Sicília, de l’1 al 4 de juliol de 2017: de terres gironines a Erice (dia 1, 1 de juliol de 2017) (II)

De vegades l'illa ha estat en el cor de grans civilitzacions; en uns altres temps no ha estat més que un lloc colonial sense desenvolupament o progrés propis. La seva fortuna ha variat sovint depenent d'esdeveniments que els sicilians no podien controlar, en temps antics un pol d'atracció pels immigrants, en temps posteriors terra d'emigrants. Sicília és part del Mezzogiorno (Itàlia meridional, incloent Sicília i sovint Sardenya), una regió usualment caracteritzada per una economia predominantment agrària, tinença de terra gairebé feudal, marcades diferències de classe, i les vendettas i activitats criminals de la camorra a Nàpols i la màfia a Sicília.
Sicília, gràcies a la seva posició central en el mar Mediterrani, ha viscut en primera persona alguns dels més importants fets de la història. Des dels pobles que van precedir l'arribada dels grecs fins al segle XX, l'illa ha estat escenari d'invasions i centre cultural d'extrema importància. En el segon mil·lenni aC, Sicília estava poblada per diferents ètnies: els sículs (els que van donar nom a l'illa), els sícans i els elims. Alguns personatges històrics procedents d'allà, foren anomenats indistintament com a sículs o de Sicília (per exemple, l'historiador Diodor Sícul o de Sicília).
En el segle VIII aC, Sicília va caure en la marea colonitzadora grega. Els grecs hi van fundar diverses ciutats d'importància. La principal en va ser Siracusa, una de les parts més importants de la Magna Grècia, fundada per la branca dòria dels grecs, i que es va transformar en el fidel aliat d'Esparta en el Mediterrani occidental, raó per la qual va ser atacada infructuosament per Atenes l'any 413 aC, en el marc de la Guerra del Peloponès. No obstant això, el pitjor enemic dels grecs a Sicília no van ser els grecs de l'est, sinó els cartaginesos. Enmig de les constants guerres de grecs i cartaginesos pel control de Sicília, els tirans de Siracusa, com per exemple Dionís el VellDionís el Jove o Timoleó, van convertir Sicília en un petit imperi propi.
No obstant això, enfront de la creixent pressió de Cartago, no van tenir més remei que triar entre el seu domini, o el del naixent Imperi romà. Durant la Primera Guerra púnica, els romans van conquistar tota Sicília, excepte Siracusa, que va aconseguir mantenir-se independent (241 aC). No obstant això, durant la Segona Guerra púnica, Siracusa es va aliar amb Cartago, per la qual cosa els romans la van conquistar militarment el 212 aC, malgrat els intents del famós inventor Arquimedes per defensar-la amb l'últim de la tecnologia militar de l'època.
Després de la conquesta, Sicília va ser reduïda a província romana. Va patir així l'espoli que era comú en tot el territori romà, durant la República romana. Va arribar un moment en què Sicília, anomenada el graner de Roma, era incapaç d'alimentar-se a si mateixa. Es va portar a terme fins i tot un sonat procés judicial, per part de Ciceró, contra Verres, governador de l'illa, que va ser condemnat a causa de la seva corrupció i abús de poder. Sicília va ser província romana fins a la caiguda de l'Imperi romà, en el segle V. En aquestes dates, els vàndals la van saquejar i sotmetre.
Malgrat això, a mitjan segle VI, hi va desembarcar el general Belisari, comandant de les tropes bizantines, que la va incorporar a l'Imperi bizantí, en les mans del qual romandria durant mig mil·lenni. Hi va haver fins i tot moments en la història bizantina, com durant el govern de Maurici, en què es va pensar a traslladar la capital bizantina des de Constantinoble a Sicília, a causa de la pressió que patia l'Imperi bizantí per part dels perses primer, i dels àrabs després, en la seva frontera oriental. Van ser precisament els musulmans sarraïns del nord d'Àfrica qui, a partir del segle VIII, van iniciar atacs cada vegada més forts sobre Sicília i la van dominar (entre el 827 i el 878).
