Cracòvia, del 2 al 5 de juny de 2017; dies 3 i 4: Nova Huta, barri jueu, gueto de Cracòvia (4 de juny de 2017) i retorn cap a casa (5 de juny de 2017) (IX)

Maxwell, d'arrels txeques, va quedar tan impressionat per la gesta de Winton que va decidir publicar la història en els seus diaris. Poc després, la BBC es va fer ressò dels fets que s'havien esdevingut mig segle abans i els fets es van precipitar. En uns dies va passar de ser un personatge anònim a convertir-se en un heroi nacional, tant al seu país com a l'antiga Txecoslovàquia. Així, el 1993 la reina Isabel II el va nomenar Membre de l'Orde de l'Imperi Britànic; anys més tard, el 31 de desembre del 2002, el va condecorar amb el títol de Cavaller pels seus serveis a la Humanitat. També ostentava el títol d'Alliberador de la Ciutat de Praga i l'Orde de T. G. Marsaryk, que va rebre de mans de Vaclav Havel el 28 d'octubre de 1998. El 9 d'octubre de 2007 va rebre la màxima condecoració militar txeca, la Creu de la Classe, en una cerimònia en què l'ambaixador txec va mostrar el seu suport públic a una iniciativa impulsada per estudiants del país que comptava ja amb més de 32.000 signatures i en què es demanava que li atorguessin el Premi Nobel de la Pau.
La història de Nicholas Winton ha servit d'inspiració per a la realització de dos films: All my loved ones, dirigida pel realitzador txec Matej Mináč, i Nicholas Winton: The power of Good, un documental que va guanyar un Emmy el 2002.
Acabem la visita amb un agredolç regust de boca. Malgrat l’infern, malgrat la barbàrie, encara queden al món bones persones.
La pluja no para de caure i això ens fa desistir d’anar a visitar la fàbrica de Schindler, propietat d’Oskar Schindler (https://en.wikipedia.org/wiki/Oskar_Schindler; https://en.wikipedia.org/wiki/Oskar_Schindler ), que va inspirar el film “La llista de Schindler”. A Oskar Schindler se’l va considerar un salvador de moltes vides, però hi ha controvèrsia sobre la seva història, puix que alguns supervivents relataren que era falsa i ho van relatar just que se li concedís el guardó de Just de les Nacions per part d’Israel. Després de que es parés la condecoració, se li va acabar concedint.
Marxem del gueto i amb tram anem fins al centre de Cracòvia, ja havent-nos acomiadat de la majoria de gent que ha fet el periple amb nosaltres. No para de ploure i quedem ben molls; així doncs, la millor manera de resguardar-se és anar a prendre una cervesa a l’interior d’un bar i deixar passar la tempesta. Quan sortim, encara plovisqueja i anem directes ja a sopar al restaurant a on vam fer el nostre primer àpat a la ciutat, el “Veganic”. Cansats de tot el dia de no parar de caminar, ens tanquem a l’hostal a fer una última cervesa i a descansar unes hores.
Les primeres llums del dia em desvetllen quan encara no ha sonat el despertador. És moment de llevar-se, acabar de fer la motxilla i anar tot xino-xano a buscar el tren que ens portarà de nou a l’aeroport. És un xic confús trobar la via, però finalment ho fem i pugem al tren i anem directament a la porta d’embarcament després de passar pels preceptius controls de seguretat. I ja a dins de l’avió, tancar els ulls i pensar que tinc ganes de tornar a Polònia, conèixer una mica més Cracòvia i visitar la resta del país!
(La imatge és de l'estàtua de Jan Karski que hi ha pel barri jueu de Cracòvia)



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís