aconseguir algunes victòries atacant tribus nòmades
que li eren hostils; ara bé, Abu Sufian de la Meca va entrar a l'oasi de Medina
amb uns tres mil homes; Mahoma tenia la possibilitat de refugiar-se en unes
fortaleses inexpugnables existents a Medina, ara bé, això hauria significat
permetre als de la Meca destruir les collites dels camps sembrats més enllà de
les muralles de Medina, per això, Mahoma va haver de sortir a enfrontar-se amb Abu
Sufian; la batalla entre els dos exèrcits, esdevinguda el 19 de març de 625 als turons d'Uhud,[10] va
tenir un resultat incert; després de la batalla d'Uhud, en la qual no havia
estat vençut però tampoc no havia derrotat els mecans, Mahoma va témer que Déu
no hagués abandonat els musulmans i la seva fe va experimentar uns moments de
dubte, que aviat va saber superar per tornar a infondre confiança en els seus
seguidors.
(Continuarà)(La fotografia és de la ciutat nova de Petra, a la ciutat rosa de Petra)
Comentaris