Cracòvia, del 2 al 5 de juny de 2017; dies 3 i 4: Nova Huta, barri jueu, gueto de Cracòvia (4 de juny de 2017) i retorn cap a casa (5 de juny de 2017) (III)

A inicis de la dècada de 1930, els cineastes soviètics aplicaren el realisme socialista al seu treball. Entre les pel·lícules notables d'aquella època estan "Chapaev", que mostra el paper de la gent en el procés de transformació de la història. El tema de la història revolucionària es mostrà en pel·lícules "La joventut de Maxim", de Grigori Kozintsev i Leonid Trauberg, i "Ixtxors" de Dovjenko, o "Som de Kronstadt" de Dzigan. La formació del nou home sota el socialisme era un dels temes de les pel·lícules com "Una vida comença" de N. Ekk, "Ivan" de Dovjenko, i "Valeri Txkàlov" de M. Kalatozov. Algunes pel·lícules descrivien la part dels pobles de la Unió Soviètica contra els invasors estrangers, com "Alexandr Nevski" d'Eisenstein, "Minin i Pojarski" de Pudvokin i "Bogdan Khmelnitski" de Savtxenko. Els polítics soviètics eren també objecte del cinema, com la trilogia de pel·lícules sobre Lenin realitzada per Iutkevitx.
Durant les dècades de 1940 i 1950 el realisme socialista també s'aplicà al cinema hindi. Entre els seus seguidors s'inclou Neecha Nagar (1946), de Chetan Anand, que guanyà la Palma d'Or al Primer Festival de Cinema de Canes i Two Acres of Land (1953), de Bimal Roy, que guanyà el Premi Internacional al Setè Festival.
El pintor Aleksandr Deineka ofereix un notable exemple per les seves escenes patriòtiques i expressionistes de la Segona Guerra Mundial, les granges col·lectives i els esports. Iuri Pimenov, Boris Ioganson i Geli Korzev també han estat descrits com a "mestres no apreciats del realisme del segle XX". Un altre practicant ben conegut va ser Fiodor Pavlovitx Rexetnikov.
Conjuntament amb l'estic d'arquitectura clàssica soviètica, el Realisme Socialista va ser el tipus d'art oficialment aprovat a la Unió Soviètica durant gairebé seixanta anys. Tots els materials i mitjans de producció pertanyien a la comunitat com a ens, i això incloïa els mitjans de producció artística, els quals eren percebuts com unes poderoses eines de propaganda. Durant la Revolució d'Octubre de 1917, els bolxevics establiren una institució anomenada Proletkult (Organització Proletària Cultural i d'Il·luminació), que cercava posar totes les arts al servei de la dictadura del proletariat.
Durant els primers anys de la Unió Soviètica, els artistes soviètics abraçaven una ample varietat de formes artístiques sota els auspicis del Proletkult. Les polítiques revolucionàries i les formes artístiques radicals no tradicionals eren vistes com a complementàries. En termes artístics florí el constructivimes. En la poesia, es lloaven sovint els estils no-tradicionals i avantguardistes.
Això, però, no va ser acceptat per alguns membres del Partit Comunista, que no apreciaven els estils moderns com l'impressionisme o el cubisme, car aquests moviments eren previs a la Revolució i sovint se'ls associava a l'art decadent burgès. El realisme socialista era, en certa manera, una reacció contra l'adopció d'aquests estils decadents. Es creia que les fores d'art no-representatiu no serien compreses pel proletariat i no serien per tant útils a l'estat per a la propaganda. El mateix Lenin es lamentà pel rebuig de la bellesa car era vella, i descrivia explícitament l'art com una necessitat de recórrer en el seu pròpia patrimoni: la cultura proletària ha de ser el desenvolupament lògic del magatzem del coneixement acumulat sota el jou de la societat capitalista, terratinent i burocràtica.
Els estils d'art moderns semblava que rebutjaven prosseguir amb aquest patrimoni, a més que topava amb la llarga tradició realista russa i la representació de la complexitat de l'art.
El realisme socialista esdevingué política estatal el 1932 quan el premier soviètic Ióssif Stalin promulgà el decret "Sobre la reconstrucció de les Organitzacions Literàries i Artístiques". Així doncs, el 1932 s'establiren els Sindicat d'Artistes de Leningrad i de Moscou, que portà la història de l'art post-revolucionari a la seva fi, començant així l'època de l'art soviètic. A Leningrad, el conegut artista i professor Kuzma Petrov-Vodkin va ser elegit com a primer president del Sindicat d'Artistes. Aquesta tria va fer caure la fundació del darrer desenvolupament del Sindicat d'Artistes i Acadèmia Artística de Leningrad com a cos creatiu unificat.
La primera exposició organitzada pel Sindicat d'Artistes de Leningrad va tenir lloc el 1935. Els seus participants, entre els quals hi havia Piotr Butxkin, Rudolf Frentz, Alexander Samokhvalov, Issaak Brodski, Kuzma Petrov-Vodkin, Kazimir Malevitx, Nikolai Dormidontov i Mikhaïl Avilov, esdevingueren els pares fundadors de l'Escola de Leningrad, mentre que els seus treballs formaven un dels seus patrimonis més rics i les bases de les majors col·leccions dels majors museus de pintura soviètics de les dècades de 1930 i 1950.
Totes les exhibicions d'art d'entre 1935 i 1940 desaprovaven les demandes que la vida artística del període estava supeditava a la ideologia i que els artistes havien de sotmetre's al que llavors s'anomenava "ordre social". Un gran nombre de paisatges, retrats i pintures costumbristes exhibits en aquella època perseguien simplement propòsits tècnics, lliures per tant de qualsevol ideologia. El gènere pictòric també s'apropava de manera semblant.
El 1932, l'Institut de les Arts Visuals del Proletariat de Leningrad va ser transformat en l'Institut de Pintura, Escultura i Arquitectura, batejat Ilïa Repin el 1944. El període de 15 anys de reforma constant del major institut d'art del país arribà al seu final. Així doncs, elements bàsics de l'Escola de Leningrad, nominalment un institut superior d'educació artística d'un nou tipus i un sindicat unificat professional de Leningrad, va ser creat a finals de 1932. el 1934, Issaak Brodski, deixeble d'Ilïia Repin va ser nomenat director de l'Acadèmia Nacional d'Arts i de l'Institut de Pintura, Escultura i Arquitectura de Leningrad. Brodski convidà a distingits pintors i pedagogs a ensenyar-hi, entre ells Konstantí Iuon, Pavel Naumov, Boris Ioganson, Semió Abugov, Pavel Ixillingovski, Dmitri Kardovski, Alexander Osmerkin, Nikolai Radlov, Ievgeni Lansere, Alexander Lubimov, Rudolf Frentz, Nikolai Petrov, Victor Sinaiski, Vasili Ixukhaev, Dmitri Kiplik, Nikolai Punin, Vasili Mexkov, Mikhaïl Bernshtein, Efim Txeptsov, Ivan Bilibin, Matvei Manizer, Piotr Butxkin, Anna Ostroumova-Lebedeva, Alexandr Karev, Leonid Ovsiannikov, Sergei Priselkov, Ivan Stepaxkin, Konstantí Rudakov i d'altres.
Durant el període de postguerra, entre mitjans de les dècades de 1950 i 1960, l'Escola de Pintura de Leningrad s'apropava al seu vèrtex. Les noves generacions d'artistes que s'havien graduat de l'Acadèmia (Institut d'Arts Repin) d'entre 1930 i 1950 estaven al seu millor moment. Eren ràpids presentant el seu art, i esforçant-se en l'experimentació i estaven desitjosos a apropiar-se del que fos per aprendre'n més. El seu moment i els seus contemporanis, amb totes les seves idees, imatges i disposicions trobà la seva plena expressió en els retrats fets per Lev Rússov, Victor Orexhnikov, Boris Korneev, Oleg Lomakin, Semió Rotnitski, Vladimir Gorb, Samuil Nevelxtein, Engels Kozlov, els paisatges de Nikolai Timkov, Vladimir Ovxinnikov, Serguei Osipov, Alexander Semionov, Arseni Semionov, Vasili Golubev, Nikolai Galakhov o Dmitri Maevski, els quadres costumbristes de Nikolai Pozdneev, Iuri Neprintsev, Ievsei Moiseenko, Andrei Milnikov, Nina Veselova, Mikhaïl Trufanov, Iuri Tulin, Mikhaïl Natarevitx, etcètera.
El 1957 va tenir lloc el primer Congrés d'Artistes Soviètics, celebrat a Moscou. El 1960 s'organitzà el Sindicat d'Artistes. Tots aquests successos van influenciar la vida artística a Moscou, Leningrad i a les províncies. L'àmbit de l'experimentació s'amplià, en particular, en la forma i el llenguatge plàstic. Les imatges de joves i estudiants, els pobles i ciutats que canviaven a tota velocitat, les terres verges que es cultivaven, els grandiosos plans de construcció que s'estaven realitant a Sibèria i a la regió del Volga, els grans èxits de la ciència i la tecnologia soviètiques esdevingueren els tòpics de la nova pintura. Els Herois del moment (joves científics, treballadors, metges, enginyers civils, van ser fets els herois més populars de la pintura.

En aquest període, la vida donà un munt de temes apassionants als artistes, amb munts d'imatges de tòpics repetits i de figures i imatges positives. El llegat dels grans artistes i dels moviments artístics esdevingué disponible de nou per a la discussió pública i el seu estudi. Això amplià enormement l'enteniment de l'art realista i amplià les seves possibilitats. Era la renovació repetida de la concepció del realisme que havia estat l'estil dominant de l'art rus durant tota la seva història. La tradició realista va fer pujar les moltes branques de la pintura contemporània], incloent pintura de la naturalesa, l'estil "sever" i l'art decoratiu. Tot i això, moviments com l'impressionisme, el postimpressionisme, el cubisme i l'expressionisme van tenir fervents seguidors i intèrprets. (Continuarà)
(La fotografia és, de nou, del barri de Nova Huta)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís