Jordània, dia 3: de la mar Morta a Petra passant per la Petita Petra (30 de desembre de 2017) (IV)


El rei Nimrod començà la construcció de la Torre de Babel per tal d'arribar al Cel i matar al Creador. La tribu d'Assur no va estar conforme i emigrà cap al nord, on construí la ciutat de Nínive. Abram decidí quedar-se per discutir amb Nimrod, i demostrar-li que la seva actitud era absurda. Nimrod va ordenar matar Abram, que se salvà per miracle. Segons la tradició jueva, era l'any 1996 de la Creació, o sia l'any 1764 aC.
Al cap d'uns anys va tornar a Ur, fins que van decidir anar a viure una altra terra amb el seu pare Tèrah, la seva muller i alhora neboda Sara,[25] i el seu nebot Lot. Durant viatge, el seu pare Tèrahva romandre a l'oasi d'Haran. Mentre estaven acampats, segons una tradició jueva, el rei Nimrod va cremar l'oasi per matar Abram.
Durant la seva vida va viatjar uns quants cops entre Hebron i Egipte, on va tenir problemes amb els regents d'ambdues regions, Abimèlec i el faraó, que desitjaven la seva dona Sara, perquè era molt bella. A Canaan va haver-hi baralles entre esclaus de Lot i d'Abram que van fer que els dos parents i amics se separessin. Aleshores, Lot va anar a viure a les ciutats de Sodoma i Gomorra. Vuit anys després, hi va haver una guerra entre XinarElassarElam i Goïm contra Sodoma, Gomorra, AdmàSeboiïm i Sóar. Després d'unes batalles a la Vall de Sidim (actualment mar Morta), van guanyar els primers i van saquejar totes les ciutats rivals. Aleshores, Lot va ser fet presoner. Quan se n'assabentà Abram, va fer una expedició amb la qual va salvar Lot i molts presoners més.
Pensant que la seva dona era estèril, va tenir un fill, Ismael, amb l'esclava Agar. Segons l'Alcorà islàmic, Abraham i el seu fill Ismael van fer la Kaba (el lloc més sagrat de l'islam) en un indret on Adam ja havia fet un altar en honor a Déu. Quan Ismael tenia catorze anys, Déu li féu el regal de poder engendrar un fill a l'avançada edat d'ell, cent anys, i noranta, la seva dona. Aquest fill fou Isaac. Els jueus es consideren descendents d'Isaac i els àrabs d'Ismael, motiu pel qual tots dos pobles es creuen els hereus veritables d'Abraham. Els primers per descendir del fill anunciat per Déu i els segons per descendir del primogènit d'Abraham. Poc després de néixer Isaac, Abraham repudià Agar i el seu fill Ismael, convertint Isaac en l'únic hereu, per ordre divina (cf. Gèn, 21:12).
Un dia Déu li digué que prengués el seu fill (Isaac segons la Bíblia, Ismael segons els musulmans) i que li oferís en sacrifici. Quan estigué a punt de matar-lo li manà que no ho fes, perquè ja havia vist que l'obeïa i ja no li calia. En compensació, Abraham li sacrificà un be. Després de la mort de Sara va agafar Queturàcom a segona esposa que li infantà ZimranJocxanMedanMidianIxbac i Xúah. Quan van ser grans, Abraham els va obligar a deixar les seves terres i anar a terres llunyanes.
Va morir als cent setanta-cinc anys i va ser enterrat pels seus fills Isaac i Ismael a la Cova de Macpelà, terra que ell mateix havia comprat per enterrar-hi Sara.
Islam
Abraham (Ibrahim) és un dels profetes de l'islam més importants; és anomenat "Pare" o "Amic de Déu" pels musulmans que es consideren com els seus més dignes descendents, alhora en tant que predicador del monoteisme i en tant que pare d'Ismael (Ismaïl) abans d'Isaac (Ishaq). En efecte, Ismael, el seu fill gran, és considerat com l'ancestre dels àrabs mentre que Isaac ho és dels jueus: Judà sent fill de Jacob, aquest fill d'Isaac i doncs nét d'Abraham (Jacob engendra dotze fills, pares de les dotze tribus d'Israel).
L'islam ensenya que el fill que Abraham ofereix a Déu en sacrifici és Ismael i no Isaac, argumentant que la Bíblia ha estat reescrita pels rabins: la Bíblia jueva presenta Isaac com el "fill únic" del patriarca. Ara bé, Isaac té un germà gran que només ell, abans que Isaac no vingués al món, ha pogut ser anomenat "fill únic". Les tribus àrabs ismaïlites, entre les que s'hi compta la del profeta Mahoma, els quraixites, es consideren tradicionalment com descendents directes d'Ismael, induint una filiació entre Mahoma i Abraham.
Segons la tradició musulmana, Abraham és enterrat a Hebron.
El hajj o pelegrinatge obligatori a la Meca (un dels cinc pilars de l'islam) reconstitueix els passos d'Abraham, Agar i Ismael mentre que erraven pel desert fins a aquesta ciutat. A punt de morir de set al desert, Abraham, Agar i el seu fill són salvats per intervenció divina gràcies a una font que els musulmans situen prop de la Kaba i que anomenen Zamzam, que proveeix encara avui dia aigua a més de 3 milions de pelegrins cada any.
L'Id al-Kabir ("festa del sacrifici"), la festa més important de l'islam, celebra la fi del hajj i commemora el sacrifici d'Ismael que Abraham volia fer en senyal d'obediència i de submissió a la voluntat de Déu. En aquesta ocasió i en record de l'acte del profeta, els musulmans sacrifiquen (en la mesura dels seus mitjans) un xai o un altre animal que comparteixen en família i, en senyal de caritat, amb els pobres.
Fitxer:Formella battistero 4 Abramo.JPG|Abraham i els àngels i sacrifici d'Isaac a les Portes del Paradís, 1452, per Lorenzo Ghiberti (Florència, Battistero del Duomo)

A l'Alcorà

Abraham és citat diverses vegades a l'Alcorà, i la sura 14 porta tradicionalment el seu nom. S'hi evoca la seva joventut, en particular la seva baralla amb el seu pare qui simbolitza l'antiga creença politeista. L'Alcorà evoca igualment el seu descobriment de la fe monoteista, presentada com una emanació de la seva raó: segons el passatge que relata aquest episodi, Abraham busca un déu i designa primer una estrella com el seu senyor. Quan aquesta desapareix, fa el mateix amb la Lluna i després amb el Sol, però acaba per renegar de tots els ídols adorats pel seu pare i els seus contemporanis, acabant per girar-se cap a "Aquell qui ha creat (a partir del no-res) els Cels i la Terra".
En l'Alcorà, Abraham un dia decideix de no participar en una festa solemne, pretextant que està malalt, i aprofita l'absència dels altres per destruir totes les imatges d'ídols del seu poble, a excepció d'una d'elles. Acusat d'aquest acte de destrucció sacrílega, afirma que és l'ídol restant, el més gros, que n'és responsable, i va desafiar els altres vilatans de fer-lo testimoniar, intentant així demostrar que es tractava només que d'una simple estàtua, i no d'un ésser diví. Per a aquests actes, Abraham és condemnat a ser cremat, però Déu el salva.
Aquest episodi és proper de la tradició hebraica, sobretot en el passatge del midraix Abraham, els ídols i Nemrod. Segons l'Alcorà, inspira més tard Mahoma, quan va tornar d'exili, en la presa de la Meca, on va destruir ídols.
Abraham és l'espòs de Sara, reputada per a la seva bellesa, i que presenta com la seva germana. Aquesta atreu l'atenció del faraó, que intenta abusar d'ella. Déu intervé i el Faraó, paralitzat, no aconsegueix tocar-la. El faraó torna a Abraham la seva esposa i li ofereix nombrosos presents, que aquest es nega a acceptar. Proposa a Sara prendre una serventa entre les quatre-centes noies del seu regne. Escull la que té un estatut superior a totes les altres, Agar, que aprecia des de la seva primera trobada. Ibrahim, seguint el consell de Sarah que és estèril, es casa llavors amb Agar que li dóna un fill : Ismael.
(Continuarà)
(La imatge és de nou, de la fortalesa de Shawbak)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís