Sant Joan a les Valls d’Àneu: passeig i retorn cap a casa (dia 3, 25 de juny de 2017) (i III)

Molts d'aquests elements ni es van arribar a acabar mai. Segons es pot comprovar in situ, gran quantitat d'ells conserven encara les fustes de l'encofrat col·locades al seu lloc, el que confirma que la construcció de la Línia P es va abandonar abans d'acabar-la.
Molts d'aquests assentaments s'han perdut o han sigut mutilats amb l'ampliació que es va fer en aquesta part a la carretera general 300. Aquestes obres no només van afectar els assentaments; l'antiga casa del Ruso ja no existeix. L'estat de conservació no és del tot dolent, molts d'ells interiorment són molt accessibles i nets, altres en canvi estan enrunats de terra o pedres. En alguns casos els assentaments han perdut el seu emmascarament, podent-se observar el formigó amb el que estan construïts.
Finalment caldria dir que el projecte no només contemplava la construcció d'assentaments, sinó que incloïa un informe de destruccions. Aquest informe notificava totes les destruccions que s'haurien de realitzar en cas d'una penetració enemiga cap a la vall, per no entorpir els focs i que l'enemic no tingués cap parapet.
A més d'aquests informes, també hi havia el de les mines. Molts d'aquests assentaments, a part de comptar amb reixats haurien d'estar protegits al seu voltant amb un camp de mines, en alguns casos contra carros i en altres contra persones.
vui dia aquesta gran línia defensiva no té raó de ser com a tal i, com que es va construir en terrenys privats, es poden plantejar problemes a l'hora de recuperar o restaurar alguns d'aquests llocs.

Catalunya

A Catalunya encara resten drets molts dels búnquers i altres edificacions dels Centres de Resistència de la línia P. La majoria no s'han recuperat, a excepció del parc de búnquers de Martinet i Montellà (probablement els més ben conservats), la Ruta dels búnquers del Bosc de la Rossa d'Arsèguel, la Frontera i Búnquers de la Guingueta d'Àneu i els de la Vall de Cardós, tots ells formen part de la Xarxa d'Espais de Memòria del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, estan senyalitzats i compten amb visites guiades, a més d'un punt d'informació sobre la Guerra Civil i la Postguerra en el cas de la Vall de Cardós.

Aragó

Canfranc s'està recuperant el sector 24 (CR-111), integrat per 13 elements fortificats que es localitzen a l'àrea sud del Paseo de los Melancólicos de Canfranc, objectiu del qual era defensar l'Estació Internacional de Canfranc i el túnel meridional d'accés a Espanya. Els búnquers més grans seran habilitats com a refugis per a pelegrins i excursionistes, el que ja s'ha fet en altres llocs propers, com a Villanúa. El 8 de gener de 2011 es va donar per inaugurada la "Ruta de los Búnkers" en el terme municipal de Biescas (Osca). S'han instal·lat 2 panells informatius explicant la Línia P. La ruta surt de la bateria baixa del fort de Santa Elena i en aquesta es poden observar alguns assentaments pertanyents al CR-106 (Hoz).”
Retornem cap a Esterri tot passant per Escalarre (https://ca.wikipedia.org/wiki/Escalarre); “Escalarre és un poble del terme municipal de La Guingueta d'Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà, dins del territori de l'antic terme d'Unarre.
És a la part més baixa de l'antic terme, ja a la plana de la Noguera Pallaresa. És a l'esquerra del Riu d'Unarre i a la dreta del Riuet de Burgo, just al lloc on s'uneixen aquests dos cursos d'aigua. És a prop, a ponent i a sota de Burgo i a migdia del cap de l'antic municipi, Unarre.
Malgrat l'aparent fonètica basca, "Escalarre" prové, segons Joan Coromines, del llatí tardà scalare (escala). El poble d'Escalarre té l'església parroquial de Sant Martí, una mica allunyada a migdia del poble. També hi ha a prop del poble, a llevant, vora la Noguera Pallaresa, l'antic monestir de Santa Maria d'Àneu.
Història

Edat moderna

En el fogatge del 1553, Scalarre declara 6 focs laics i 3 d'eclesiàstics (uns 45 habitants). Fins al 1847 gaudí d'ajuntament propi, però en no assolir el mínim de 30 veïns (caps de casa) que marcava la llei fou agregat a Unarre.

Edat contemporània

Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico... a Escalarre. S'hi pot llegir que és una localitat amb ajuntament situada en el vessant d'una muntanya, a la Vall d'Àneu, on la combaten els vents del nord, sud i oest. El clima és fred, i produeix pulmonies i reumes. Tenia en aquell moment 17 cases i l'església parroquial de Sant Martí, servida per un rector ordinari proveït per l'ordinari (el bisbe) a partir d'una terna proposada pel rei. Hi havia fonts d'aigües molt fortes, però de bona qualitat. Les terres, en part planes i en part muntanyoses, són fluixes i pedregoses, però molt fèrtils; cap al nord hi ha muntanyes despoblades. S'hi collia blat, sègol, ordi, patates, fenc, nous i altres fruites. S'hi criava tota mena de bestiar, i hi havia caça de llebres, perdius, aus de pas, guatlles i ànecs; hi havia pesca de truites. Comptava amb 17 veïns (caps de casa) i 100 ànimes (habitants).
Amb un bon sol a la closca, arribem finalment a Esterri; creuem el pont del riu i busquem un lloc per dinar, que no és altre que l’Hostal Valls d’Àneu, a on agafem forces després de la fàcil caminada, però que s’ha fet ben feixuga per la calor, i ja ens acomiadem i retornem plàcidament cap a casa, amb el regust d’haver viscut una tradició ancestral, d’haver retornat mentalment a segles enrere i amb moltes ganes de descobrir més els Pirineus i aquest indret del país.

 (La fotografia, de nou, és dels paisatges de la Vall d'Àneu)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís