Jordània, dia 3: de la mar Morta a Petra passant per la Petita Petra (30 de desembre de 2017) (XX)


Doctrines

Unitat i unicitat de Déu

L'Alcorà presenta una doctrina rigorosament monoteista: Déu és únic, no té cap company ni cap igual. El dogma trinitari, és a dir, la idea cristiana que Déu és tres persones (PareFill i Esperit Sant) però una única substància, és rebutjada d'una manera radical perquè, per als musulmans, la creença en la Santíssima Trinitat és una forma de politeisme. D'altra banda, l'Alcorà també condemna la idolatria.
No hi ha cap intermediari entre Déu i la Creació, que Ell dugué a terme amb el seu absolut imperatiu Sigui. Malgrat ser omnipresent, Déu no resideix en res; és l'únic Creador i mantenidor de l'Univers, on cada criatura testimonia la seva unicitat i la seva senyoria. Déu també és just i misericordiós, la seva justícia assegura l'ordre dins de la Creació, en la qual no hi ha res fora de lloc; la seva compassió és il·limitada i ho abasta tot.
L'acte de la Creació i de l'ordenació de l'Univers és la primera acció de la misericòrdia de Déu, per la qual, totes les coses canten la Seva glòria.
En l'Alcorà, Déu hi és descrit com a majestàtic i sobirà, però també és un ésser proper a l'home; allà on algú en necessitat El crida, Ell respon. Per damunt de tot, Déu és el guia que ensenya el camí correcte.
La concepció de Déu exposada a l'Alcorà es pot interpretar com una síntesi d'elements de la tradició jueva i cristiana amb elements de l'antic paganisme àrab. Els àrabs pagans creien en un destí cec i inexorable sobre el qual l'home no tenia cap control; l'Alcorà substitueix aquesta força del destí per una predestinació (qàdar) guiada per un Déu misericordiós.

L'Univers

Per tal de demostrar la unicitat de Déu, l'Alcorà acostuma a insistir en el designi i l'ordre de l'univers; no hi ha desordre en la Natura. L'ordre s'explica pel fet que tota cosa creada ha estat dotada amb una naturalesa ben definida per la qual encaixa en un model. Aquesta naturalesa, tot i permetre a tota cosa creada funcionar com un tot, estableix límits; aquesta idea dels límits de totes les coses és un dels punts bàsics en la cosmologia i la teologia de l'Alcorà. Així doncs, l'Univers és autònom en el sentit que totes les coses hi tenen les seves lleis de comportament, però aquestes lleis de comportament les ha donades Déu i són estrictament limitades Tot ha estat creat per Nós segons una mesura. Com que tota criatura és limitada i depèn de Déu, només Déu, que regna sense rival al Cel i a la Terra, és il·limitat, independent i autosuficient.

L'home i els jinn

Segons l'Alcorà, Déu va crear dues menes paral·leles de criatures: els jinn i els homes; aquells del foc, i aquests de l'argila. Sobre els jinn, l'Alcorà no en parla gaire, encara que s'hagi de sobreentendre que estan dotats de raó i de responsabilitat, però es troben molt més inclinats cap al mal que l'home. L'Alcorà, que es presenta com una guia per a la raça humana, s'ocupa principalment dels homes.
L'Alcorà explica el mite bíblic de la caiguda d'Adam (el primer home); ara bé, Déu va perdonar a l'home la seva desobediència, que l'Alcorà no considera pas com un pecat original.
Segons el mite alcorànic, uns àngels que protestaren davant Déu contra la creació de l'home perquè portaria la discòrdia a la terra foren vençuts en una competició de coneixement amb Adam. Per això, l'Alcorà defineix l'home com la més noble de totes les creacions de Déu, la que acceptà la responsabilitat que totes les altres criatures refusaren. L'Alcorà afirma repetidament que tota la Creació ha estat posada per Déu al servei de l'home; res no ha estat creat sense tenir un propòsit assignat, la missió de l'home és obeir la voluntat de Déu.
Malgrat tot, mentre que totes les altres criatures reconeixen les seves limitacions, l'home sempre és orgullós i rebel. L'orgull és el principal pecat de l'home, perquè el porta a no reconèixer les seves limitacions com a criatura creada i a pretendre, doncs, igualar-se a Déu violant-Ne la unitat. La fe veritable consisteix a creure en la unitat divina i a sotmetre's a la voluntat de Déu ('islam').

El Diable, el pecat i el penediment

Segons l'Alcorà, el Dimoni (Iblis) havia ocupat un lloc molt alt en la Creació, però caigué en desgràcia quan va rebutjar obeir l'ordre de Déu d'honorar Adam. Des d'aleshores, la tasca del Diable i el grup d'àngels que el seguiren no s'han dedicat a res més que a intentar dur l'home cap a l'error i el pecat; les maquinacions d'Iblis no s'acabaran fins al Darrer Dia.
L'Univers sencer és ple de senyals de Déu, l'ànima humana mateixa és testimoni de la unitat de Déu. Els missatgers (profetes) s'han dedicat sempre a fer tornar els homes cap a Déu, tanmateix ha estat pocs els homes que han acceptat la veritat, la majoria l'han rebutjat i han esdevingut no creients.
Quan un home esdevé tan obstinat a rebutjar la veritat, Déu li segella el cor. Aquest és anomenat kàffir (plural kuffar), paraula que en àrab vol dir 'desagraït'. Avui dia, alguns musulmans designen els no musulmans amb la paraula kàffir, tot i que principalment s'aplica a casos extrems.
Al contrari que els kuffar, un pecador sempre pot penedir-se i redimir-se mitjançant una genuïna conversió a la veritat; Déu sempre està disposat a perdonar; un penediment sincer esborra tots els pecats i restitueix a la persona l'estat de gràcia amb què havia començat la seva vida.

Els profetes

Els profetes (nabí) són homes especialment elegits per Déu per ser els seus missatgers; l'Alcorà exigeix als musulmans reconèixer tots els profetes per igual. D'entre els profetes en destaquen Abraham (Ibrahim), Noè (Nuh), Moisès (Mussa) i Jesús (Issa); com que la seva tasca és la reivindicació de la veritat, Déu els assenyala amb miracles: Abraham fou salvat del foc, Noè ho fou del Diluvi i Moisès, del faraó; Jesús no sols nasqué d'una mare verge, Maria o Màryam, sinó que Déu evità que fos crucificat pels jueus. La idea que els profetes sempre són finalment vindicats i salvats forma part de la doctrina alcorànica.
Tots els profetes són humans i no tenen cap mena de naturalesa divina; no són més que receptors de la revelació de Déu. Déu mai no parla directament a una persona sinó que li envia un àngel li fa sentir la seva veu o l'inspira.
Mahoma és el darrer i el més gran dels profetes, ja que en ell tots els missatges dels profetes anteriors s'hi han manifestat. El seu principal miracle és l'Alcorà, aquella obra que cap humà no pot crear. L'arcàngel Gabriel dugué l'Alcorà al cor de Mahoma; quan rebia les revelacions per mitjà de Gabriel, Mahoma entrava en un estat de trànsit en què perdia el coneixement i suava molt.
L'Alcorà és, segons els musulmans, la transcripció d'un Llibre celestial escrit en unes taules conservades per Déu.

Escatologia

Al Darrer Dia, quan el món arribi a la seva fi, els morts ressuscitaran i es pronunciarà un judici sobre cada persona segons les seves obres. Tot i que l'Alcorà parla principalment d'un judici individual, alguns versicles mencionen la resurrecció d'algunes comunitats que seran jutjades segons el seu llibre. Tanmateix, l'autèntica avaluació serà la individual.
L'Alcorà basa la doctrina de la resurrecció i del Darrer Dia en un argument moral -la justícia completa no s'assoleix mai en aquest món- i en un altre de teològic: en la seva omnipotència, Déu té la capacitat de destruir i fer tornar a la vida totes les seves criatures, que, a causa de la seva limitació, estan subjectes al Seu infinit poder.
En el judici, els condemnats es rostiran al foc de l'Infern i els salvats gaudiran dels plaers eterns del Paradís. A l'Infern, els condemnats, a més de patir un foc físic, en patiran un altre d'espiritual en el seu cor; al Paradís, els benaurats hi experimentaran tota mena de plaers.
(Continuarà)
(La foto és del capvespre a Petra)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís