Jordània, dia 3: de la mar Morta a Petra passant per la Petita Petra (30 de desembre de 2017) (III)

En general, els especialistes estan d'acord a admetre que no hi ha res al Gènesi que es relacioni amb la història de Canaan del començament del mil·lenni II aC: cap dels reis esmentats no és conegut, Abimèlec no podia ser filisteu –els filisteus apareixerien uns quants segles després–, Ur no podia ser coneguda com a "Ur dels caldeus" fins al començament del mil·lenni I aC, i Laban no podia ser arameu perquè els sirians no es convertiren en una entitat política identificable fins al segle XII. Joseph Blenkinsopp, professor emèrit de la Universitat de Notre Dame i un especialista en estudis bíblics, assenyala que durant les darreres quatre o cinc dècades ha augmentat el consens que la narració d'Abraham que apareix al Gènesi té els seus orígens als cercles literaris dels segles V i VI aC emmirallant-se amb la situació de la comunitat jueva sota el domini dels babilonis i al començament de l'Imperi Persa.  Blenkinsopp descriu dues conclusions sobre Abraham que són àmpliament acceptades pels especialistes sobre la Bíblia: la primera és que, excepte a la tríada "Abraham, Isaac i Jacob," no és clara i queda inequívocament testificada a la Bíblia abans que l'exili de Babilònia (no apareixen, per exemple, als textos profètics anteriors a aquest moment). La segona és que, durant el període persa, es passà a servir de model per a qui se'n va anar de Babilònia per tornar a Judà. Més enllà d'aquesta història d'Abraham (i la d'Isaac i Jacob) serveix com a propòsit teològic després de la destrucció de Jerusalem, el Temple i de la reialesa davídica: tot i la pèrdua de tot això, els tractes de Jahvè amb els avantpassats posen una base històrica que obre l'esperança vers un futur en el qual es podria recuperar. Hi ha un consens bàsic en considerar que la connexió amb Faran, Siquem i Betel és secundària i que es va originar quan es va identificar com el pare de Jacob i amb els avantpassats de les tribus del nord. La seva relació amb Mambré i Hebron, a l'altra banda (al sud, al territori de Jerusalem i de Judà), suggereixen que aquesta regió fou la llar on s'originà el seu culte.

Els literalistes bíblics, que creuen que la Creació es va fer en una data recollida a les Escriptures, daten la vida d'Abraham entre el 1812 aC i el 1673 aC. Intentant trobar correlacions entre els reis i les nacions esmentades al Gènesi amb les troballes arqueològiques; Abraham hauria estat un patriarca que va viure entre els segles VII i VI aC. L'absència d'inscripcions sobre la seva figura, perquè Abraham era un nom molt comú però no apareix cap figura destacada a la zona d'Ur amb aquest nom, porten a pensar que és una figura mítica, inspirada en diversos líders locals.

El Text masotèric estàndard de la Tanakh dóna com a l'any de naixement d'Abraham el 1948 després de la Creació, o el 1948 AM (Anno Mundi). Les altres dues tradicions textuals principals tenen diferents dates: la Septuaginta, traduïda al grec, la situa en el 3312 AM i la versió samaritanade la Torà, el 2247 AM. Les tres fonts documentals coincideixen que Abraham va morir a l'edat de 175 anys.

Hi ha hagut més de dos-cents intents per aconseguir que coincidissin la cronologia bíblica amb les dates històriques. Dos dels intents més influents han estat la data de la tradició jueva, que diu que Abraham va viure del 1812 aC a 1637 aC, i la proposta realitzada al segle xvii per l'arquebisbe James Ussher que afirmava que va viure del 1976 aC a 1801 aC. El que es pot dir amb un cert grau de validesa és el que es desprèn del text estàndard hebreu del Gènesi que situa la vida d'Abraham a la primera part del mil·lenni II aC.

Durant els segles XI i XII, els rabins Salomó ben Yishaq (Raixí) i Abraham ben Meir ibn Ezra estaven d'acord que la terra natal d'Abraham fou Ur Kaśdim, més coneguda com a Ur de Caldea, un lloc de Mesopotàmia fundat pels descendents de Cam, el fill de Noè.  Alguns estudis més actuals sobre judaisme identifiquen aquest lloc com el de la ciutat estat sumèriad'Ur. Però aquesta ciutat és només una de les candidates a ser la ubicació actual de l'antiga Ur Kaśdim, d'acord amb un debat del 1927.

 El rabí Nahmànides (Bonastruc ça Porta), conegut com el Ramban, va ser un erudit jueu medieval del segle xiii que estava en desacord amb Raixí i ibn Ezra sobre lloc de naixement d'Abraham. Els arguments de Ramban eren que Ur Kaśdim fou poblada per descendents de Cam i, per tant, no podia ser el lloc de naixement d'Abraham perquè era descendent de Sem. Malgrat aquests arguments, hi ha un acord generalitzat que la família d'Abraham, sota la direcció del seu pare, Tèrah, havien viscut a Ur Kaśdim abans de ser cridat per anar a Canaan.

Els tres rabins també coincideixen en considerar que la pàtria de Tèrah va ser Charan, un lloc bíblic conegut com a Faran al Gènesi,  on es va trobar la casa de Tèrah. Com que aquest assentament va ser establert pels descendents de Sem, només Ramban suposa que Charan hauria de ser el lloc de naixement d'Abraham. També va concloure que Tèrah i els seus tres fills, amb el temps, se'n van anar de Charan a Ur Kaśdim i, més tard, per ordre de Jahvè van anar a Canaan. Per descomptat, es van aturar a la ciutat natal de Tèrah, Charan, on el pare s'hi va quedar en lloc d'anar a Canaan.

El pare d'Abraham, Tèrah, era el cap de la setena generació de descendents de Sem (origen mític dels pobles semites, dels quals formen part els jueus), que va tornar a poblar la Terra després del Diluvi Universal. Aquesta genealogia el lliga directament amb els primers homes, fet que reforça el seu caràcter de patriarca.

El judaisme, el cristianisme i l'islam reben el nom de "religions abrahàmiques", perquè aquest personatge té un paper molt important a les seves creences:

·         Al judaisme, Abraham és considerat el patriarca beneït de Déu, a qui Déu va prometre que del seu fill faria una gran nació, Israel, el qual rebria la Terra Promesa, per virtut del pacte entre Déu i Abraham, manifestat amb la circumcisió; per tant, Abraham és considerat com el "primer jueu".

·         Al cristianisme, a més de ser l'home per mitjà del qual Déu faria la nació de la qual vindria Jesucrist, és també el model de fe en Déu, i per virtut de la seva fe, el pare dels cristians. La seva disposició a oferir el seu fill en sacrifici obeint a Déu va ser una "ombra" o "exemple" de Déu oferint al seu fill Jesús en sacrifici per la humanitat.

·         A l'islam, segons l'Alcorà, Abraham és un enviat de Déu (en àrab rassul) i pare d'Ismael, el qual és el pare dels àrabs. Com per als cristians, l'acte d'ofrena del seu fill és considerat com l'exemple absolut de submissió (en àrab islam) a Déu, per tant és el model de llur concepció religiosa.

Sovint com a pregària es diu descansar amb Abraham després de la mort, volent dir que s'anirà a un lloc segur, protegit i proper a Déu.

Abraham segons la història del Gènesi

Al Gènesi, Abraham era el patriarca dels hebreus que va signar el pacte amb Déu mitjançant la circumcisió; ell mateix tenia noranta-nou anys quan es tallà la pell del prepuci. El seu nom original era Abram però Déu li va canviar per significar que la seva descendència seria incomptable i rebria la Terra Promesa.

Segons la tradició jueva, la seva família vivia a l'exili però el seu pare fou autoritzat a tornar al seu poble natal d'Ur de Caldea amb la seva família. Un cop instal·lats, Tèrah va construir diverses imatges a ídols pagans però el seu fill Abram seguia fidel a Jahvè, el déu dels seus avantpassats. Una vegada, Abram es va quedar sol davant l'altar fet pel seu pare. Va agafar un bastó i va trencar totes les imatges excepte una, a la que li va posar el pal a una mà. Quan va arribar Tèrah, va preguntar-li què havia passat i Abram li va dir que els déus s'havien barallat entre ells. Tèrah no s'ho cregué i envià Abram al palau del rei Nimrod.

(Continuarà)
(La imatge és de la fortalesa de Shawbak)