Els fatimites es van trobar el 910 amb la resistència legítima proaglàbida d'Ibn Kurhub, però es van poder imposar i van dominar l'illa fins al 948. En aquestos anys van fer repetits atacs a la PullaCalàbria i altres llocs del sud d'Itàlia. El ghulam Sabir, un esclau de la cort del fatimita Ubayd-Al·lah al-Mahdí (909–934), va fer el 928 una campanya contra els llombards de la costa de la mar Tirrena i va ocupar diverses fortaleses que és difícil d'identificar perquè els noms àrabs són pocs clars. L'imam fatimita Al-Qàïm (934–946) va enviar Yakub ibn Ishal a atacar la costa de Ligúria (934) i el 935 va conquerir Gènova. Després del 948, el poder va passar a la dinastia kalbita de Sicília, que va dominar l'illa durant un segle i que va seguir atacant la Itàlia del Sud periòdicament, especialment la Pulla i Calàbria. El 1015 Mudjahid ibn Abd Allah va fer una expedició a Sardenya. A mitjan segle XI, la dinastia es va descompondre i alguns cadis van assolir el poder en alguns territoris; la conquesta normanda va començar el 1061[5] i es va acabar pràcticament amb la conquesta de Palerm el 1072.
L'any 1061, un accident del destí va atreure allà els normands de Roger I de Sicília, que finalment va ser coronat a Palerm rei de l'illa. Un grapat de normands passava per Palerm camí de Terra Santa, i van rebre una petició de socors per part de la ciutat, llavors assetjada pels sarraïns. Els normands, demostrant la seva llegendària fama en combat, van alliberar la ciutat del setge sarraí, però a continuació, van descobrir la riquesa de l'illa, i la facilitat amb què podia ser conquerida. Durant la resta del segle XI, una vegada darrera l'altra els normands es van llançar sobre l'illa. Van tenir particular èxit els membres de la casa d'Hauteville (anomenats així per venir de la localitat d'Hauteville, a Normandia). El seu líder era Robert, fill de Tancred d'Hauteville, que tenia per sobrenom Guiscard(l'Atrevit). Robert Guiscard va treure sense contemplacions els bizantins del sud d'Itàlia, mentre que el seu germà Roger I de Sicília va completar la conquesta de Sicília, rebent de part del papa el títol de comte de Sicília. Roger I va morir el 1101. Després del brevíssim regnat del seu fill Simó, va pujar al poder Roger II de Sicília. Aquest va continuar la política expansionista del seu pare, reunificant els dominis continentals i insulars normands fins a construir un regne que dominava tant Sicília com el sud d'Itàlia, que serà la base del que després es coneixerà com el Regne de les Dues Sicílies. Va ser un excel·lent administrador, assegurant la tolerància religiosa a musulmans i cristians ortodoxos, malgrat que ell mateix, a causa del seu conveni amb el papat, introduïa per primera vegada el catolicisme en aquestes terres. En política internacional va aconseguir ser nomenat rei de Sicília l'any 1130, títol que el papa Innocenci II va ratificar el 1139, després d'un confús període de guerres.
Després de la mort de Roger II, sota els governs de Guillem I el Dolent i Guillem II el Bo, Sicília continua sent poderosa, però entra en un cert declivi. Malgrat això, Guillem el Bo va portar a la posteritat la catedral de Monreale, una de les joies de l'art romànic. A la seva mort, els drets hereditaris recauen sobre l'emperador Enric VI, però els nobles sicilians es van rebel·lar i van cridar a un fill bastard de Roger II, Tancred de Lecce, perquè els governés fins que va morir poc després. El tron va recaure així en Frederic II Hohenstaufen, que va governar com a rei de Sicília i emperador del Sacre Imperi romanogermànic. El destí de Sicília va continuar així lligat al de les Dues Sicílies.

Més endavant, la població de l'illa de Sicília es va aixecar contra la tutela del rei francès Carles d'Anjou, que va durar del 1282 al 1287. De resultes d'aquest aixecament, conegut com les Vespres Sicilianes, el rei d'Aragó Pere el Gran entrà en aquesta illa i les de Malta i Gozzo, i reclamà els drets de la seva esposa Constança de Sicília. (Continuarà)
(La imatge correspon al castell d'Érice)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís